L’any 1971 Barcelona i Terrassa, en ple tardofranquisme, van ser l’escenari escollit a corre-cuita per acollir la primera copa del món masculina d’hoquei sobre herba.
Amb un ampli bagatge olímpic al darrere iniciat als Jocs de París 1908, no va ser fins l’any 1969 que els responsables de l’hoquei herba mundial van fer un cop de cap i van impulsar la celebració d’un campionat del món de la disciplina. En aquell moment el Pakistan era el vigent campió olímpic i l’Índia la gran potència històrica. Ambdós països s’havien repartit tots els títols olímpics des que l’hoquei havia agafat regularitat al programa dels Jocs l’any 1928. L’Índia n’acumulava set i el Pakistan dos, conformant una rivalitat històrica que, com és obvi, transcendia l’àmbit de l’esport.
El terreny de joc, ple d’estics, acompanyava el conflicte polític entre els dos països vigent des de 1947, quan l’imperi britànic va haver de cedir el seu domini sobre l’Índia i a partir del pla Mountbatten van crear-se dos estats amb religions diferents. Poc després es van traçar unes fronteres incertes i el Caixmir es va erigir en una font de conflicte permanent més enllà del primer alto al foc de 1949. Sigui com sigui, el 26 d’octubre de 1969 la Federació Internacional d’Hoquei (FIH) va validar la proposta del pakistanès Nur Khan de crear una copa del món i mig any més tard, el 12 d’abril de 1970, una reunió a Brussel·les va servir per escollir el Pakistan com a seu de l’esdeveniment. Una tria lògica, atès que era un país que vivia intensament aquest esport i venia de guanyar dos títols olímpics a la dècada dels 60.
Del conflicte a la incertesa
Però el debut del mundial no seria, precisament, bufar i fer ampolles. La FIH va anunciar que la seu de l’esdeveniment seria Lahore, una gran ciutat que llavors rondava els tres milions i mig d’habitants, i tambés les dates del torneig, que s’havia de disputar del 10 al 24 de febrer de 1971. A mesura que s’apropava la copa del món, però, la tensió va anar augmentant fins al punt que al Pakistan es van organitzar protestes contra la participació de la veïna Índia i paral·lelament el context polític empitjorava a l’actual Bangladesh, llavors conegut com a Pakistan Oriental, on el caldo de cultiu de la rebel·lió contra el govern d’Islamabad va rebre el suport de l’exèrcit indi.
Les seleccions cridades a participar a la primera copa del món d’hoquei herba, escollides sense fase de classificació en funció del seu bagatge olímpic, es preparaven per a la cita amb cert neguit. Només 10 països tenien bitllet per al campionat: França, Alemanya, Índia, Argentina i Kènia, enquadrades al grup A, i Espanya, Països Baixos, Pakistan, Austràlia i Japó, al B. L’equip ibèric, format íntegrament per jugadors d’equips catalans, va preparar-se a Can Salas i a Montjuïc fins a finals de gener. De fet, no va ser fins el dia 28 de gener que la FIH va notificar als responsables de la Federació Espanyola l’ajornament de la primera copa del món, una decisió que feia dies que estava sobre la taula tal com havien reflectit mitjans de comunicació com Mundo Deportivo.
Barcelona, el pla B
L’anunci oficial de l’ajornament va ser rebut com un gerro d’aigua freda des de Catalunya, atès que es confiava en el mundial com una gran cita per posar-se a prova al màxim nivell internacional abans dels Jocs Olímpics de Munic de 1972 i s’havia fet una preparació a consciència per arribar en plena forma a la cita del Pakistan. La FIH va anunciar que les noves dates del torneig es decidirien el mes de març, però llavors l’esclat de la guerra d’alliberament de Bangladesh ja va descartar definitivament l’elecció de Pakistan com a seu de la copa del món. El mundial a Lahore, a la pràctica, no seria una realitat fins l’any 1990, malgrat que la FIH li havia promès l’edició de 1975, que també es va acabar movent de banda.
Va ser en aquest moment d’incertesa quan Pau Negre va jugar un paper transcendental. Referència de l’hoquei herba català, Pau Negre també tenia un rol destacat a la FIH com a vicepresident i alhora era el regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona. La candidatura es va conformar entre els mesos de febrer i març i just iniciada la primavera, en una reunió a Brussel·les, la FIH va confirmar l’elecció de Barcelona per una àmplia majoria, amb 26 vots per la capital catalana i tres per a Berlín (a càrrec dels tres representants alemanys a la trobada).
El 2 d’abril de 1971 Pau Negre i Domènec Vernis, president de la Federació Espanyola, van ser els protagonistes d’una roda de premsa de l’Ajuntament de Barcelona per exposar els detalls de la proposta que comptava amb un pressupost de nou milions de pessetes. El mateix dia els organitzadors van anunciar que aprofitarien la copa d’or i plata construïda per Bashir Moojid al Pakistan, tan característica amb la bola del món i els estics d’hoquei i perfectament reconeixible actualment, atès que estava valorada en mig milió de pessetes més. A banda de la proposta econòmica, es van difondre les dates del torneig: del 15 al 24 d’octubre.
Índia i Pakistan, a Catalunya
Els preparatius per a la copa del món van funcionar tal com estava previst, amb concursos i exposicions culturals per acompanyar un esdeveniment esportiu que va comptar amb la presència d’Avery Brundage, l’inefable president del COI, així com un home que acabaria ocupant el seu càrrec nou anys més tard, Juan Antonio Samaranch, que llavors era membre del consell executiu del COI i alhora procurador a les Corts franquistes, entre molts altres càrrecs. Era la Barcelona de Porcioles, que va fer els honors a totes les personalitats presents a la inauguració al Reial Club de Polo. Les instal·lacions del club barceloní van exercir de seu de tots els enfrontaments del torneig excepte les semifinals, desplaçades a Can Salas, a Terrassa.
De fet, el partit més esperat del torneig (més enllà de la lògica catalana) es va viure a les instal·lacions de l’Atlètic Terrassa. En ple conflicte polític i amb la polèmica viscuda mesos abans amb la suspensió de la cita a Lahore com a antecedent directe, el Pakistan i l’Índia es van enfrontar al terreny de joc egarenc. En un duel igualat els jugadors del Pakistan es van acabar enduent la victòria per 2 a 1, i van confirmar el seu favoritisme superant la selecció espanyola a la final davant 5.000 espectadors.
Aquell segon lloc de 1971 continua essent el millor resultat històric per als jugadors catalans en una copa del món d’hoquei herba, una competició que no s’ha tornat a disputar al nostre país fins el 2022, quan mig segle després Terrassa va ser l’escenari de la copa del món femenina.
Fotografia de portada: FIH – Morley Pecker
