Miquel Blanchart: El somni de Hawai

hawaiEl triatleta Miquel Blanchart, entrenador durant quatre anys de l’equip SBR OPEN TEAM de Mataró ha aconseguit una gesta que ara mateix costa de veure en el món del triatló de llarga distància: acabar 4t i 2n en dos IronMans en tan sols 8 dies. Aquest és el resum dels darrers 8 mesos de la vida d’un lluitador nat.

LLEGEIX EL REPORTATGE EN FORMAT INTERACTIU A LA FOSBURY #07 EN VISUALITZADOR ONLINE

// Un article de Martí López-Vila //

En un camí d’un bosc proper al centre urbà de Sabadell (Barcelona) una increïble cortina d’aigua cau amb força sobre els arbres. S’escolten uns passos ràpids. Unes voladores de color taronja no s’aturen i passen per sobre dels bassals que ja s’han acumulat. A aquestes hores del matí i en aquestes condicions no hauria de passar ningú per allà, però al nostre protagonista no l’atura res. Ni la pluja, ni el vent, ni la calor. Té fixat un pla d’entrenament i cap inclemència meteorològica l’aturarà. Miquel Blanchart segueix corrent sota la intensa pluja. Té un somni: participar en el IM de Kona (Hawaii), la final, la mare dels ous, el lloc on hi ha els millors. Aquest any s’ha quedat a un sospir de poder disputar-la. 200 punts l’han separat del seu somni, però sap que aquest es complirà, tard o d’hora. Per això lluitarà i s’hi deixarà la pell. És un guerrer, és un IRONWARRIOR i ho aconseguirà.

Després de proclamar-se campió de mitja distància d’Espanya i d’Europa en un increïble 2011, l’any 2012 el triatleta català Miquel Blanchart decideix fer el pas a la llarga distància i acaba la temporada participant al llavors Challenge de Barcelona-Calella, on es proclama campió estatal. L’any 2013 continua coquetejant amb la distància i aconsegueix un increïble segon lloc en la IM de Lanzarote i un cinquè lloc a la mítica Challenge de Roth. Mentrestant, es va apropant la data que té marcada en vermell al calendari: 12 d’octubre de 2014. Vol anar a Kona, Hawaii, al gran campionat mundial d’IM, i per això haurà de lluitar un dia sí, l’altre també, per classificar-se.

El camí per aconseguir aquest somni no serà fàcil, ja que s’ha d’aconseguir un bon paquet de punts i es planteja una temporada on competirà en el 70.3 i IM de Sud-àfrica, a l’IM de Lanzarote i a l’IM de Frankfurt. Els entrenaments són autèntiques guerres entre ell i el límit de les seves forces. Es parla que Blanchart és un dels triatletes de llarga distància que més volums d’entrenament realitza, però l’objectiu s’ho val.

El dia a dia

Un dia habitual de Miquel Blanchart no és el mateix que molts dels triatletes contra els quals s’enfronta en cada prova. Ell no pot dedicar tot el seu temps a entrenar i descansar (el que molts encara no saben que és una de les parts més importants de l’entrenament). El seu treball com a entrenador li treu hores de son i de descans. Li aporta altres coses, això també.

El triatleta català comença el dia a les 7.30 del matí amb el seu típic esmorzar de Corn Flakes i llet amb Nesquick. Entre les vuit i les nou del matí ja està nedant a les piscines del Club Natació Saba­dell. Després toca fer entre 2 i 6 hores de bici o entrenament d’atletisme, depenent de la setmana. Parada per dinar i descansar una mica i de 17 a 19 h s’asseu davant l’ordinador a seguir treballant. Després es vesteix d’entrenador: els dilluns i dimecres el CN Catalunya, dimarts i divendres al SBR Open Team de Mataró i els dijous al club Triatló Castellar del Vallès. Sopa a les 22 h i a les 24 es tomba al llit.

Comença la guerra

Per primera vegada decideix sortir de la rutina diària i marxa a Lanzarote del 2 al 21 de gener a fer un stage. Passa part de les vacances nadalenques lluny de la família. Els seus únics acompanyants són el sol, el vent i uns volums d’entrenament capaços de marejar a qualsevol. En aquestes tres setmanes acumula 90.000 m de swim, 1.930 km de bike i 303 km de run. Quasi res…

La primera competició important és el 70.3 de Sud-àfrica, però les coses no van com Miquel esperava i acaba en el lloc 12è. A l’abril torna a viatjar al país africà i, després d’una lluita intensa contra rivals de gran nivell, aconsegueix els seus primers punts acabant en 8a posició. No està satisfet. Volia tornar d’aquest llarg viatge amb més punts a la maleta d’aquesta lluita de llarga distància. Tocarà apretar una mica més en una terra més propera i més coneguda. El 17 de maig disputa l’IM de Lanzarote. L’any passat va aconseguir un meritori segon lloc després del gran Al-Sultan, en el seu debut en IM. Aquest any els rivals tornen a ser durs de rosegar. Els dies previs, però, no conviden a l’optimisme. Un fort refredat l’acompanya i l’obliga a visitar el metge el dia abans de la prova. Abans de tirar-se a l’aigua se sent fluix, sense forces. La natació se li fa duríssima i ja perd 3‘ amb el grup capdavanter. En els 180 km de bicicleta la distància segueix augmentant. El vent constant i el desnivell acumulat d’un dels IM més durs que existeixen, juguen en contra seu. Baixa a la T2 a 15’ del primer, però córrer és la seva millor arma i surt a donar-ho tot. “Caixa o faixa”. En tan sols una hora de cursa avança 11 posicions i acaba en un gran segon lloc, després d’una remuntada èpica i marcant el millor parcial de run.

La primera setmana de juliol agafa de nou l’avió. La destinació és Frankfurt, escenari del campionat d’Europa d’IM. Allà té grans rivals, molts dels que a l’octubre estaran jugant-s’ho tot a Kona. L’empresa pinta complicada, però arriba disposat a lluitar. Fent una cursa de menys a més, i amb una bona carrera a peu, acaba en la 8a posició. Un resultat boníssim però que no li aporta els punts suficients per a poder estar a Hawaii. Els primers instants són dolorosos. Sentiments de tristesa envaeixen el seu pit, li fa mal no haver aconseguit el seu objectiu. Però ell no s’arruga, és un guerrer. Aquest any no podrà ser, doncs, el 2015. I els punts es poden començar a sumar a partir de ja.

stacat

El seu cos comença a estar maltractat pel volum d’entrenament i de competicions que ha acumulat en els últims 8 mesos, però ell és més fort que això i es planteja un objectiu a l’abast de molt pocs: fer 2 IM en tan sols 8 dies. Cal aprofitar que aquest any hi ha dues carreres a prop de casa, Mallorca i Calella de nou. Serà capaç d’aconseguir bons resultats en les dues? Es reservarà en alguna?

La primera parada d’aquest últim tram de temporada és el 27 de setembre a Alcúdia, Mallorca. El dia s’aixeca assolellat. En el primer IM a l’illa es trobarà rivals durs com Timo Bracht, Tim Don i un bon grup d’espanyols. La natació és sense neoprè i amb una mar calmada. Blanchart surt en un grup a menys d’un minut del cap de cursa. Durant la bici els corredors comencen a marcar distàncies amb el triatleta català. El recorregut no és fàcil, l’illa no és plana i els organitzadors han guardat les pujades més dures per al final. Comença a córrer lluny dels primers. Tocarà remuntar de nou. A poc a poc va agafant el ritme, serra les dents, pateix com ningú. Marca el millor parcial de la marató (2h 47’) però queda en quarta posició, a menys d’un minut del podi. Sap que la lluita encara no ha acabat. En 8 dies estarà a casa, davant els seus, disposat a seguir sumant punts per aconseguir el seu somni.

La setmana és dura, de recuperació activa. Es va acostant el dia clau i les cames encara li fan mal. Però no s’arronsa.

Miquel Blanchart i Marcel Zamora

5 d’octubre. Són les 7 del matí a Calella. Un intens aiguat, acompanyat de tempesta elèctrica, cau sobre la ciutat de la costa barcelonina. Molts dels triatletes dubten si sortir a competir o no. Però tenim en Miquel allà, amb el neoprè posat, el casquet de natació i unes ulleres que no amaguen la cara de concentració del guerrer, que lluitarà de nou per un objectiu que no ha abandonat mai. Sona el tret i es llança al mar disposat a lluitar, una vegada més. Surt en el grup de davant de la natació. Fa una bona transició i es dirigeix com una moto a la T1 disposat a no deixar marxar al grup de bici. Per primera vegada ho aconsegueix. Va amb els de davant, aguantant les envestides dels seus rivals. Aquesta vegada no els deixarà marxar, “davant la meva gent no”, pensa per dins.
Arriba a la T2 entre els cinc primers. Perfecte. I ara arriba la millor part, córrer. No ho tindrà fàcil. Al costat té el gran Clemente Alonso i a Bas Diederen. Alonso i Blanchart van deixant cadàvers enrere mentre comença la lluita de titans. Miquel té al seu entrenador, la seva dona i la seva família animant. També els seus pupils triatletes. La seva cara mostra senyals de concentració, com si no escoltés ningú. Però sent els crits i això li ajuda per seguir serrant les dents. Últims tres quilòmetres pel final. Vol fer un canvi de ritme per deixar en Clemente. Però és l’Alonso qui accelera i s’escapa uns metres. Les forces li han fallat en l’últim sospir. Se li escapa la victòria per menys d’un minut, però aquest segon lloc fa olor de victòria i té un gran valor. I ell ho sap. Entra content a la línia de meta saludant al públic.
En dues grans proves, en només vuit dies, ha sumat 2560 punts. El somni de Kona està més a prop. Només falta apuntalar-lo, però això ja serà l’any vinent. Miquel Blanchart, a partir d’ara l’anomenarem Mr Blanchart. Una reverència.

Seguirà entrenant els volums habituals, seguirà trepitjant tolls amb els seus voladores, sota una intensa pluja, si cal. S’hi deixarà la pell, no ho dubteu.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU