35 anys es diuen aviat, que diu el tòpic, però són molts anys. No costa gens traçar una línia de causalitat entre el bon tracte que ha tingut aquest esport a la televisió nacional i el pes territorial i geogràfic que ha sabut mantenir. Tampoc si comptem que aquests 35 anys han estat els millors de la història del Futbol Club Barcelona masculí, el gran equip europeu, i són un període que casa des de la generació de Sagalés al Dream Team de Valero Rivera, tota la trajectòria posterior i fins ara, amb en Pasqui a la banqueta. O sigui, els 35 anys han estat 35 anys d’èxits, d’alt nivell competitiu i una bona col·lecció de tardes màgiques, força ‘Nits del Palau’ per emmarcar i sempre, sempre, se’ns ha explicat, detallat, analitzat i emocionat o enfadat (pocs cops) en la llengua del nostre país.
Crec que el món de l’handbol català no és prou conscient de la sort que té aquesta aliança perquè hi ha disciplines que no han pogut gaudir d’aquesta mateixa plataforma. No hem de convertir totes les nostres tribunes d’opinió en un TL de Twitter amb greuges: les transmissions d’handbol que es fan (ara a Esport3) són bons productes audiovisuals i cal congratular-se’n, de tenir-les, i felicitar-ne els artífexs i responsables, amb Joan Ramon Vallvé al capdavant.
També el Granollers femení, en aquesta nova època d’or que està protagonitzant, té la mateixa banda sonora en la llengua pròpia del país quan s’atreveix a anar més enllà. De la mateixa manera que en altres competicions de les que es disposen drets, i això val a dir-ho, l’equanimitat de l’equip i el seu saber fer prevaldre per igual tots els protagonistes propis és també exemplar davant d’altres col·legues.
Aquesta temporada estranya, que té pendent la Final a 4 de l’any passat, la Champions es juga entre setmana i fa segons com de més bon veure, per menys competència. Tenim bons equips a casa i la sensació d’arrodoniment i de tenir les espatlles comunicatives ben cobertes s’arrodoneix amb la potent aposta de La Liga Sports TV, Xala a nivells inferiors, la Xarxa i Gol, que ha recuperat la sonoritat única del mític Luis Miguel López.
Vés a saber què ens depararà l’any, on arribaran les noies del Granollers o si els nois del Barça podran trencar el malefici del Lanxess Arena de Colònia, que se’ns ha més que atravessat. Vés a saber qui podrà ocupar el forat emocional que deixa Víctor Tomàs o si Ludovic Fàbregas acabarà sent el principal vector de connexió transpirenaica entre dues meitats del mateix país. El que és segur és que el que passi ens ho diran en català. Cuidant l’handbol, les formes i l’audiència. I això és d’agrair.
