Els arxius oficials indiquen que als Jocs d’Atenes 1896 tots els participants van ser homes. Un debut olímpic 100% masculí que una maratoniana grega es va encarregar de desmentir en una de les exhibicions més bèsties de la història dels Jocs. La història de Revithi val la la pena i per a molts la seva cursa fins a Atenes ja mereix un títol de campiona honorífica dels Jocs Olímpics. Si ens cenyim als fets, però, no va ser fins 4 anys més tard que les dones van poder participar de forma oficial a algunes de les competicions (les “elegants”, les que no qüestionaven la seva feminitat ni feien dubtar del poder físic dels homes) i endur-se les primeres medalles.
Un 11 de juliol de 1900 Charlotte Cooper es convertia en la primera dona campiona individual de la història olímpica. Jugadora de tennis des de ben petita i guanyadora de tornejos de rellevància des dels 14 anys, Cooper va ser una de les grans estrelles del tennis del canvi de segle, amb 5 victòries a Wimbledon i 6 presències més a la final del torneig londinenc.
Campiona d’uns Jocs encara sense medalles
L’esportista anglesa, de fet, va tancar la seva participació a París 1900 sense cap medalla (es van començar a repartir a partir dels Jocs següents, els de Saint Louis 1904) però amb dos títols de campiona: més enllà del torneig individual Charlotte Cooper també va vèncer el torneig mixt fent parella amb Reginald Doherty. Eren els anys en què algú com Cooper podia participar i guanyar tornejos nacionals d’altres països com el d’Alemanya o el de Suïssa, però això ja serien figues d’un altre paner.
Charlotte Cooper ha passat a la història com la primera dona campiona dels Jocs Olímpics. L’afirmació té una part de veritat, sí, però el cert és que hi va haver una altra dona que la va precedir en l’honor… dos mesos abans!
La vela, del maig a l’agost
Els Jocs Olímpics d’aquells primers anys eren una explosió d’esport vingut de països diversos però alhora un esdeveniment per atraure l’atenció i l’interès en altres terrenys. Per a molta gent, els Jocs no deixaven de ser una part del programa de l’exposició universal que aquell 1900 aterrava a París. Els actes se succeïen al llarg dels mesos i no és d’estranyar que la competició de tennis es disputés al mes de juliol mentre que les regates de vela més lleugeres es programessin al riu Sena a finals de maig i que en altres modalitats les carreres se n’anessin a principis d’agost.
En la categoria d’1 a 2 tones, la més lleugera de les previstes, els organitzadors dels Jocs Olímpics van preveure una única regata pel 22 de maig i una exhibició en el marc de l’exposició universal al cap de tres dies, el dia 25. Finalment, però, ambdues proves van acabar ser incloses al balanç oficial dels Jocs. En les dues proves hi van participar 9 vaixells, amb un total de 22 persones inscrites, encara que amb les anècdotes pròpies de l’època, el gran favorit al triomf final (el vaixell alemany) quedés exclòs de la primera regata per excés de pes. Equips de 4, de 3, de 2 o fins i tot d’1 persona: cadascú feia la seva sense massa més preocupacions.
Suïssa i Alemanya, vencedors davant els francesos
En les dues proves hi va participar Hélène de Pourtalès, com a membre de la tripulació de 3 persones capitanejada pel seu marit Hermann. L’embarcació Lérina era l’opció de Suïssa de fer un bon paper als Jocs de París en aquella modalitat i no van decebre: el 22 de maig van guanyar la regata i el 25 de maig, ja amb els alemanys al Sena, van ser segons per darrere l’embarcació germànica. Un or i una plata oficiosos que convertien a Hélène de Pourtalès en la primera dona de la història en guanyar una prova olímpica, un fet que no va ser immediat ja que el primer reconeixement oficial requeia sobre el patró i no sobre la resta de tripulants.
Nascuda com a Helen Barbey el 1868, aquesta novaiorquesa era membre de l’aristocràcia. Filla d’una família adinerada (el seu pare era banquer i director d’una gran línia de ferrocarrils i a la família hi havia governadors, comtesses i altres homes de negocis), es va casar als 20 anys per convertir-se en la segona esposa de Hermann de Pourtalès, un dels membres més distingits de Suïssa que també posseïa diversos títols aristocràtics. Va ser al seu costat que va dur a terme la seva “carrera” esportiva: exhibició de talent en la navegació, sí, però especialment una manera d’aprofitar la riquesa familiar per disposar d’un dels millors vaixells de l’època en la seva categoria. Les dones de famílies benestants, les primeres a qui els Jocs Olímpics va obrir les portes més enllà de l’extraordinària Stamata Revithi.
