Margaret Harriman, l’estrella incansable dels Jocs Paralímpics L'esportista britànica va guanyar medalles als anys 60... i també a Atlanta 1996

Nascuda a finals dels anys 20, la història de Harriman combina elements de pionera amb una persistència inigualable per mantenir-se als Jocs.

Al llarg de la història hi ha trajectòries esportives que mereixen ser ressenyades per la seva vàlua i singularitat. Sens dubte és el cas de Margaret Harriman, nascuda com a Margaret Webb a finals dels anys 20 del segle passat a l’Imperi Britànic. Harriman va guanyar disset medalles als Jocs Paralímpics al llarg de la seva vida i ho va fer malgrat la impossibilitat de participar en unes quantes edicions dels Jocs per l’exclusió de Sud-àfrica arran de la seva política d’apartheid. Brillant en diferents disciplines esportives, els seus orígens ens porten fins als Stoke Mandeville Games impulsats pel doctor Guttmann a partir de 1948.

Margaret Webb va ser una de les dones que va participar en els programes pioners de rehabilitació després de la Segona Guerra Mundial i una de les que va entusiasmar-se més per la pràctica esportiva ideada per Guttmann com a eina per transformar l’estat físic i anímic de les persones però també per capgirar la visió que hi havia de les persones amb discapacitat. De fet, Harriman va ser una la primera dona que va provar el llançament de javelina en cadira de rodes, una de les noves idees del doctor després de l’èxit indiscutible de les proves de tir amb arc. Se la pot veure, per exemple, exercint de pionera d’aquesta modalitat en aquest fragment del documental “The Mandeville Legacy”:

 

Tot i que la tècnica del llançament era experimental, l’exemple de Harriman i d’un altre llançador van animar més gent a provar-ho i al cap de pocs mesos aquesta disciplina ja formava part del programa competitiu dels Stoke Mandeville Games. Webb també va ser la primera dona en formar part d’un equip de netbol, un esport similar al bàsquet i al corfbol en què va formar pat de l’equip de l’Hospital Stoke Mandeville que es va enfrontar amb el conjunt de Lyme Green. Tota aquesta experiència iniciàtica esportiva va forjar el que seria la base d’una llegenda dels Jocs Paralímpics.

Margaret Harriman, l’esportista de Rhodèsia

Quan l’any 1960 Roma va acollir el que a la llarga esdevindria la primera edició oficial dels Jocs Paralímpics, Margaret Harriman va decidir no deixar escapar l’oportunitat de participar-hi ja amb el seu cognom de casada i essent la cara visible de la minsa delegació de Rhodèsia. La foto que encapçala aquest article retrata a Harriman al costat de l’altre membre de l’equip de Rhodèsia, però el cert és que va ser la pionera dels Stoke Mandeville Games la que va brillar en nom del país africà. En aquells primers Jocs la representant de Rhodèsia va guanyar dos medalles d’or en tir amb arc, l’esport que sempre va dominar a la perfecció, però també va sumar una medalla de plata i dos bronze en natació.

Convençuda que era una bona tiradora més enllà de la seva discapacitat, Harriman va participar al Campionat del Món de tir amb arc per a esportistes olímpics disputat a Noruega el 1961, finalitzant la competició individual en onzena posició i guanyant una medalla de bronze a la prova per equips.

Tres anys més tard Margaret Harriman va prosseguir la seva exhibició de talent als Jocs de Tòquio amb tres medalles d’or en tir amb arc i en llançament de dards, convertint-se en un dels grans noms primerencs de l’esport paralímpic més enllà de la brillantor explosiva de Maria Scutti. Harriman es va queixar, amb raó, del tractament mediàtic que rebia el seu equip paralímpic: “La nostra partida cap a Tòquio no formava part de les pàgines esportives, sinó que ens tractaven com a persones minusvàlides. Encara no ens havíem guanyat l’etiqueta d’esportistes malgrat anar a una competició esportiva“.

L’any 1967 Harriman va escriure l’autobiografia “Bring me my bow” (“Porta’m el meu arc”), un llibre on explica les seves experiències amb els Stoke Mandeville Games originals i les seves peripècies com a representant de Rhodèsia a Roma 1960 i a Tòquio 1964.

De Rhodèsia a Sud-àfrica

La declaració d’independència de 1965, la negativa britànica i els boicots successius de 1968 i 1972 van deixar Rhodèsia fora de joc de les grans competicions internacionals. En aquell moment Harriman va fer el salt cap a la veïna Sud-àfrica i representant aquest país va guanyar vuit medalles més als Jocs Paralímpics entre 1968 i 1976.

El 1968, amb una seu ja distingida dels Jocs Olímpics, Harriman va sumar dos ors més en tir amb arc a Tel Aviv. El 1972, a Heidelberg, va acompanyar un nou or en tir amb arc amb dues medalles més en un altre esport de precisió, les bitlles. Finalment, a Toronto 1976, va sumar dos ors en bitlles i un altre podi en dards. Va ser una època curiosa, en què Sud-àfrica havia estat exclosa dels Jocs Olímpics dels anys 60 per la seva política d’apartheid i expulsada del moviment olímpic el 1970, però per contra tenia via lliure en les competicions paralímpiques.

Les conseqüències de l’apartheid

A Toronto 1976 el govern del Canadà va acabar acceptant la presència de l’equip paralímpic sud-africà perquè, contra tota lògica, es va presentar a la cita amb un equip marcat per la integració racial, amb nou esportistes negres que tenien bona part dels seus drets escapçats al seu propi país. L’any 1980 el govern holandès ja no va tolerar la presència de Sud-àfrica als Jocs malgrat el debat obert sobre si s’estava trencant amb l’única escletxa que hi havia al país africà per posar en contradicció el sistema d’apartheid. Sigui com sigui, el Comitè Paralímpic Internacional també va acabar seguint l’estela del moviment olímpic i va expulsar Sudàfrica l’any 1985.

En aquells anys convulsos una de les esportistes del país, Maggie Jones, va aprofitar una competició internacional de tennis de taula l’any 1979 per denunciar la situació insalubre de les instal·lacions que havien d’utilitzar els esportistes paralímpics de raça negra al seu país. Jones va ser expulsada de l’equip i va rebre un veto per a tota la seva carrera.

El darrer podi de Margaret Harriman

Quan als anys 90 Sud-àfrica va entrar en una nova etapa política i va deixar enrere la seva política racista de vulneració de drets humans, el moviment olímpic i paralímpic van reobrir les portes a la potència esportiva africana. El 1996 Margaret Harriman, que s’encaminava cap als 70 anys, va decidir fer una última aparició als Jocs Paralímpics d’Atlanta. Envoltat de gent unes quantes dècades més joves que ella, Harriman va demostrar no haver perdut punteria i va tornar a pujar a un podi dels Jocs Paralímpics després de 20 anys d’absència obligada amb un bronze en bitlles.