El famós magnat Donald Trump, des de fa 2 mesos i mig nou president electe dels Estats Units i a punt de prendre possessió del càrrec aquest 20 de gener a l’Inauguration Day, no sempre ha viscut envoltat de grans èxits econòmics i empresarials. La seva febre desbocada per comprar qualsevol cosa que li passava pel cap el va arribar a portar a la suspensió de pagaments el 1989. La pèrdua que podia haver generat als bancs la fallida i el carisma que seguia desprenent Trump a la població va fer negociar als bancs un acord per reestructurar el deute i els interessos, de manera que l’actual multimilionari no es va arribar a arruïnar mai.
Però tornant als anys de febre per la compra, a finals de 1983, Donald Trump va comprar els New Jersey Generals, una de les franquícies de la USFL (United States Football League), la lliga de futbol americà que competia durant els mesos de primavera i estiu a l’aire lliure (a diferència de l’Arena Football League, que es fa en pavellons), quan la NFL descansava.
La USFL, un nou mercat per al Football
La lliga estava en expansió, després de la seva primera temporada el mateix 1983, amb el fitxatge de grans estrelles universitàries amb macro-contractes que les franquícies de la NFL no podien igualar degut a les normes que havien de respectar els jugadors que sortien dels colleges americans.
Aquest va ser el cas de Herschel Walker, el running back de la universitat de Georgia que tot just havia estat escollit com a Heisman Trophy (màxima distinció del futbol americà universitari). Walker va fitxar per als New Jersey Generals al finalitzar la seva temporada júnior a Georgia. Utilitzant argúcies legals, el que en aquell moment era propietari dels Generals, Walter Duncan, va poder oferir un contracte a Herschel molt superior al de límit salarial de la lliga. Així doncs, la lliga fitxava estrelles per guanyar interès i com a projecte en expansió va captar l’atenció d’un acaparador Donald Trump.
La pretemporada d’entre 1983 i 84 va suposar un nou gran desembarcament de capital i inversions a la lliga, en forma de nous propietaris, com el propi Trump. També amb recol·locacions de franquícies que no es veien prou rendibles o amb fitxatges de noves estrelles: l’’arribada de més Heismans, jugadors titulars de la NFL, etc. S’havia de millorar la competitivitat i el nivell dels jugadors si es volia oferir un producte que fos atractiu per als espectadors.
L’intent de fitxatge d’LT
Lawrence Taylor, popularment conegut com a LT, és segurament el millor jugador defensiu de la història de la NFL. De fet, és l’únic jugador defensiu en guanyar l’MVP de temporada de la NFL. Durant la primavera de 1984 es va reunir amb el seu agent i Donald Trump, descontent pel seu salari als NY Giants. De fet, fins i tot va arribar a un acord per fitxar pels Generals quan acabés el seu contracte amb els Giants l’any 1987.
Quan la franquícia de la NFL va descobrir l’acord, va oferir a LT un nou contracte que, finalment, va agradar al defensa americà. D’aquesta manera, va trencar l’acord que tenia amb el magnat de cara a la temporada 1988.
Temporada a la tardor
La idea de Trump des dels inicis de formar part de la USFL va ser aconseguir jugar la temporada durant la tardor, com la NFL, i així passar a fer-li competència directa mentre ho promocionava amb la cèlebre frase: “si Déu hagués volgut que es jugués a futbol americà durant la primavera, no hagués inventat el beisbol”. Així doncs, el 1984 Trump va aconseguir que la lliga votés la proposta de canviar el calendari a la tardor de cara a la temporada 1986, malgrat les advertències d’una consultora i els propietaris de la vella guarda de la USFL, que eren partidaris de seguir a la primavera. El popular multimilionari se’n va sortir i la proposta va ser aprovada per 12 vots a favor i només 2 en contra.
Era l’hora que els defensors de la USFL a la tardor es moguessin per intentar aconseguir un acord de fusió amb la NFL o, si més no, assegurar-se un bon i lucratiu acord televisiu per les retransmissions de la lliga a la tardor. Però en lloc de suposar un efecte crida, moltes de les franquícies no van ni arribar a competir amb les de la NFL. Bancarrotes, fusions i noves recol·locacions van portar la lliga a tenir menys franquícies de les que reclamaven les emissores de televisió per al contracte que oferien de cara a la tardor de 1986.
Demanda a la NFL
Els propietaris de la lliga, amb Trump al capdavant, sense saber si la competició podria arribar a començar, van buscar una solució per intentar minimitzar les pèrdues i atacar el seu principal rival, la NFL, al mateix temps. Així doncs, van presentar una demanda a la NFL per violar les lleis de la competència i exercir un monopoli sobre els drets de retransmissions televisives i, en alguns casos, l’accés a la utilització dels estadis.
La demanda, concretament, exposava la intimidació de la NFL a les emissores de televisió americanes, les tres existents al moment, per no permetre la retransmissió de la USFL a la tardor i, fins i tot, deia que tenia un pla per eliminar la seva lliga, conspirant per arruïnar els Invaders i els Generals, les dues franquícies més potents econòmicament de la USFL. Per aquests motius, la competició de Donald Trump demanava 567 milions de dòlars a la NFL que, arrel de tractar-se d’una demanda anti-competència, es multiplicaria per tres, el que hauria estat una xifra completament astronòmica per l’època. Els advocats de la USFL fins i tot proposaven a la NFL dues solucions: la limitació de dues cadenes per emetre la lliga o la separació de la lliga en dues competicions de 14 equips, amb cadascuna d’elles vinculada a una emissora.
Una victòria pírrica
El cas va anar a judici a la primavera del 1986 i va durar 42 dies. El 29 de juliol, un jurat de sis persones emetia el veredicte que ensorraria la USFL. Tècnicament guanyaria el cas, ja que el jurat va considerar que la NFL havia dut a terme i mantingut un monopoli voluntàriament a través de tàctiques depredadores.
El problema va recaure en que el jurat també va creure que el canvi d’estratègia de la USFL, passant a una de més agressiva per intentar la fusió amb la NFL, va comportar la pèrdua de diversos dels principals mercats del país. Per rematar-ho, no va creure que la NFL hagués intentat evitar que les cadenes de televisió emetessin els partits de la USFL.
En definitiva, el jurat va considerar que, si bé la USFL va ser víctima del monopoli de facto de la NFL, la majoria dels seus problemes es devien a la seva pròpia mala gestió. Per aquest motiu va atorgar a la USFL una indemnització d’un dòlar que, degut a les sancions anti-competència, passarien a ser tres.
Punt i final al somni de Trump
Amb la sentència, i tot l’apel·lació dels advocats per intentar augmentar el valor de la indemnització, la USFL es va veure obligada a suspendre les operacions i acabar definitivament amb la lliga degut al deute que acumulava amb els seus jugadors, a qui va haver de pagar amb els seus béns. La Cort d’Apel·lació dels Estats Units va desestimar la sol·licitud de la USFL. Al mateix temps, la NFL també apel·laria la sentència perquè al resultar perdedora tenia l’obligació de pagar les taxes i costos del judici, que pujaven a més de 5 milions i mig de dòlars.
Finalment, al 1990, la Cort Suprema dels Estats Units va mantenir la sentència com a ferma, malgrat que la USFL ja feia temps que havia cessat les seves operacions. Arrel de la sentència, la competició de Trump va rebre un xec de 3,76 dòlars per danys: els tres de la sentència més els interessos de demora ocasionats per la durada del litigi.
El xec, a dia d’avui, segueix sense haver estat mai cobrat.
