L’esport no és segur La pràctica esportiva de base combina aturades i restriccions des de fa deu mesos

Avui fa deu mesos que el govern català va recomanar el confinament a Catalunya.

Des del 13 de març de 2020 fins al 13 de gener de 2021 tots plegats hem viscut un reguitzell de decisions governamentals per frenar la propagació de la Covid-19 que són difícils d’assumir i de pair. La salut col·lectiva és la prioritat indiscutible del país i del món, i passa per davant de molts elements que crèiem intocables, des de la mobilitat (inclòs el toc de queda permanent) fins a les trobades amb amics o família, escapçades i enyorades en la seva plenitud. És un context sabut per tothom que cadascú viu amb una mirada pròpia, sovint tenyida de sensació d’injustícia davant unes mesures que als no experts de vegades ens semblen desencertades. Aquestes mesures no només condicionen la nostra vida quotidiana, sinó el present i futur econòmic, i de ben segur, part de les oportunitats que tenim per viure dignament.

Durant aquests deu mesos ens hem acostumat a viure restriccions diferenciades per sectors i d’aquesta distinció n’han sorgit els greuges comparatius i la indefensió d’aquells que sempre queden a la cua. Les decisions preses han assenyalat clarament quins són els sectors essencials (independentment de les evidents mancances pressupostàries que alguns d’ells tenen): el treball, la gestió de residus, la neteja, la seguretat ciutadana, la sanitat o l’educació formen part d’aquest grup, on també cal incloure l’esport professional, que des del mes de maig viu la seva activitat amb continuïtat. Hi ha molts altres sectors que no han entrat en aquest bloc, i malgrat que sovint hi caiem de quatre grapes, no es tracta de si cadascun d’ells és més o menys segur que la resta. És una qüestió de prioritats.

L’esport no és una activitat segura en plena pandèmia i ens fem trampes al solitari si defensem el contrari com a argument per evitar restriccions. És evident que no és, ni de bon tros, el focus principal de contagis, però és una activitat que posa en contacte a diverses persones i que, vist el panorama, pot contribuir a la cadena de transmissió de la Covid-19. L’esport no és segur, com tampoc ho és cap altra activitat social. Ni la cultura és segura, ni les aules d’un col·legi són segures, ni ho és el transport públic, per citar exemples d’altres espais que també han fet valer la bandera de la seguretat i l’existència d’estudis que indiquen que hi ha hagut xifres ínfimes de brots o de positius. Cal dir que clubs i federacions han fet una feinada a l’hora de minimitzar riscos amb protocols útils plens d’enginy i sensatesa, que no han dubtat en invertir-hi temps i diners, i també han fomentat una responsabilitat col·lectiva més que lloable per part de jugadors o entrenadors, però l’esport no és segur per si mateix.

L’esport és necessari. I defensar això implica no deixar de banda el teixit esportiu de base i amateur, l’ase dels cops de la gestió de la pandèmia. Una conclusió evident d’aquests deu mesos és que la pràctica esportiva no forma part de les prioritats governamentals en els darrers mesos. S’entén que és l’activitat econòmica el que permet a l’esport professional mantenir-se actiu i que els equips amateurs que competeixen ho fan en base a un criteri estatal. La resta de clubs i equips, però, en resten al marge, víctimes de ser un sector que s’ha considerat no necessari en el marc d’una lluita col·lectiva contra la pandèmia.

A Catalunya hi ha milers i milers d’infants, joves i adults que porten deu mesos d’aturades i restriccions constants. Ni tenen l’opció d’agafar ritme esportiu ni de gaudir de la seva activitat amb plenitud. Especialment en el cas dels més petits i dels joves, això afecta els seus hàbits, la benvinguda socialització en espais no formals, la seva condició física, l’aprenentatge de valors complementari de l’educació formal (treball en equip, cohesió social, esforç, igualtat d’oportunitats) o el seu benestar emocional. L’absència d’aquests espais d’entrenaments genera un buit enorme per a molta gent que no és sostenible al llarg del temps.

Seria desitjable que es parlés amb claredat. Si es coarta la pràctica de l’esport de base és perquè es considera que és una activitat prescindible en plena pandèmia malgrat les millores en clau de salut que genera la pràctica esportiva. Els 60 minuts d’activitat física diària recomanats per l’OMS per a infants i adolescents sovint depenen de la seva activitat esportiva que fan a la tarda o al vespre. Aquesta és la clau de volta: no estem parlant d’un sector que es queixa perquè no es pot guanyar les garrofes (que també és una realitat), sinó d’una activitat que aporta beneficis socials i de salut que s’estan menystenint.

Davant una pandèmia que tot ho fa difícil de preveure i que no té data final garantida, en algun moment l’esport de base haurà de recuperar posicions a la llista de prioritats si es vol mantenir viva la idea que l’esport és salut col·lectiva. Probablement (segur) ens encaminem a unes setmanes en què les restriccions més aviat tendiran a créixer. Per frenar els contagis i garantir la vida, que s’aturi el que faci falta mentre es garanteixin les condicions materials per poder viure dignament. Però si la situació és la d’anar tirant com es pugui, seria convenient que es mirés l’esport de base amb uns altres ulls. És un sector essencial no només per la gent que el practica sinó per al conjunt de la societat.

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!