Es tanquen els llums, s’obre el teló i comença l’espectacle. No ens queixem encara que l’aire condicionat s’espatlli, estem atents a les evolucions dels artistes, estem disposats a gaudir i tenim un rostre tranquil, amable, somrient, relaxats. Podria ser que caiguessin del trapezi, o fessin un mortal erroni, o els caigui un malabar, o diguin una frase malament. No passa res. Aplaudim ràpidament l’intent i els encoratgem a seguir endavant amb alegria i molta calma. Estimem l’error, la base de l’aprenentatge. Són molt valents, s’equivoquen davant de tothom i ho segueixen fent any rera any. És admirable.
Sóc pare de dues nenes que fan circ i una d’elles també fa waterpolo. Ara hem viscut la recta final de la temporada i han fet l’espectacle de final de curs i també la fase final del campionat de Catalunya. Dos ambients molt diferents amb les meves filles ben contentes, que ho fan perquè ambdues activitats els agraden molt.
En els 2 ambients, els pares i mares s’entreguen plenament, portant i recollint als fills, plogui, nevi o faci una calor de fregir 2 ous ferrats al ben mig del carrer. Ajuden i participen activament en qualsevol activitat i en la logística que hi pot haver en els partits, entrenaments o assajos.
L’actitud que prenem davant dels dos ambients són bastant diferents. Tenim molt clar quan anem al parc a jugar s’ho han de passar bé i amb aquesta actitud hi anem. Somriem, parlem, controlem a distància i ens divertim… passa el temps volant. Ara, quan anem a un partit, un torneig o un campionat, quin canvi! Patim i volem guanyar… però ull, perquè guanyar només ho fa un equip i els altres… cap al psicòleg??? No crec que sigui aquesta la idea, oi?
Quan rebem el calendari, ja especulem amb qui ens creuarem, on són els bons, quines tàctiques farà servir l’entrenador… i encara gràcies que el reglament vol que jugui tothom. Si no fos així, hi hauria alguns que ja estarien fent esgrima, judo, handbol o res de res, i només tenen 9 anys!!
Se’ns posa una cara tensa, rígida, de patiment. Sortim fora i ens movem nerviosos amunt i avall com la pantera negra dins la gàbia, no resistim la situació, cridem, increpem, animem i acabem el partit trinxats sense pensar si ha valgut la pena aquest nerviosisme i després encara diem que la nostra filla estava tensa. Lògic.
És molt impactant quan hi ha un torneig on es juguen 4 partits alhora escoltar els crits que hi ha entre afició, protestes, algun conflicte entre pares i crits dels entrenadors. Si els esportistes no et senten, només veuen com se t’infla la vena i pensen que t’has emprenyat per alguna cosa que han fet i no saben què és….
El nen no sap on mirar. Si ho fa a la grada buscant suport parental veu a alguns pares arrepenjats a la barana amb la cara vermella, mig cos endavant amb el braç aixecat i la boca oberta cridant. Sembla que estiguin a Wall Street. El nen només el veu com si estigués darrera un vidre, no sent absolutament res, semblen mims…i si mira cap a la banqueta veu l’entrenador donant instruccions contínuament, com un urbà donant pas en un carril transitat i 4 xiulets que confonen a tots els participants. Tot això, amanit amb un sol inhumà que et deixa la pell vermella com un titot semblant als guiris de les illes britàniques estiuejant a la costa daurada, una insolació de nassos.
Quines cares més serioses; ploren, tenen por, els fa mal la panxa, tenen mal de cap… No m’estranya quin estrès!
Tot plegat, ens ha d’agradar molt, té molt de mèrit per a tothom i finalment, quan s’acaba el campionat i li preguntem… t’ho has passat bé, filla meva? “Sí, papa…sobretot quan he pujat al cotxe per dirigir-me cap a casa a estirar-me al llit i jugar a la consola“, pensa la nena.
Veient aquest panorama, més val que capgirem la interpretació d’aquests esdeveniments. Prendre les coses amb humor és molt útil pel viatge vital. Construir tot un món d’aprenentatge i interrelacions, passar-ho molt bé, fer-ne una festa o una celebració està a les nostres mans. Si fem l’esforç per conèixer altres pares i mares d’altres equips ens adonarem de la multitud de coses que tenim en comú.
Semblaria estrany, doncs, aplaudir una bona jugada de l’equip rival, com fan els tennistes quan l’adversari fa una genialitat, o felicitar a l’afició rival pel seu joc, la seva victòria o el seu comportament. Seria magnífic i només depèn de nosaltres.
I, es clar, felicitar als nostres fills per la seva actitud esportiva, perquè ho han donat tot sense pensar massa en si han guanyat o han perdut. I sobretot, fer-ho si s’ho han passat molt bé, la base per tornar l’endemà amb entusiasme de seguir millorant amb tota la passió del món.
Finalment, felicitar a tots els pares i mares que es comprometen amb els seus fills, fent d’acompanyants eterns, de guies espirituals, de xofers impassibles i sobretot, d’ésser uns experts en la gestió del temps d’entrenament d’ús propi. Gràcies a aquests espais he conegut profundament un barri com mai abans.
