Des que la maleïda Covid va venir-nos a fer la punyeta que sembla que el calendari vagi a batzegades. No us passa? Hi ha moltes setmanes que semblen calcs de l’anterior i de tant en tant passa alguna cosa que et pessiga. L’inici del Mundial de Dards n’és una. Desperta, reacciona. Que ha passat un any i torna a tocar el ritual de l’Ally Pally, tot l’embolcall, tot el món que gira al voltant de la punteria i el càlcul mental ràpid. És sensacional. No és ja que anticipi Nadal, és que et soluciona la gran majoria de vespres de les properes tres setmanes. Obra social de la casa dels dards seria.
Hi ha dos tipus de mamífers humans, si prenem els dards de referència. Els que quan els han seguit n’han quedat meravellats i els que no tenen gust ni sentiments. Aquests segons en faran mofa, relativitzaran, faran caricatura. T’intentaran negar la major que en aquest cas és que com ja he dit altres cops el Mundial és una de les millors competicions esportives de l’any. Una mena de meca cap a la qual inclinar-se, ara. Una Ítaca per la cultura esportiva de bar, popular, cridanera, celebrant. Moltes de les coses que han volgut deixar de ser altres àmbits i especialitats.
Torna el públic… de moment
El Mundial arrenca i amb ell tots els rituals propis. Planet Funk, grup italià d’electrònica d’inicis de segle (encara toca, però com si no ho fos) deuen assistir cada any atònits a com reviscola el seu gran èxit, Chase the sun. Un atemptat musical sensacional com els dolços enganxosos davant dels que sols pots regalimar-te.
El Chase the sun i tota la resta de cançons enganxoses que sonen en plan discotequero en la farra esportiva que és el Mundial, en totes les seves sessions de cada dia, sonaven l’any passat amb so de llauna caducada. La Covid va negar-nos la salsa del Mundial igual que ens ha convertit bona part del calendari en un subjecte somort i avorrit. Per això precisament enguany el gran al·licient, per estrany que sembli, potser és rere els jugadors de dalt de la tarima. Torna el públic i torna la festa al Mundial.
Amb tota aquesta gent, disfressada, euforitzada, cantant i amb mascareta obligada quan no beguin (és a dir, sense mascareta) tot tindrà més sentit. L’eufòria de cada 180 (tres dards perfectes al triple 20), la recerca il·lusionant de la tirada a 9, l’anar amb qui perd perquè el gaudi no acaba, les fílies i les fòbies. Les presentacions espectaculars a les que hi segueixen sobrant les maleïdes cheerleaders i el seu element cosificador. Masclisme indefensable. Caldrà seguir remant perquè desaparegui.
Tot ens porta a l’Alexandra Palace, el palau victòrià que normalment acull concerts i que és seu indiscutible del Mundial, a Londres. De sobrenom, Ally Pally. Catedral dels dards, temple de santedat, escenari escollit, diguem-li amb tantes exageracions com en siguem capaços. A l’Ally Pally i a la seva diana ens porta l’interès, les ganes i la il·lusió. I òbviament tot el sentiment de la competició esportiva. L’al·licient, la teia, l’interès. El que captiva.
2 dones i 94 homes
Essent com és una competició mixta (pocs esports poden dir que el seu Mundial ho sigui) encara preval el desajust total de gènere. 2 dones per 94 homes són els que es batran en eliminatòria creuada, progressiva, de la primera ronda als quarts, les semifinals i la final que arribaran els tres primeres dies del 2022. Fixem-nos en les dues dones que, ja és tradició, seran les preferides de la concurrència. Mereix menció a banda Fallon Sherrock, l’anglesa que fa dos anys va guanyar dues partides convertint-se en la primera dona en fer-ho a l’Ally Pally. Un fenomen mediàtic inoblidable que, a més, aquest any torna amb l’aval d’haver arribat a quarts en el darren Gran Slam, el millor registre per una dona en una competició televisada. La Fallon no té un quadrant fàcil però fa dos anys ja va endur-se per endavant a un cap de sèrie.
L’altre és Lisa Ashton. Més veterana i bregada. Les dues classificades precisament de la competició de ‘ladies’. Les dues angleses. Trobarem a faltar la japonesa Suzuki i a la màquina de fer diners de la PDC li convindria de revisar la quota femenina a l’alça perquè no tendeixi a un ridícul de quota que ens torna a remetre a la pitjor tradició masclista de l’esport. Ho dic tal com raja perquè és el que penso.
Un portuguès mig català sí, el darrer balear no
Pensem per un moment en la gent de casa. N’hem de comptar dos però un ha trepitjar merda, literalment. I no hi podrà ser, a l’Ally Pally. En el classificatori espanyol pel Mundial va donar la sorpresa el manacorí Juan Francisco Rodríguez, més conegut com a ‘Pelut’. Un més a la història i el bagatge del bon nivell de dards a les Balears que va donar positiu per Covid-19, no pot ser a Londres i es perd la cita. Per qui vulgui agafar-se a alguna cosa nostrada caldrà recórrer a José de Sousa. No us espanteu perquè sigui portuguès i es faci dir ‘The Special One’ com l’ínclit Mourinho. Es pot dir que es va fer jugador a Catalunya, va ser campió català abans de progressar fins ser on és ara, entre els millors del món. El setè millor. Mereix consideració de favorits per ser encara a l’Ally Pally després de la pausa dels dies de Nadal.
Els favorits dels darrers anys, al capdavant
I no podem fer ni que sigui aquesta glossa heterodoxa, ni prèvia exhaustiva ni al·legat justificat, sense reparar en els grans favorits per guanyar. Tres homes estan per sobre de la resta. En previsions, lògiques, en cases d’apostes, arreu. Són els darrers tres guanyadors i els tres primers classificats del rànquing. Serà curiós de veure com s’hi reaccions el sempre capritxós i ebri públic de l’Ally Pally. L’afició anglesa, amb bon gust, no li agraden els campions que aixafen, que apallissen, que enllesteixen ràpid i tanquen l’aixeta de cervesa.
Els tres grans referents seran, per ordre, els següents. Gerwyn Price defensa títol, amb tot el que això suposa. Un gal·lès competidor total, fins i tot excessiu. Una imatge arrogant, a vegades sobreactuant i nerviós. El millor fins ara, però també és veritat que se li ha vist nervis i desconcentracions en alguna ocasió. A això s’aferra l’home tranquil i bondadós d’estètica entre punk i excèntric, Peter Wright. El darrer de guanyar amb la sala plena, orgullós escocès conegut per la seva cresta i el maquillatge del crani, per presentar-se ballant o disfressat, per transmetre al públic enfervorit que és un dels seus. I punt. El tercer en discòrdia al rànquing és, paradoxalment, un campió destronat i ferit. Per molts, encara, el millor jugador amb els dards i sota pressió. Ja ha guanyat tres cops i la seva imatge d’Shreck holandès el converteix en conegudíssim. Semblava que havia de ser el successor natural del gran Phill Taylor, però s’hi ha entrebancat una mica amb l’expectativa. És Michael Van Gerwen i diuen les prèvies que va a totes. Com ell, tothom. L’Ally Pally no hi entén de reserves. I els vespres de desembre, de cop, tenen sentit.
Bon Mundial!
