Marcos Ruiz: “És una pena que el dopatge estigui tan arrelat a l’halterofília” Entrevistem a l'aixecador molinenc, plusmarquista estatal i aspirant als Jocs Olímpics de Tòquio

Marcos Ruiz (Molins de Rei, 1996) va fer història en el Campionat d’Espanya d’Halterofília celebrat a la localitat gallega d’A Corunya.

El molinenc, que durant l’atípic 2020 ha patit la cancel·lació del Campionat Europeu d’aquesta disciplina i l’ajornament dels Jocs Olímpics de Tòquio, va superar tres rècords que fins aleshores ningú mai havia pogut trencar: en la modalitat d’arrencada va aixecar 185 kg i en dos temps 216, per sumar un total de 401 kg. Unes xifres que són inaudites però que no van sorprendre a aquells que es van apropar a terres gallegues per presenciar l’esdeveniment, ja que Marcos Ruiz, en poc més d’una dècada que acumula practicant aquest esport, ha pujat en diverses ocasions a podis com quan va aconseguir l’or en el Campionat d’Espanya sub17 o quan va assolir la plata en arrencada en el Campionat del Món Júnior de 2016.

Com va ser la primera presa de contacte amb l’halterofília?

Crec que va ser al febrer de 2009, quan jo tenia 11 anys. Llavors feia futbol sala al club del meu poble, Molins de Rei. Els entrenaments els fèiem a la part baixa del poliesportiu, a dalt hi havia les tarimes i les sales on entrenaven els atletes d’halterofília. Recordo que un dels meus millors amics ho practicava i em va dir que ho provés. Com que era un dels meus millors amics, em vaig atrevir a endinsar-me en aquest món.

T’hi vas enganxar des del començament?

No creguis. Simplement m’agradava perquè la podia practicar amb el meu millor amic, no per l’esport en sí. Això sí, amb els pas dels dies i dels mesos veia que cada cop hi estava més enganxat. Es va convertir en una obsessió per a mi i va fer que mirés dia sí i dia també vídeos de competicions.

Dos anys després del teu inici te’n vas al CAR de Sant Cugat. T’ho esperaves?

En absolut. Vaig entrar-hi per pura sort. Ni de conya tenia el nivell per assolir la beca que donen. El que va succeir va ser que algú va renunciar a la beca o la va rebutjar i llavors vaig entrar jo, potser perquè no hi havia ningú més disponible. Ara mateix no estic gaire segur de com va anar tot.

Vas notar gaire canvi un cop allà?

I tant, hi havia gent espectacular en els respectius esports que practicaven. Pel que a mi m’afecta, vaig veure que hi havia esportistes amb un nivell molt més alt que el meu. En l’aspecte personal em vaig sentir força bé, no vaig tenir gaire problemes en adaptar-me perquè hi havia l’amic que va fer que m’apuntés a fer aquest esport. A més, allà la gent és molt maca. Per fer una comparativa podria dir que és com la vida al poble quan vas de vacances, però amb la diferència que tothom fa el mateix que tu.

Marcos Ruiz: “A Molins de Rei hi ha gent molt jove que estan aixecant més pes del que jo feia amb la seva edat”.

Creus que la teva progressió ha sigut més ràpida del normal?

No, no, en cap cas. Ràpid és el com van els nens ara del Club d’Halterofília de Molins de Rei. Joves que amb molt poca edat estan aixecant una gran quantitat de pesos. Jo fins als 18 o 19 anys aproximadament no aixecava pes de veritat. De fet, ni pensava en prendre’m seriosament aquest esport. El feia perquè m’agrada, era un hobby per a mi.

Quan ho vas pensar?

Crec que va ser cap al 2016, a la Copa del Mediterrani. Allà vaig fer un molt bon paper i el seleccionador estatal va contactar amb mi per portar-me a la residència Blume de Madrid. No vaig dubtar-ho i aquell mateix any ja vaig anar cap allà.

Vida nova.

Allà tot és diferent. Passes de ser algú que fa esport perquè li agrada a ser un professional de la disciplina en la que competeixes. De fet, són tantes les hores que has de passar entrenant que és gairebé impossible poder compaginar-ho amb altres coses. Vaig començar a estudiar un grau mitjà d’informàtica a distància però em va ser impossible fer les dues coses. Al final, al cap d’uns mesos de començar vaig decidir centrar-me cent per cent en l’halterofília i crec que no ha sigut una decisió gaire equivocada. Ja tindré temps d’estudiar més endavant.

Marcos Ruiz, al campionat d'Espanya 2020 d'halterofília / Isaac Morillas

Marcos Ruiz, al campionat d’Espanya 2020 d’halterofília / Isaac Morillas

Fa poc t’has proclamat campió d’Espanya trencant tres rècords. Entrava en els teus plans?

El cert és que no ho esperava, però arribava molt fresc i hi ha un motiu evident. La Covid-19 ha fet que els principals campionats com el d’Europa o els Jocs Olímpics s’ajornin o es cancel·lin. Com que ha succeït això, tots els atletes només hem pogut competir en l’estatal de novembre, que no sabíem si s’acabaria fent o no fins al darrer moment. Per aquest motiu tots entrenàvem al cent per cent. Quan van cancel·lar les cites internacionals vam continuar preparant-nos, en aquest cas, per l’estatal. Normalment en aquesta mena de competicions no s’aconsegueixen tantes bones marques, però com que anava sense pressió i amb ganes de passar-m’ho bé, vaig acabar competint de la millor manera possible. Si hagués sigut en un europeu la cosa canviaria pel tema pressió.

Per tant, estaves relaxat durant el campionat?

Sí i no. En el món de l’halterofília la part psicològica té un pes molt important. S’ha de ser fort per poder sobreposar-se a pensaments negatius. Però ja et dic, aquell dia estava molt relaxat i així va anar de bé. Malgrat haver batut diversos rècords, crec que podia haver donat més. Quan vaig veure els vídeos dels aixecament em vaig dir “ostres, si sembla que ho faci fàcil”. També molta gent em va dir que l’execució dels aixecaments amb més pes van ser els millors. Sincerament, crec que podria haver aixecat una miqueta més de pes.

Marcos Ruiz: “Crec que el dia del rècord d’Espanya podia haver aixecat més pes”

Tanques un 2020 espectacular. Tens a l’horitzó els Jocs de Tòquio de 2021?

Sí, i tant, però primer ens hem de classificar. Serien els meus primers Jocs Olímpic i tinc moltíssimes ganes d’anar-hi. Si hi vaig, no em poso gens de pressió. Sóc dels que pensa que quan tens l’honor de poder participar en una competició d’aquesta magnitud per primera vegada s’ha d’anar a gaudir del moment i a divertir-se. Ha de ser una experiència positiva perquè o ets el puto amo d’aquell esport o no aconsegueixes res. La segona vegada que hi participes és diferent. Vas més rodat i ja es pot competir per aconseguir fites importants.

Per acabar, m’agradaria preguntar-te sobre les llegendes urbanes que sempre s’han dit respecte l’halterofília. Què en penses?

Que són el que has dit tu, llegendes urbanes. I en són dos i ben conegudes. La primera és que si fas halterofília no creixes. Això és mentida, cap nena o nena aixeca un pes per sobre de les seves possibilitats. A més, posant-me a mi com a exemple, si t’ensenyés fotografies meves juntament amb el meus pares al·lucinaries. Els trec més d’un cap! I l’altre és la del tema del dopatge. Unes acusacions que ens fan molt de mal i que és un llast que sempre estarà arrelat al nostre esport. Dins d’aquesta disciplina hi ha gent i federacions que pensen que el dopatge és la millor solució per a tot. És una llàstima.