En els darrers dies hem escoltat el concepte “la diplomàcia del beisbol”, arran de l’assistència del president nord-americà Barack Obama al partit entre la selecció cubana i els Tampa Bay Rays a La Havana. No és el primer cop que l’esport és utilitzat com una de les principals eines per tal de rebaixar tensions entre dos països en conflicte. La simbologia que rodeja la pràctica esportiva, ha estat i és utilitzada doncs com una eina més quan dues nacions desitgen arribar a l’entesa. Deixant de banda el citat exemple entre les administracions dels Estats Units i Cuba, l’exemple més conegut possiblement és la diplomàcia del ping-pong, quan durant els anys 70 es va produir un intercanvi de jugadors d’aquest esport entre la Xina i els Estats Units. Però no analitzarem ni un cas ni un altre.
Tot seguit explorarem el que dóna de si l’exercici diplomàtic en el segon esport més practicat del món després del futbol (ergo n.1 en el món fosburià). Explorem la importància del criquet en les difícils relacions entre l’Índia i el Pakistan.
“Cricket Visas”
El 1947 es posava fi a l’anomenat Raj Britànic; el domini de Londres al subcontinent indi. En aquell moment, amb la partició de l’Índia, va néixer al seu costat l’estat del Pakistan. Un estat de 1.2 milions de persones i un de 180 milions en dades actuals. Des d’aquell moment, les tensions geopolítiques han estat constants entre ambdós països, essent el punt àlgid el conflicte pel territori del Caixmir.
En dos països tan sovint enfrontats, amb seguiments religiosos tan diferents, una única cosa els uneix: la passió pel criquet.
Ràpidament se’n va adonar els dirigents d’ambdós països, i als anys 51 i 54 els combinats d’un i altre país van fer un tour al territori vei. És més, tot i les altes restriccions en el trànsit de persones d’un a altre país, el Pakistan va emetre les famoses “cricket visas” per tal que milers d’aficionats indis acompanyessin el seu seleccionat durant la gira. Unes facilitats recíproques que s’han anat repetint, i en les quals es aficionats visitants tenien allotjaments, manutenció i transports pagats pel país receptor. Com va dir un diplomàtic pakistanès als seus companys indis: “Us tornem 20.000 diplomàtics del Pakistan”.
Evidentment però, no tot sempre és tant maco, i l’actualitat política és la que marca els temps en aquests casos. Això va fer que entre el 62 i el 77 no es disputés cap partit entre ambdues seleccions; les guerres del 65 i el 71 (amb la subseqüent independència del Bangladesh) en van ser el motiu.
El que semblava seria un element de gran ajuda en els anys posteriors a la separació d’ambdós territoris, va quedar en un estat mort durant dècades. Tot i breus intents de tornar a la diplomàcia del cricket durant els 80, l’augment de les tensions entre Delhi i Islamabad; amb Guerra del Kargil el 99 i els atemptats a Mombai el 2008 com a punts zenitals, no ho van facilitar gens.
El punt d’inflexió el trobem fa ben poc, el 2011. Amb motiu de la disputa de les semifinals del Mundial entre ambdues seleccions a Mahali (Índia), el primer ministre indi va convidar el seu homòleg pakistanès a assistir plegats al partit.
Aquest punt es considera un gran pas en la normalització de les relacions entre ambdós països. Una normalització més necessària que mai, donada l’escalada de violència que es viu des del 2001 a l’Afganistan principalment, i de rebot al Pakistan, país veí dels primers.
La setmana passada es va disputar un nou Índia – Pakistan, aquest cop en el marc de la fase de grups del Mundial T-20 (una modalitat del criquet més ràpida, on els partits “només” duren unes tres hores). Tot i que el partit es va haver de canviar de localització per raons de seguretat, feia goig veure a les grades com aficionats d’un equip i altre alenaven els seus jugadors en un Eden Garden que va vendre tots els seus 60.000 tiquets. Alentar els seus i res més, sense l’odi i el desig de trepitjar el rival. Un partit que per cert guanyaria l’Índia, amb peu i mig a les semifinals del Mundial.
- Més informació del torneig aquí.
A poc a poc sembla que s’aconsegueix, però tot i això, mai tot és maco. Un dels problemes que esta afrontant el criquet en la regió, són les desmesurades reaccions dels seus propis aficionats quan el seu equip perd. Aldarulls als carrers i fortes pressions als jugadors derrotats s’estan convertint en el pa de cada dia, així que sembla que se soluciona un problema però se’n crea un de nou. En qualsevol cas, quedem-nos amb la part positiva i amb els a priori bons resultats que està obtenint la diplomàcia del criquet en el darrer lustre.
