Hi ha xifres realment alarmants. Per exemple que dos dels quatre diaris esportius (Sport i Superdeporte) no hagin dedicat cap portada a l’esport femení en tot el 2017.
Hom podria pensar que aquesta característica de menyspreu a l’esport femení és exclusiva dels mitjans tradicionals, i que per exemple, en àmbits moderns i nous com és el dels e-sports, això ja no passa. Res més enllà de la realitat: les xifres de dones en les competicions professionals d’e-sports no arriben al 10%, una dada que ens hauria de preocupar sobre el futur d’una modalitat que tot i que molts considerem qualsevol cosa menys un esport, té tots els números de ser present en els Jocs Olímpics de les dècades vinents.
La candidatura de Paris 2024 ho tenia al seu programa i el COI ja els ha inclòs als Jocs de Pyeongchang com a esport d’ehxibició. Estem parlant d’una indústria que s’espera que arribi a generar un bilió de beneficis el 2020 i que el passat octubre va aconseguir aplegar 135.000 persones a la Barcelona Games World Game Jam.
La teoria d’un esport mixt
Tot i que la majoria de lligues són teòricament mixtes, encara veiem com un aclaparador nombre d’equips estan formats únicament per homes. El que sembla una evidència és que la separació formal d’equips segons el seu sexe no té cap sentit en aquesta disciplina. Si bé en altres disciplines es podria considerar que l’alçada, el pes o la força són decisius i per això cal distingir per gèneres (fet que també podríem debatre profundament), en el cas dels e-games, no hi ha cap facultat que ens permeti pensar que pot beneficiar una dona o un home pel fet intrínsec de ser-ho.
Però, i quin és el problema? No hi ha noies i dones que juguin a videojocs, i aquest és el motiu pel qual no participen a les grans competicions? No. Un estudi dut a terme per Sports Ad Bureau determina que un terç de les espectadores són noies i que per exemple, als Estats Units, la meitat de les usuàries ho són. Aquestes dades contrasten amb els ingressos que es reparteixen entre les dones: cap està entre el top-100 de jugadors que més diners reben.
Més encara, segons el web E-Sports Earnings, la jugadora amb majors beneficis és la canadenca Sasha Hostyn d’Starcraft II, amb una xifra molt propera als 200.000 dòlars. Molt lluny, això sí, dels tres milions i mig que guanya l’alemany Kuro Salehi. En aquest rànquing global, 346 homes els separen.
Visibilització, el problema de sempre
Hi ha una expressió britànica poc refinada (ja em perdonareu) que m’encanta: “same shit, different toilet”. Totalment aplicable en aquest cas: hem canviat la tassa del vàter, que ara és molt més moderna i guai, però: ves quina cosa! L’excrement fa la mateixa pudor.
Com ens passa en els esports tradicionals, un dels majors problemes rau en la falta de visibilització de les dones. Tot i que el nombre d’usuàries i espectadores és altíssim i frega el 50%, els anuncis es dirigeixen cap al públic masculí, així com ho fan les notícies de la majoria de mitjans que en parlen.
Més encara, en els darrers anys hem vist l’increment d’usuàries que s’han camuflat darrere de pseudònims masculins o sense gènere associat, a causa dels comentaris degradants d’usuaris, especialment a través de les xarxes socials. De cop la meva ment es trasllada al 1898, quan la qui esdevingué una de les millors plomes de la literatura catalana, una jove Caterina Albert, va decidir usar un pseudònim masculí als Jocs Florals d’Olot. Víctor Català, mai més.
