Això dels pops i l’esport té una connexió estranya, gairebé mística. Qui no recorda el famós “Pulpo Paul”, el pitonisso que va preveure la victòria de “la Roja” contra Alemanya a l’Europeu del 2008. Tot i que a casa nostra el Paul es va fer més famós per una temporada que els seus homònims gallecs, el cert és que els pops no només estan associats a l’oracle esportiu, sinó que en altres esports també tenen una funció rellevant.
A la ciutat de Detroit, als Estats Units, els pops són un símbol de bona sort per l’equip d’hoquei gel local, els Detroit Red Wings. L’any 1952 els Red Wings estaven disputant el playoff de la NHL, la National Hockey League, i lluitaven per endur-se la Stanley Cup. En aquell temps, calien vuit victòries per fer-se amb la victòria en una lligueta de sis equips.
Dos germans peixaters, el Pete i el Jerry Cusimano, van presentar-se a l’estadi amb un pop que van llançar al gel com a símbol de bona sort. Més tard explicarien que els vuit tentacles del pop representaven cadascuna de les victòries que calien per guanyar els playoffs. Probablement el fet que fossin peixaters explica perquè van llançar un pop i no una aranya, per exemple. L’amulet sembla que va funcionar, perquè els Red Wings es van endur la Stanley Cup aquella temporada i el pop es va convertir en un símbol de bona sort. No cal dir, evidentment, que els germans Cusimano van fer l’agost amb la venda de pops a partir d’aquell moment, i des d’aleshores aquest animal marí s’ha convertit en l’emblema de l’equip.
Els pops, directes cap al gel
Avui en dia, fan falta fins a 16 victòries per endur-se la lliga, així que durant els playoffs del sostre del Joe Louis Arena hi pengen dos pops gegants, que amb les seves 16 potes volen servir d’amulet. De fet, un pop anomenat Alf s’ha convertit, per honors propis, en la mascota no oficial del club. La quantitat de pops llançats al gel depèn de la temporada, però el rècord absolut va ser l’any 1995, quan es va registrar el llançament de 36 pops. Entre ells, un especimen de 17 quilos, que va aterrar al gel quan sonava l’himne nacional.
El panorama va ser dantesc, quan l’àrbitre va agafar-lo i arrossegant els tentacles per terra el va treure fora de la pista, deixant un rastre gelatinós al gel mentre sonaven els últims compassos de l’himne. L’espectacle es va repetir l’any següent, amb una bèstia encara més gran, de gairebé 23 quilos. En alguna ocasió, un rival dels Detroit ha agafat algun dels pops i l’ha llençat de nou al públic, en un clar exemple de contra-vudú.
No tot és tan senzill com sembla
De fet, l’art dels pops és tota una cerimònia i no és apte per qualsevol hooligan del hockey. Abans de llançar un pop al gel és molt important bullir-lo durant deu minuts. D’aquesta manera, l’octòpode agafa una consistència adequada per volar, i en aterrar sobre el gel pot continuar la trajectòria amb un desplaçament horitzontal impecable. En canvi, si es llança sense coure pot tenir conseqüències fatals durant el vol; el cap pot desprendre’s fàcilment dels tentacles i impactar sobre el cap d’una senyora de vuitanta anys amb un cardat impecable. A més, en caure al gel, es convertirà en un element enganxifós i grotesc, que costarà Déu i ajuda de treure i que a més deixarà una taca de tinta lilosa d’aquelles que tan contentes fan a pares i mares.
Els experts en llançament d’animals marins, a més, contemplen molts altres aspectes. El lloc que ocupen a la pista és essencial, i per això compren entrades prop dels passadissos, per poder aixecar-se ràpidament en el moment del llançament i que el projectil no impacti contra la tanca o alguna persona.
Evidentment, llançar objectes a un terreny de joc no està permès, i per tant els pops han de ser entrats de contraband a l’estadi. No és fàcil, ja us podeu imaginar, colar-se amb un animal mort i la seva característica ferum en un estadi on predomina l’olor de suor humana i de hot dog. Per això, els experts col·loquen els pops en bosses de plàstic amb zip –d’aquestes de congelar– i les amaguen sota la roba per poder-les entrar a l’estadi. Un cop efectuat el llançament, tovalloletes i llimona per dissimular l’olor de les mans. Una tècnica millorada amb els anys que només un petit grup selecte du a terme amb èxit i que es neguen a ser reconeguts públicament per por a les represàlies.
No plouen pops a gust de tothom
Evidentment, no tothom està content amb aquesta pràctica. Als equips rivals no els agrada que el seu gel faci pudor de peix, i diversos fans dels Red Wings han estat arrestats en estadis d’arreu del país després de fer llançaments no permesos. A més, alguns peixaters de ciutats rivals com Pittsburgh es neguen a vendre pops durant els dies de partit, no fos el cas que l’especimen volador vingués de les seves botigues i perdessin clientela. I no parlem dels grups de defensa dels animals, que s’escandalitzen davant d’aquesta pràctica, que consideren tortura animal.
En qualsevol cas, la tradició de llançar pops al gel no sembla que hagi d’acabar-se en un futur immediat, i és que diuen les males llengües que ara ja no serveix en fer volar un pop, sinó que cal llançar-ne dos amb les potes lligades per poder sumar 16 tentacles pels 16 partits de playoff, i que així el Déu dels pops pugui baixar per col·laborar en la victòria dels Red Wings. Sort que el pobre Paul va estirar la pota (al menys una d’elles) l’any 2010, perquè sinó entre cefalòpode i endeví, tenia tots els números per acabar patinant al gel de Detroit.
