Segurament, la millor cita esportiva de l’any L'Alexandra Palace de Londres acull fins el dia de Cap d'Any el Mundial de Dards, amb clar favoritisme per l'holandès Michael Van Gerwen

“Cercles al meu cap, navegació per terra, estic volant”. No és cap haiku ni un poema de mal gust. És la traducció literal de l’anglesa Chase The Sun, una cançó de Planet Funk que va fer moure molts malucs anys enrere, quan les discoteques eren discoteques i que ara s’ha convertit en càntic de joia, vociferat més que no pas entonat i alhora himne oficiós dels dards. Sí. Parlem de dards. De fer punteria amb els dards. Perquè avui comença el Mundial de Dards.

L’adveniment de la competició més important de l’any no deixa de ser un dels punts importants del calendari. Té grapa que coincideixi amb Santa Llúcia –pas de puça, deien abans– que era el solstici de l’antic calendari julià. En certa manera l’inici d’aquesta competició no deixa de ser l’indici que el fet nadalenc és inevitable. Els consumistes tenen el divendres negre, la incipient afició als dards l’inici del William Hill World Championship de la PDC, el circuit que reuneix els millors especialistes mundials. De dards, de competicions i tornejos, n’hi ha cada cop més per tot arreu i amb audiències cada cop més populoses. Però no hi ha res com el Mundial. Intentarem fer entenedor el perquè.

El Mundial de Dards marca el solstici d’hivern del calendari esportiu de la mateixa manera que el Tour de França ens indica el solstici estival. Dos esdeveniments que culminen el calendari de dues disciplines esportives que, puntualment i en motiu d’aquesta ocasió, multipliquen la seva audiència i seguiment.

Un escenari impactant

El Mundial de Dards s’ha fet fort a l’Alexandra Palace de Londres –tot i que no va començar fent-se allà– un recinte victorià immens que acull milers de persones setmanalment. Durant l’any s’hi pot veure hoquei gel, curses de cavalls, concerts de tota la patuleia de la música comercial o espectacles infantils de grans dimensions. De mig desembre fins el dia de Cap d’Any la cosa està delimitada pels dards. Una mena de Palau Sant Jordi fet el segle XIX. Que s’enfosqueix a partir d’avui amb la il·luminació sols pendent de l’escenari, on els cercles de la meitat d’una diana gegant amaga el lloc oficial que delimitarà el millor esportista del món. Amb tot el ‘boato’ queco i cridaner que vulguis, sí. Però ella és allà enmig. I perpendicular a la diana, a baix de l’escenari, hi ha taules corregudes, llargues i que es perden fins al final de la foscor. S’omplen de gent excèntrica. Sovint disfressada. Que consumeix cervesa de forma frenètica i resta pendent de les pantalles que enfoquen la petita diana. I afinen la gola per quan toqui cantar ‘Chase the sun’ en pur maltracte de les cordes vocals.

Costa d’entendre fins que no hi entres una mica. Què carai s’empatollen d’amarar de l’aurèola d’esport la punteria comparada d’un contra un altre? Què fa tanta gent pendent d’això? Realment té les audiències que ens volen vendre? Realment aquesta gent poden guanyar tants diners? Anem a poc a poc. Entrar als dards requereix un punt de paciència i ritme adient. Que no es vulgui córrer. Beure ràpid sempre ha estat sinònim d’acabar malament.

96 jugadors, 16 dies i 28 sessions… buscant el 180

El que comença aquest vespre a l’Alexandra Palace és una competició eliminatòria, de KO pur i dur, entre els 96 jugadors que busquen l’honor de ser el guanyador. Sense pressa. En partides d’un contra l’altra: quatre per sessió. Avui per exemple només n’hi ha al vespre. La resta de dies, sessió de tarda als nostres quarts de dues de la tarda i de vespre a partir de les vuit. Són 28 sessions en 16 dies fins que el dia de Cap d’Any es disputi la gran final. És un dels esdeveniments esportius més seguits i tradicionals del Nadal a la Gran Bretanya.

Seguim amb números: 180. Aquest és important. 180 és el màxim de punts que es pot sumar amb tres dards, els que es tiren en cada torn. És encertar tres vegades el triple 20. És el que es busca compulsivament sobretot a l’inici de cada joc, quan l’objectiu és baixar al màxim. A cada mànega que es juguen els dos rivals, tots dos comencen amb 501 punts i han de quadrar a 0 a l’anar restant el nombre de punts que assoleixen a cada tirada de tres dards. Hi ha un inconvenient afegit: per “tancar” –és a dir, per acabar, quedar a 0 i guanyar aquell joc– cal fer-ho amb un tir a doble, l’anella externa de la diana. En espera de la millor quadratura dels tirs, el 180 és el gran objectiu durant bona part de la partida i cada cop que un jugador l’assoleix se celebra a les taules allargades de taverna, cervesa i xerinola com un gol. Hi ha ganes de gresca.

La mitologia dels 9 dards
Hi ha un número encara més mític que és el 9. Assolir els 501 punts amb només 9 dards és el màxim, el més difícil que es pot aconseguir. Hi ha jugadors professionals que es retiren sense haver-ne fet mai cap. Són realment cars de veure. Al Mundial ho saben i per això hi ha un premi especial de 100.000 lliures per qui assoleixi dos cops un ‘nine-darts’.

Concentració, punteria i matemàtiques

Les partides van a un determinat nombre de sets que van essent més a mesura que avança el torneig. A tants jocs es guanya el set. I anar fent. Això converteix les partides en una guerra de nervis i concentració evident. En un escenari que imposa, en el gegantisme de l’Alexandra Palace, els jugadors s’han de recloure en sí mateixos. Han de fer punteria de forma ineludible. I realment n’hi ha que tenen una capacitat de mantenir el punt de mira i una eficàcia que és digna d’un ordinador. Però hi ha més elements. Hi ha la concentració però també la psicologia. El jugar contra l’altre i saber-ho. El portar el ritme i accelerar o frenar. El saber remuntar. Fer cau i net quan la punteria et falla. Saber reaccionar. Penalitzar les oportunitats perdudes de l’altre. És un joc d’altíssim voltatge psicològic. I també matemàtic.

Cada jugador té jugades més assequibles o fàcils. Per exemple a l’hora de tancar. La resta creiem que tots els punts de la diada són iguals però resulta que hi ha dobles més esquius que no pas d’altres. I per tant cal agilitat mental al sumar per anar preparant un bon tancament. Han de canviar estratègies sobre la marca i dominar els múltiples itineraris per arribar a l’objectiu. No tot és anar al 180. Cal saber quan tocar altres triples, altres dobles.

Un invent força recent

El Mundial de Dards com el coneixem ara és una competició força recent. Que data del 1994. Neix arran de l’aposta audiovisual per convertir un esport molt arrelat a la cultura de pub en un esdeveniment de masses. Casa amb l’escissió de la PDC, el circuit dels millors jugadors que crea una mena d’entitat ad hoc per guiar els grans tornejos i en tot aquest temps, un quart de segle, ha ascendit a un dels moments esportius de l’any per a molta gent. El solstici tira, tu.

Fa dos anys va retirar-se el Messi particular del món dels Dards. Era Phil Taylor, calb, gran i refetó. Se’l coneixi com ‘The Power’ i va guanyar 14 edicions del Mundial a més de molts més tornejos. Als que el van gaudir encara els costa de veure un Mundial sense ell.

El xou, la música, la festa

Tornem a baixar de la tarima a baix. En paral·lel a l’aposta per la transmissió televisiva i l’entrada de molts diners al món dels dards, el Mundial també es va convertir en una mena de festival d’oci i festa amb l’esport d’excusa. És el primer que pot pensar l’espectador neòfit quan vegi qualsevol de les sessions de la competició. Les entrades volen i molts dels espectadors van disfressats de qualsevol cosa, porten rètols enginyosos o es comporten com esbojarrats mentre els tiradors de dards van fent la seva. És una festa. I el xou s’hi presta. Els tiradors entren en escena com si fossin autèntics púgils. Cadascú té una cançó enganxosa que es dispara a tot volum quan l’speaker, el presentador –una peça clau, va anunciant totes les puntuacions– presenta en llarga filípica cadascun dels contendents.

I la música ressona, en moments d’autèntica macro-discoteca. I també a cada descans o al final de cada partida sona el ‘Chase The Sun’ de Planet Funk. En un automatisme digne d’estudi, és mirar una sessió de dards un vespre i l’endemà xiular la cançoneta a la dutxa.

Elements de xou no en falten. Encara hi ha algunes animadores –que no fan cap falta– o efectes de pirotècnia pels moments estel·lars. Per cert, no hi posen animadors per més que és una competició mixta. Desigual a més no poder –94 homes i 2 dones– però mixta.

Michael Van Gerwen, vigent campió i número 1 del món.

Van Gerwen és més que favorit

Anem a la competició, que és el realment important. Primer, òbviament cal fer la secció guia: enguany a casa nostra per seguir el Mundial cal tenir el DAZN, la plataforma d’streaming que tothom qui la té l’ha agafat per les motos, l’Eurolliga o la Premier però que qui firma l’article va subscriure precisament pels dards. Qui en vulgui gaudir –els últims anys era en obert, és probable que algú vagi perdut– ja veurà aquest vespre al vigent campió i gran favorit. Es diu Michael Van Gerwen.

Michael Van Gerwen és una mena de robot que sembla quasi infal·lible. Un holandès amb mitja pinta d’ogre. Un competidor gegant que no només té la millor ràtio de punteria del món sinó que a més és quirúrgic amb els rivals. Ell pot fallar però si falla l’altra és automàtic: respon i guanya. Té una projecció espectacular. Indiscutible número 1 del món, enguany ha guanyat nou títols i tot i que “només” té tres Mundials al seu palmarès (14, 17, 19) no és pas temerari creure que va per llegenda i que els 14 de Phil Taylor poden acabar sent la segona millor marca del món.

L’alternativa

Tot el que no sigui una victòria de Michael Van Gerwen es podrà considerar una sorpresa. La nòmina d’aspirants a destronar-li és extensa i a més en un torneig de KO pur sempre pot passar el que no entra a les travesses. Per anar coneixent alguns dels aspirants, cal comptar amb el guanyador de 2018 l’anglès Rob Cross o el guanyador de 2015 i 2016 l’escocès Gary Anderson per la seva experiència. Una mica del que també pot fer gala Adrian Lewis (2011 i 2012) i Raymond Van Barneveld, que el va guanyar fa 12 anys tot i que el seu nivell actual dista molt del de llavors.

Qui segurament pot ser la gran alternativa a Michael Van Gerwen és Gerwyn Price. Per com el va derrotar a les semifinals del Grand Slam of Darts de fa un mes i per la punteria i estat de forma que va demostrar llavors, l’actual número 3 del món sembla arribar a la cita en el seu millor estat de forma. L’excèntric Peter Wright, també, ha batut en alguna ocasió enguany a tots dos mentre que Michael Smith o Daryl Gurney estan a la nòmina de senyalats.

Acabem amb més noms. Enguany no hi tindrem el mallorquí Toni Alcinas però sí que debuta José Justicia, natural de Petret, al Baix Vinalopró. El favorit ocult del flipat que firma això: Nathan Aspinall. I el nom de les dues dones que competeixen enmig de tant d’home: Fallon Sherrock i Mikuru Suzuki. D’aquesta darrera, sobretot, en sentirem a parlar i ja hi pararem atenció els propers dies.

Ara toca que comenci. Que sigui solstici. Fer el pas de puça, cantar Chase the sun i no parar de gaudir fins que sigui 2020.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!