Guanyar va amb el cognom Gasol, Abant, Márquez, Espar, Amat, Fourcade... repassem les parelles de germans guanyadors

La duplicitat forma part de la cultura catalana, com un contrapunt que sovint marca la idiosincràsia pròpia de la terra. Seny i rauxa, Pirineus i Mediterrani, secà i regadiu, Catalunya Nova i Catalunya Vella, Sant Joan i Sant Antoni, moros i cristians. És normal trobar aquesta doble cara del mateix subjecte en la cultura o les festes. I en certa manera no és pas únic d’aquí, això. Segur que passa arreu. El que potser sí que haurien d’estudiar els sociòlegs és si en cap altre zona del món hi trobem, també, la quantitat de germans guanyadors de tot l’altre esport català.

La victòria de Marc Gasol amb els seus Raptors de Toronto a la final de l’NBA va ser lògicament interpretada en clau familiar, aquí i allà. El segons dels tres germans Gasol –pobre del tercer, sembla que no existeixi– es feia amb l’Anell que acredita el guanyador de la superlliga americana una dècada després, exacta, que el seu germà la guanyés per primer cop. La fita dels de Sant Boi era llaminera de mena en titulars i anàlisis però si s’agafa amb una mica més de perspectiva veiem que no deixa de reproduir un patró concret que veiem en altres esports i altres cognoms nostrats. Altres casos de germans o germanes que han estat els i les millors del món. Venint d’allà mateix. I en la majoria de casos, també, amb perfil propi diferenciat l’un de l’altre. Allò que recolliria el refrany que resa que “dos germans d’un ventre i cadascun del seu temple”.

Com que a la Fosbury participem de la constitució i consciència de tot l’altre esport català, en repassem les famílies més doblement guanyadores.

Els Gasol: Pau i Marc

Tan bon punt va acabar el sisè partit de les finals de l’NBA d’aquest 2019, Marc Gasol va fer història i també la va fer Pau Gasol. Els de Sant Boi es convertien en els primers germans de guanyar tots dos la lliga més prestigiosa del món, amb 10 anys exactes de diferència des d’aquell 2009 màgic per l’esport català on el primogènit va formar part d’uns Lakers quasi dinàstics. La trajectòria dels dos Gasol a la millor lliga del món té paral·lelismes i punts d’encontre. Tots dos van començar pels Grizzlies, van coincidir en l’històric salt inicial de l’All Star i tots dos van prioritzar la competitivitat a les prestacions econòmiques a l’hora d’escollir trajectòria i equips, amb els que aspirar al màxim. I el màxim és ser campions. I tots dos ho han estat.

Els germans Gasol, als Jocs de 2012. Foto: Christopher Johnson

Els dos Gasol també han compartit peripècia a la millor selecció no nord-americana d’aquest segle, amb plates olímpiques i ors mundials i europeus de botí. Els dos Gasol tenen la vessant solidària amb fundació homònima ben latent i, a la vegada, són singularment diferents l’un de l’altre tant dins com fora de la pista. Són la parella de germans més coneguda del Baix Llobregat, amb permís dels Muñoz (Estopa).

Les Abant: la Mireia i la Gemma

18 Campionats del Món de bici-trial. Es diu aviat. Aquest és el palmarès que acredita a la Mireia i la Gemma Abant com les dues germanes far, referents de la disciplina. I massa vegades desconegudes del gran públic, quan ostenten unes xifres que en qualsevol altre esport ja hauria implicat reconeixements i premis a manta. Les germanes Abant han aconseguit més de 40 títols individuals així com importants reconeixements.

Les dues germanes Abant, les AbanTwins

Aquest any la petita, la Gemma, va anunciar la retirada seguint el camí marcat anys abans per la seva germana. Però, lluny de voler dir que la seva trajectòria en el trial caurà en l’oblit, totes dues són la meitat de l’equip AbanTwins amb el que mantenen el vincle amb les dues rodes, amb una escola pròpia amb classes, cursos, campus o formació on desenvolupar les potencialitats de més bessones guanyadores.

Els Márquez: Marc i Àlex

Qualsevol altra setmana de l’any que no coincidís amb el final de l’NBA, el doblet de diumenge al Gran Premi de Catalunya hagués valgut als Márquez l’indiscutible títol honorari de “germans del mes”. Però en bàsquet es guanya un cop cada any i en canvi de proves del Campionat del Món de Motociclisme n’hi ha bastantes al llarg de l’any. I, el que diu molt dels de Cervera: comença a no sorprendre a ningú que gran i petit, en Marc i l’Àlex, siguin els millors a les dues categories més importants.

L’Àlex felicita en Marc per una victòria el 2013. Foto: Box Repsol

D’en Marc queda poquíssim per dir que no s’hagi dit. No he, de deixar de tocar fusta per dir-ho, però va camí d’assolir tots els rècords que hi ha. Encara queda bastant camí per ser el millor motorista de la història però és que ell sembla que vagi per dreceres. D’una gran fiabilitat, acumula campionats del món i sembla tocat per una vareta màgica. Fins i tot el gran Valentino Rossi sembla resignat a acabar cedint el tro.

De l’Àlex es pot dir que aquest any a Moto 2 està deixant en evidència tots els que encara teoritzaven que era “el germà” i poc més. En una categoria on costa establir continuïtats, porta tres victòries seguides i va camí del títol amb decisió. Ben aviat podríem tenir dos germans a la categoria reina. Lax’n’Busto s’ho preguntava dels americans i la música però ho podem adaptar a les motos i Cervera: “què collons els donen per ser així?”.

Les Espar: Anni i Clara

Més germanes campiones de quasi tot: les Espar. És de justícia divina que les filles de Xesco Espar hagin sortit tan guanyadores com l’Anni i la Clara. Espar, que després de fer carrera com a jugador i entrenador d’handbol s’ha convertit en una mena de far del pensament associat a l’esport, és el primer espectador de la trajectòria espectacular de les seves filles. L’Anni és la millor jugadora, la referent, de la generació d’or del waterpolo femení nostrat. La dels gols impossibles, la fiable, la que va fer les maletes per jugar a Estats Units, la que ha liderat el millor Sabadell i la millor selecció, el seny i la rauxa. És la millor jugadora de la història del waterpolo. L’Estiarte femení.

L’Anni i la Clara, puntals de la selecció. Foto: Harpagornis

Seguint-li les passes, la Clara ha sabut forjar una trajectòria singularment diferent formant part de la mateixa generació i essent una peça de les que han assegurant la permanència del bon moment generacional. La Clara va sortir i ha tornat al Mediterrani, va formar part del millor Sabadell i segueix sent un punt de suport fiable en totes les rotacions on entre. Una guanyadora insaciable. De joc més irredempt i díscol. De tocs genials. Molt més que una germana!

Els Amat: Joan, Pere, Francesc i Jaume

Que l’hoquei herba és cosa familiar ho saben millor que enlloc a Terrassa. Si hi ha una família amb un cognom que es pugui lligar a la trajectòria de l’Egara i també de la selecció aquesta és la dels Amat. Pol Amat és la seva darrera aportació i ha estat el darrer gran jugador català –prova per fer-ho fidedigne: pregunteu a algú que no sigui seguidor el nom del darrer jugador que recordi, veureu com quasi sempre és Pol Amat– però el cabdal del cognom té afluents de molts lustres enrere.

Els Amat, amb la selecció a Mexico 68

I és que ens podem remuntar a la dècada dels 60 i 70 per veure una coincidència encadenada de fins a quatre germans internacionals, els Amat i Fontanals que van coincidir al club i a la selecció de manera que només en dir ‘Amat’ podries estar-te referent a mig equip: va ser en Joan, en Pere, en Francesc i en Jaume.

Els Fourcade: Simon i Martin

Acabem aquest repàs de germans d’or de l’esport català anant a la Catalunya Nord per trobar-hi la família Fourcade. El cas d’en Martin és conegut però el que potser menys públic generalista sap és que el germà gran també era biatleta, ell va obrir el camí i per tant és raonable pensar que va ser el trenca-glaç necessari per l’èxit del petit. En Simon va participar en tres Jocs Olímpics i el seu major èxit és una medalla d’or al relleu mixt d’un Campionat del Món. Una trajectòria rellevant que a totes les cases del món seria de reverència menys a casona. I és que el seu germà és un dels millors biatletes de la història.

Simon Fourcade, en acció. Foto: Peter Porai-Koshits

Si Martin Fourcade fos de la banda sud dels Pirineus és probable que no hagués tingut les oportunitats de ser biatleta que va tenir a la vessant nord. Però potser si s’hagués propiciat el miracle dels Pirineus en avall es donaria la importància que té una trajectòria guanyadora com la del nord-català, un dels millors esportistes catalans d’aquest segle sense cap mena de dubte. Cinc ors olímpics i sis en Campionats del Món el converteixen, quan encara té només 30 anys, en un mite vivent dels esports d’hivern.

Martin Fourcade, el millor esportista català d’esports d’hivern de la història

Ja tenim aquí la Fosbury 33!