Imatges de l'enderroc del Mini. Foto: FCB

L’últim cau dels Dragons Amb el desmantellament del Miniestadi, també es diu adéu a la última seu de l'equip de futbol americà més mític del país

Del que era no en queda pràcticament res. Part de la tribuna, la ubicació, la passera que encara no s’ha desmantellat i la notícia que s’ha construït un niu pels rat-penats que hi vivien, ja que ja hi ha massa éssers sense casa a la ciutat com per afegir-hi aquests peculiars animalons. La resta del Miniestadi es conjuga en passat. L’enderroc va a preu fet i el nou Palau Blaugrana espera torn. L’adéu definitiu al Mini, fet oficial i pompós només per la vessant futbolística, també és un comiat –un altre– a la història dels Barcelona Dragons.

Òbviament el record visual i emotiu associat a la franquícia catalana de futbol americà ens remet a l’Estadi Olímpic i a Montjuïc. Però el darrer cau dels Dragons va ser el Mini. Les darreres jugades fetes en nom de Barcelona i amb aquell verd viu de color a la samarreta es van fer a les instal·lacions del Barça i de fet l’últim intent per mantenir amb vida un projecte ja debilitat va ser connectar-lo al club blaugrana. No va reeixir. I recordar avui el que van ser els Dragons és visualitzar mentalment imatges de qualitat VHS, colors desnerits i estètica d’una altra època. Encara que sigui així, sobta que pràcticament ningú pensés en el futbol americà a l’hora de dir-li adéu al recinte.

Aquestes quatre ratlles pretenen recordar els pocs dies que no va ser el futbol el protagonista d’aquesta instal·lació. De la mateixa manera que, anecdòticament, cal fer-hi constar un altre ús sonat: el Mini va acollir un concert de Queen. Freddie Mercury hi va fer ressonar la millor veu de la història.

D’on van sortir els Dragons?

Els Dragons van oficiar els seus últims partits en un Miniestadi una mica inhòspit, no massa ple, com un epíleg abans que s’acabés el projecte. I és una llàstima perquè el que va acabar “morint” allà fa 16 anys no deixava de ser un història més llarga del que ens podem creure. Perquè Catalunya i Barcelona eren al mapa d’aterratge del futbol americà entès a la manera més purament ‘yankee’ des de feia molt temps. Des dels 70 s’havien produït intents per estendre a Europa l’icònic futbol americà. De fet, en 1975 es va crear la International Football League, que incloïa equips a Barcelona, Roma, Berlín (occidental), Istanbul, Munic i Viena, però per motius financers la cosa no va passar de foc d’encenalls.

A la fi dels 80 es va reprendre el projecte i en 1989, tots els amos de franquícies de la NFL van votar a favor de la creació d’una lliga de desenvolupament amb equips tant a Amèrica del Nord com a Europa. Es va dir World League of American Football (WLAF). En ella hi havia sis equips dels propis Estats units, un canadenc i tres europeus: Birmingham Fire, Sacramento Surge, San Antonio Riders, Montreal Machine, Nova York Knights, Orlando Thunder, Raleigh-Durham Skyhawks, Frankfurt Galaxy, London Monarchs i els nostres, els Barcelona Dragons.

La franquícia de Barcelona va adoptar el verd i el cap de drac tan icònics. Jugava a Montjuïc i va tenir com a home-líder a Jack Bicknell, que en va ser entrenador durant tota la seva existència. Encara que al principi solia congregar a més de 50.000 persones en els seus partits a la Muntanya Màgica, en els últims anys van punxar i a l’època en què van recalar al Mini eren 10.000 escassos els assistents de mitjana als seus partits.

De Kitna a Angoy

La màxima estrella dels Dragons era el quarterback Jon Kitna, que després jugaria molts anys en l’NFL, encara que Kitna només va estar-se un any a l’equip. L’altre jugador famós dels Dragons va Jesús Angoy, que era més conegut per ser gendre de Johan Cruyff que per les seves habilitats com a porter del Barça de futbol. Va passar-se al football amb gran èxit i fins i tot va estar a punt de jugar a la NFL de xutador.

La primera temporada dels Dragons va ser el 1991 i es va jugar una temporada regular de deu jornades i una final anomenada World Bowl. Les audiències de televisió i d’espectadors als Estats Units van ser molt baixes, però a Europa van superar les previsions. La primera World Bowl es va disputar en Wembley, Londres, entre els locals Monarchs i els Dragons, amb victòria per als anglesos per 21-0. L’any següent, la final la van disputar els Sacramento Surge i Orlando Thunder a Mont-real, amb victòria per 21-17 per als californians.

Un dels pocs partits dels Dragons al Mini del FC Barcelona

Només amb europeus i victòria catalana

Després, la lliga es va cancel·lar fins que el 1995 va ser ressuscitada, però ja sense equips americans. A les tres franquícies europees anteriors (Londres, Barcelona i Frankfurt) es van unir altres tres: Amsterdam Admirals, Scottish Claymores i Rhein Fire. La versió de pa sucat amb oli –que a Europa cuinem amb oli– de la Super Bowl americana va guanyar Frankfurt a Amsterdam per 26-22.

La versió més recordada en clau catalana és la del 1997. La final es va disputar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc i els Dragons van guanyar 38-24 als alemanys de Rhein Fire. Va ser l’únic títol de la franquícia barcelonina. El dia més recordat.

 

El 1998 va canviar la lliga i es va convertir en NFL Europe. Va anar perdent pistonada i a casa nostra els Dragons perdien quota, massa social i arrealement.

El 2002, els Dragons es van aliar amb el Barça i van jugar tota la temporada al Miniestadi. El projecte passava per convertir l’equip en una nova secció del club multiesportiu més important del món però el cau no va ser prou bon recer pel projecte. Va durar un anyet. Es va acabar esllanguint del tot. Desmantellat.  El seu lloc el van ocupar els Cologne Centurions i els pals característics vés a saber si van quedar en algun magatzem del Mini. Ara les excavadores ho han esborrat tot.

Fa pocs dies quedava ben poc del Mini. Foto: @annamillani

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!