Fins a 26 països diferents han tastat el podi i la meitat d’ells han comptat, com a mínim, amb un campió del món. Una oportunitat d’or que competidors del Vietnam, de Taiwan, d’Espanya, Índia, Turkmenistan, República Dominicana, Egipte, Albània o el Japó no han desaprofitat. Per als enemics de les hegemonies esportives, un mapa global que dibuixa l’èxit a tots els continents i regions del món: Àsia, Europa, Oceania, Àfrica, Amèrica del Sud, Amèrica Central, Amèrica del Nord, Pròxim Orient, Sud-est asiàtic.. una distribució geogràfica insòlita i benvinguda.
El mundial serà recordat per una altra fita: la primera medalla d’un esportista transgènere en un campionat del món d’halterofília. L’èxit l’ha aconseguit la neozelandesa Laurel Hubbard, que ha aconseguit la medalla de plata en la categoria de +90kg només per darrere la nord-americana i gran favorita al títol Sarah Robles. Un èxit per a Nova Zelanda (primera vegada que puja al podi d’un mundial) que trenca una barrera més en l’esport: fins fa quatre anys, Hubbard competia en categoria masculina i ha hagut de batallar de valent per a ser admesa en la femenina.
Crítiques i lloances de les aixecadores rivals
De fet, el passat mes de març l’aixecadora de peses oceànica ja va aconseguir una gran repercussió després de guanyar l’or al Campionat Internacional d’Austràlia per davant de les millors especialistes del seu continent. Hubbard havia superat el principal escull per poder competir com a dona: els seus nivells de testosterona havien complert el reglament durant tot l’any anterior. El reglament li donava el vist-i-plau; la feina esportiva, l’èxit.
El triomf del mes de març va ser celebrat per diverses organitzacions per l’alliberament LGTBI. També va rebre reconeixement positiu i crítiques d’altres esportistes que havien de competir contra Hubbard. Tracey Lambrechs, olímpica als Jocs de Rio 2016 i medallista de bronze als Jocs de la Commonwealth de 2014, va optar per canviar de categoria davant la irrupció de Hubbard per intentar mantenir opcions de classificar-se per al campionat del món (finalment, sense èxit). Deia estar “enutjada, confosa, molesta” i admetia que la inclusió de la seva rival en la categoria femenina “havia estat un gran xoc“.
Un podi entre l’alegria i la incomprensió
A Anaheim, escenari del mundial d’aquests dies, la situació que ha viscut Hubbard ha estat similar. Bona relació amb la majoria de competidores, lloances per part d’organitzacions pels drets LGTBI i crítiques d’alguna rival i, especialment, d’alguns entrenadors rivals, com l’egipci Mohamed Hosnytaha, tècnic de la medallista de bronze Shaimaa Khalaf: “no estem d’acord que algú que ha sigut un home durant tant de temps pugui competir com a dona. Té diferents hormones i té sentiments diferents“.
En les setmanes prèvies al mundial el rebombori i la polèmica han acompanyat la decisió de la federació neozelandesa de portar Hubbard al mundial. L’esportista ha sofert una campanya de desprestigi especialment intensa a les xarxes socials. Fins i tot després de guanyar la plata, va optar per no respondre les preguntes dels mitjans de comunicació per mantenir-se aïllada dels insults i la incomprensió.
Aquesta setmana la seva medalla de plata ha sacsejat l’esport mundial. El seu objectiu, ara, és normalitzar l’èxit i continuar competint al màxim nivell. Ja té plaça assegurada per als Jocs de la Commonwealth de 2018. I si res es torça, podria repetir plaça de podi en una nova gran cita internacional.
