Hi ha decisions que semblen preses de forma irreflexiva, amb pressa, per tancar una carpeta i passar pàgina ràpid. Revocar aquestes decisions, però, ja són figues d’un altre paner. Qui diu allò de “qui espera, es desespera” probablement va ser massa prudent davant la capacitat del Comitè Olímpic Internacional de prendre’s les coses amb calma. I és que el COI acaba d’anunciar en ple 2022 que aixeca el veto imposat a Vincent Matthews el mes de setembre de 1972. El nord-americà, juntament amb el seu compatriota ja desaparegut Wayne Collett, van protagonitzar el que probablement és la imatge de podi més despreocupada de la història de l’olimpisme.
El context
Els EUA eren la gran potència de l’atletisme masculí als Jocs de Munic de 1972. Als 400 metres llisos havien aconseguit un triplet fantàstic quatre anys abans a Mèxic 1968 i l’equip semblava preparat per repetir la proesa a Alemanya, malgrat el canvi de cares. Els tres estatunidencs es van classificar per a la final sense problemes i el dia següent l’olimpisme va viure amb consternació la coneguda Massacre de Munic. El president del COI (l’inefable Brundage) va determinar que “els Jocs han de continuar” i tot just dos dies després de la mort de 17 persones es va disputar la final en un estadi olímpic ple a vessar.
Els antecedents del podi
L’any 1968 els Jocs de Mèxic de 1968 s’havien convertit en una fita revolucionària per a l’esport, no només per la victòria de Dick Fosbury amb l’estil Fosbury, sinó per l’activisme polític viscut a l’estadi. D’aquells Jocs n’ha quedat per al llegat la icònica imatge del puny negre alçat de John Carlos i Tommie Smith i el relat de compromís per part del tercer integrant del podi, l’australià Peter Norman, l’home blanc de la foto. La polèmica va ser immediata i les pressions de totes bandes van acabar amb els dos atletes expulsats de la Vila Olímpica i una bona dosi de literatura escrita sobre els gestos polítics en els grans esdeveniments esportius.
Els fets
La final masculina dels 400 metres llisos de Munic 1972 es va disputar el 7 de setembre i els EUA van dominar a plaer malgrat no poder aconseguir el triplet per la lesió del que partia com a màxim favorit, John Smith. Vicent Matthews va vèncer i Wayne Collet va ser segon, però l’èxit va quedar enterbolit per la cerimònia de podi. Amb Doug Roby present a l’entrega de medalles (el mateix que quatre anys abans havia decretat “a contracor” l’expulsió de Carlos i Smith de Mèxic 1968 en condició de president del comitè olímpic dels EUA), les coses no podien ser normals. Collett es va enfilar al calaix més alt del podi i durant l’himne va fer petar la xerrada amb Matthews, tots dos amb gestos despreocupats i una actitud certament poc habitual en aquest tipus d’actes. L’estadi els va xiular i ells van fer com si sentissin ploure. La seqüència dels fets, aquí:
Les conseqüències
La polèmica va ser furibunda i va fer encendre els màxims mandataris del COI, que no tenien cap intenció de reviure els fets viscuts quatre anys abans. El president Avery Brundage va tirar pel dret, va reunir el Comitè Executiu del COI amb urgència i va decidir prohibir a Collet i Matthews la seva concurrència als Jocs Olímpics per tota la vida, en totes les futures cites i també en les competicions que quedaven per disputar de Munic 1972. El COI va qualificar de “vergonya per al Moviment Olímpic” el comportament del duo nord-americà durant la cerimònia d’entrega de medalles i va notificar la seva decisió al Comitè Olímpic dels EUA (USOC) i a Doug Roby, que sempre rebia per totes bandes. Brundage va recordar a l’USOC que “era la segona vegada que es produïa un incident d’aquest tipus”, fent referència als fets de Mèxic 1968, i no va donar cap opció de rèplica ni d’apel·lació.
De reaccions n’hi va haver de tota mena entre els esportistes. N’hi havia que qualificaven l’acció al podi de “bestiesa” i d’altres criticaven el COI com una colla de “vells que no dormen bé”. Una altra conseqüència directa la va patir el relleu 4×400 dels EUA, que es va quedar sense els seus tres millors homes de cop i volta (amb la lesió inclosa de John Smith) i va acabar renunciant a competir per una medalla d’or que semblava garantida abans de l’inici de Munic 1972.
Era una protesta política?
No hi ha consens sobre si l’acció al podi va ser deliberada, amb un objectiu de fons equiparable al de Mèxic 1968, o una simple manera d’actuar espontània i d’estar per casa. En relació als fets diversos mitjans de l’època van recollir declaracions dels protagonistes i semblaven contradictòries.
Vincent Matthews va assegurar que si haguessin volgut protestar en clau política “ho haurien fet millor”, mentre mostrava la seva sorpresa pel ressò, pel veto rebut i també per la reacció del públic a una simple cerimònia de podi. El campió olímpic va dir que les accions anaven dirigides contra el cos tècnic dels EUA, perquè el seleccionador Bill Bowerman havia insinuat que no volia comptar amb ell per als Jocs malgrat haver-se guanyat la plaça a la pista. Alhora, Matthews havia estat assenyalat per la premsa com la peça dèbil de l’equip que impossibilitava fer el triplet al podi dels 400, havia hagut d’entrenar pel seu compte en unes instal·lacions deficients i havia hagut de costejar-se viatges a competicions lluny de casa per arribar en un bon estat de forma als Jocs.
Simultàniament, però, Collett va dir sense embuts que l’himne nacional no significava res per a ell i que no s’havia vist capaç d’honorar-lo per la lluita que mantenia viva la comunitat afroamericana pels drets col·lectius: “No em vaig poder quedar allà palplantat i cantar les paraules de l’himne. No crec que siguin certes, però tant de bo ho fossin. Desaprofitem el potencial de tenir un país bonic per a tothom”.
50 anys després
Una reunió del COI ha atès una petició feta per l’Associació dels Comitès Olímpics Nacionals del Carib per restituir l’honor de Vincent Matthews i Wayne Collett, mort el 2010. Cinquanta anys després, el COI ha decidit canviar de postura i ha assegurat que “acceptarà qualsevol petició d’acreditació de Vincent Matthews per qualsevol dels Jocs Olímpics que es disputin d’ara en endavant”. Un regal d’aniversari inesperat i curiós per a tot un campió olímpic defenestrat després de Munic 1972 que aquesta setmana celebrarà el seu 75è aniversari.
