Pam! I el coet ha esclatat. A Pamplona avui 6 de juliol, al punt de les dotze, han començat les festes de San Fermin una de les més seguides mediàticament que tenen elements icònics conegudíssims per tots: des del mocador vermell o la roba blanca al “calimotxo”, els esmorzars generosos, les penyes, el riau-riau o les curses de braus. No hi ha altre element més identificable però amb els Sanfermines que els “encierros”, les curses de braus que del 7 al 14 de juliol s’esdevenen al punt de les vuit del matí, amb centenars de mossos corredors al recorregut i milions de persones pendents. Un fenomen festiu i folklòric del que avui volem analitzar, però, la vessant més esportiva.
Més enllà de les repercussions en l’adrenalina del cos o de la noció de perillositat que emana, òbviament, de la presència i amenaça dels animals, els “encierros” tenen un rerefons d’activitat física que cal situar lluny de la típica assimilació a l’etiqueta d’esport de risc. En essència, les curses no eren altra cosa que l’acompanyament dels animals fins als corrals de la Plaça de toros on a la tarda hi havia “corrida”. Però en l’actualitat el pes de l’atenció festiva d’aquestes festes convertides en fenomen recau molt més en aquest diguem-li trnasport que no pas en l’acte propi i neuràlgic de la tauromàquia. Per cert, cada cop són més les veus també a Navarra en contra tant d’un com de l’altre acte. La consciència animalista també cala al bressol dels Encierros.
Una cursa ràpida
Hi ha dos perspectives amb les que considerar una cursa –per tant una acció esportiva– un “encierro” com els de Pamplona. La del propi animal, òbviament i la dels diferents corredors. La distància entre una i l’altra és abismal ja que mentre els sis toros braus –també corren cabestres que fan de “cotxe escombra”- recorren els 800 metres de recorregut en una mitjana de més de dos minuts, els corredors els segueixen l’estela durant força menys metres, uns cinquanta en el millor dels casos.
Entre els corrals que hi ha a la part baixa de la famosa Cuesta de Santo Domingo fins a la Plaça de Toros de Pamplona hi ha uns 800 metres amb forts desnivells, com l’inicial. Els cops que els toros han anat més ràpid han superat per poc els dos minuts. Els Victoriano del Río l’any passat van fer el recorregut en 2,06. És una marca que si la comparem amb la prova dels 800 metres llisos i en pista deixa al registre dels animals madrilenys a pocs segons del mític registre de Jamila Kratochvílová, un dels rècords del món més longeus de l’atletisme.
Passa amb els toros dels ‘Sanfermines’ que cada cop corren més perquè les ramaderies els entrenen, en espera del dia que es faran seu el circuit més famós. Els empresaris ramaders veuen el dia que els seus animals correran a Pamplona com el gran espot comercial i els fan agafar velocitat a través de les pastures. Els braus van a més de 24 quilòmetres hora, una velocitat propera als celebèrrims 26 que es va marcar Hicham El Guerrouj en el seu també mític rècord dels 1.500. És un ritme animal, mai millor dit. I els corredors el poden aguantar poc.
Dels estiraments al control de pulsacions
Si ens mirem “l’Encierro” com a ritual esportiu vist des de la visió dels que corren, cal separar entre tipus de persones que trobem a dins del tancat. En un “encierro” de cap de setmana poden arribar a intentar córrer més de 3.500 persones. Però són pocs els obligats a fer-ho al ritme animal del brau durant pocs metres. Tot i això, entre la massa que tinta de blanc i vermell el recorregut hi podem endevinar diferents tics esportius. Des dels estiraments previs –prevenint els trencaments musculars tant propis de les acceleracions forçades– a petites carreres a mode d’escalfament. També s’ha vist per la televisió en alguna ocasió en control de pulsacions d’alguns dels mossos corredors.
Els més avesats utilitzen calçat específic d’atletisme urbà i també respon a l’arquetip d’atletisme popular els rituals previs –de les hores de son a la hidratació – i posterior, amb esmorzar de recuperació. A l’hora de la veritat el paper humà en un “encierro” es limita a mirar d’aguantar durant uns quants metres el ritme endiablat proper als 30 quilòmetres l’hora i fer-ho enmig d’obstacles com poden ser els altres corredors, el propi terreny irregular, els desnivells o el fer-se lloc a colzes per aconseguir bones carreres. A nivell calòric, per la curta durada de l’esforç no es pot considerar les repercussions del córrer a Pamplona.
En definitiva, a partir de demà veure per activa i per passiva imatges d’un ritual festiu, vist del dret i del revés del qual en alguns moments en podem mirar de destil·lar la part esportiva. La d’un recorregut exigent que es queda a poc del quilòmetre de llargada que els animals recorren a un ritme que, amb aquests condicionants, cap humà podria seguir. En cada metre de més fet a ritme de l’animal, més mèrit tenen els atletes populars que hi participen. No és l’Altre Esport, però els Sanfermines requereixen de tot el to físic. I duren set dies.
https://www.youtube.com/watch?v=tKWQyUynVIg
