No és per penjar-nos medalles que no ens pertoquen però ja vam parlar fa un temps de les possibilitats de Kosovo d’aprofitar al màxim la seva primera participació olímpica. Després de ser reconeguda com a membre del COI el 2014, aquesta petita república balcànica, independent de Sèrbia des de 2008, ha debutat en uns Jocs Olímpics amb tan sols vuit atletes. Amb només dos dies de competició l’èxit del debut ja és rotund gràcies a la victòria de la judoka Maljinda Kelmendi en la categoria de -52 kg.
Kelmendi, de 25 anys i nascuda a la localitat kosovar de Peja, arribava a Rio com a favorita gràcies al crèdit aconseguit amb dues medalles d’or mundials i dues més d’europees i al fet de només haver perdut un combat en els últims dos anys. La judoka kosovar ha complert amb els pronòstics i s’ha endut la medalla d’or després de vèncer en la final a l’italiana Odette Giufrida. Si abans de l’or ja era una autèntica heroïna nacional, amb aquesta medalla Kelmendi es pot convertir en una icona del tot històrica per a aquest jove país, que viu amb orgull que la seva judoka hagi rebutjat ofertes milionàries per competir amb els colors d’altres països. Per a Kosovo, els èxits de Kelmendi són una gran ocasió per a donar-se a conèixer el món amb èxits esportius i deixar així enrere la imatge bèl·lica que a tothom li ve el cap en pronunciar el seu nom.
Tot i ser els primers Jocs per a Kosovo, Kelmendi ja havia participat a Londres 2012 malgrat que en aquella ocasió representava a Albània i va caure en la segona ronda. Jocs a banda, només des de que la Federació Internacional de Judo va reconèixer a Kosovo que pot competir representant el seu país en els diversos campionats. I encara hi ha hagut ocasions en les que ha hagut de participar sense bandera com en el Mundial de 2014, que es va fer a la ciutat russa de Chelyabinsk. Com que Rússia, aliat serbi, no reconeix Kosovo, Kelmendi hi va haver de participar (guanyant l’or) com a representant de la pròpia Federació Internacional.
La medalla de Kelmendi és també un gran triomf simbòlic pel seu entrenador Driton Kuka, exjudoka que va ser campió de Iugoslàvia a finals dels anys vuitanta però que va veure frustrada la seva projecció en el món del judo degut a la guerra.
