Tot i això, aquest esport de raqueta ha vist com la seva popularitat ha baixat darrerament, i els països que continuen dominant el panorama mundial, tal com han fet històricament, són els d’antiga influència britànica: el mateix Regne Unit, el Pakistan i l’Egipte.
Esquaix a les olimpíades?
Tot i ser un esport nascut fa gairebé 200 anys, que es juga a diversos continents i que té més de vint milions de jugadors arreu, l’esquaix no aconsegueix colar-se entre els esports olímpics.
Com sempre, els interessos comercials primen per al COI. L’argument més emprat sempre ha estat la poca visibilitat de la pilota en la retransmissió televisiva (tal com li pot passar a l’hoquei patins), però les noves tecnologies permeten avui dia poder veure un partit d’esquaix sense cap mena de problema.
Tot i que la inversió econòmica que suposarien les instal·lacions d’aquest esport és mínima, encara caldrà esperar com a mínim fins al 2024, i és que als Jocs de Tòquio ja s’ha anunciat s’hi inclouran esports com el surf o l’skateboard, però no l’esquaix.
El fet no de ser olímpic té una repercussió força negativa per a l’esport, ja que per una banda rep molt menys publicitat indirecta que molts d’altres esports, i d’altra banda rep menors ajuts econòmics tant per part estatal com publicitària.
L’ascens de l’esport a Egipte
Com en tantíssims altres esports, l’esquaix va arribar a l’Egipte de la mà dels colonitzadors britànics. Amb els anys, l’esport va guanyar popularitat no només entre els colons provinents d’Europa, sinó també entre les classes altes egípcies; fet que va experimentar un espectacular boom quan l’expresident Hosni Mubarak el va decidir promocionar. Tot i això, l’esport encara es practica de manera gairebé exclusiva a les zones més pudents del país, fet que l’actual president Abdel Fattah El Sisi’s ha assegurat vol revertit.
Sigui com sigui, l’èxit que estan experimentant jugadores i jugadors egipcis al circuit mundial es deu a dos factors clau: el joc d’atac agressiu que practiquen, i el sentit comunitari que té la pràctica de l’esquaix en aquests clubs; noies i nois joves entrenen i juguen amb freqüència amb els millors jugadors del món, com si aquí poguéssim entrenar i jugar partits habitualment amb en Marc Gasol, en Ricki Rubio o en Sergio Llull normalment.
Un top-3 egipci
I és que en la darrera dècada, l’Egipte ha erigit com el gran dominador mundial d’aquesta disciplina; els rànquings actuals de la PSA (Professional Squash Association), ho mostren amb una claredat absoluta: els tres primers classificats tant en categoria masculina com en categoria femenina provenen d’aquest país. En dones hi destaca el domini actual de Nour El Sherbini, mentre que en homes es dóna la curiosa situació de què dos germans (Mohamed i Marwan El Shorbagy, respectivament), ocupen les posicions u i tres; és més, ambdós van disputar la final del World Open de l’any passat a Manchester, amb victòria per l’actual número u.
La importància que pot tenir una possible permeabilització de l’esquaix entre les classes populars és altíssima, sobretot per a les joves del país, que veuen en la pràctica d’aquest esport una de les formes més visibles d’empoderament que hi ha avui en dia. En un país on escriptors, artistes i cantants poden ser acusats d’indecents pel règim, poder viatjar, estudiar fora i fer esport amb el cabell lliure ja és tota una revolució. Més encara en l’esport del qual estem parlant, un dels esports on la paritat de gènere és més real: a tall d’exemple, al passat World Open els premis que es van repartir en les dues categories van ser exactament iguals: 40.000€.
I a casa nostra?
Tot i la davallada en l’interès general de l’esquaix a casa nostra, caldrà que seguim de ben a prop la trajectòria del sabadellenc Iker Pajares. El jugador format a l’històric Club Malibú va esdevenir el primer ciutadà de l’estat en guanyar una medalla en un Mundial Júnior, i amb només vint-i-dos anys ocupa el lloc 55 al rànquing mundial.
