7 minuts de lectura
Després de la pallissa d’ahir, bo i la bonança que li suposo al meu estat de forma, quan vaig anar a dormir no tenia gens clar si avui tindria les cames disponibles per participar amb certes garanties a la segona etapa, especialment pel fet d’haver caminat tant i tant als descensos. El mòbil em desperta a les 6 en punt, comprovo de forma poc rigorosa l’estat de les cametes -pessigant-me els quàdriceps i fent quatre estiraments dins del sac-, i com que sembla que tot està en ordre, l’alegria i l’excitació d’aquest breu però intens moment em suggereixen celebrar-ho no sortint del sac fins mitja horeta més tard..
Pensant que només disposaré d’una hora per esmorzar, recollir, empaquetar tots els trastos i estar preparat per la sortida que, avui sí, serà en ordre invers del que estableix la classificació de la 1a etapa i sortirem cada dos minuts, m’endormisco altra vegada fins que a les 6:30 torna a despertar-me el mòbil. 5 minuts després aconsegueixo baixar la cremallera del sac i sortir-ne… Merda, com sempre, ho hauré de fer tot de pressa i corrent, tal i com a mi m’agrada!!! Comença el dia.
La meva classificació, 47è., suggereix que hauré de sortir aproximadament cap allà a dos quarts de nou i així s’acaba acomplint. De seguida me n’adono que vaig bé de cames i durant els quilòmetres inicials, que es fan per pista asfaltada, adopto una cadència àgil que em porta a retallar les compensacions de dos minuts d’un bon grapat de participants. L’asfalt es torna pista de grava i la inclinació es va fent més punyent, bo i així, segueixo amb bones sensacions que acaben avalades pel fet que al llarg dels 18 km d’ascensió al Bellino només em sobrepassen un parell de ciclistes, entre ells el Milton Ramos. El darrer tram és tan vertical que toca posar peu a terra i grimpar amb la bici a coll, si més no en el meu cas perquè al Milton ja no el veig… El paisatge es d’ensomni. Corono el Bellino i ja tremolo, ve la baixada!!!
Molt sovint, amb l’objectiu de promoure uns aprenentatges més significatius, els docents de ciències no sabem què empescar-nos per fer possible que, més enllà del seu significat, el nostre alumnat dimensioni quantitativament el valor de les variables físiques o químiques implicades en els continguts de torn… El meu ascens al Bellino, que es pot veure resumit en aquest segment de Strava, pot servir per exemplificar aquesta fita didàctica i, alhora, penso que també pot servir per anar un xic més enllà a l’hora de copsar la veritable dimensió de l’esforç físic que s’hi troba implicat.
Abans però, i per si de cas, un parell de puntualitzacions teòriques que poden ajudar a fer-ho tot plegat més entenedor: l’energia és la magnitud que tot ciclista posa de manifest quan executa un treball físic, com pot ser traslladar-se pedalant per superar una rampa amb cert desnivell. La mesurem en Joules, quilocalories i d’altres unitats energètiques. La potència és la quantitat d’energia que, en el nostre cas, un ciclista posa en joc en un lapse de temps concret i es mesura en Watts, que no són altra cosa que els Joules/segon que despleguem en l’esforç. A partir de la glucosa present al torrent sanguini i de les nostres reserves calòriques els nostres músculs van cremant recursos per tal d’obtenir l’energia necessària per pedalar, mantenir l’equilibri damunt la bicicleta, pensar, mantenir les funcions vitals…
Així doncs, allò que diferencia un ciclista d’un altre és la capacitat de posar en joc més o menys energia dins del mateix interval de temps sense que aquest fet li comporti un handicap seriós davant posteriors esforços. Un mateix ciclista pot obtenir millors registres de potència plantejant-se un bon entrenament, tenint cura de l’alimentació, millorant la tècnica de pedalada, regulant el descans, treballant els aspectes psicològics…
Feta aquesta introducció i sabent que per fer l’ascens al Bellino hi he invertit 2 hores i 40 minuts i hi he desenvolupat una potència de 185 Watts, fent els canvis d’unitats corresponents i un simple càlcul per veure quanta energia hi he abocat, em trobo amb un valor de 426 kcal. D’altra banda, si busquem una definició senzilla de què és el metabolisme basal, per tal de tenir amb què comparar l’energia invertida en aquesta primera ascensió, ens trobem que és l’energia justa i necessària per tal que una persona, sigui o no ciclista, es mantingui viva al llarg de 24 hores. Aquest mínim aport energètic vital diari, en primera aproximació, depèn de l’edat, el sexe, l’alçada i el pes de la persona en qüestió i el podem calcular mitjançant l’expressió de Harris Benedict. En el meu cas, l’equació diu que si un d’aquests matins decideixo no sortir del sac de dormir per quedar-m’hi espatarrat durant 24 horetes amb la intenció de preservar el meu benestar físic, necessitaré 1745 kcal. Doncs ja ho tenim, fixeu-vos que aproximadament a la primera ascensió del dia he hagut de deixar-hi una quarta part de l’energia indispensable que cada dia he de gastar per mantenir-me viu…
El tram inicial de baixada, tot i ser força vertical, el brodo content damunt la bicicleta. Al davant gairebé ja no hi queda ningú i, de fet, no hi veig ningú. La gent del cim m’ha comentat que jo era el cinquè o el sisè ciclista que hi passava… No està gens malament. El meu optimisme és arrencat de soca-arrel pels primers pedrots mal posats que em conviden a descavalcar. Ho intento, però no m’hi veig en cor; em faré mal. A partir d’aquest moment, el degotall de ciclistes que em passen corrent amb la bici a coll o damunt la bici és interminable. M’ho prenc amb estoïcisme i, després de caminar aproximadament 5 quilòmetres, torno a enfilar-me a la bici per arribar al final de l’etapa especial.
Gràcies a la presa de temps parcials de l’Strava després veuré que només tres participants han baixat aquest tram més a poc a poc que jo… Quan sento al Milton Ramos dir satisfet que “la bajada ha sido de auténtica fantasía, técnica en algunos tramos y muy técnica en otros“, em reservo el que en penso.
Menjo i bec pels descosits a l’avituallament. M’ho prenc amb calma ja que per una vegada el temps queda aturat. L’ambient és animat i l’intercanvi d’observacions a propòsit de les ferides de guerra que ja es fan evidents és constant. Un quart d’hora després, passo per l’arc de detecció del xip i inicio l’ascensió al Coll de Battagliola, una remuntada de’aproximadament 700 metres que pràcticament aconsegueixo fer sencer damunt la bici. Novament trobo un bon ritme i les cames van.
Quan arribo al coll (2284 m), un grapat de voluntaris i excursionistes m’avisa que extremi precaucions perquè el descens és molt picat. No veig res, només un canvi de rasant que s’obre entre els brucs. Trec el cap amb la mà al fre i l’espectacle imposa: un perfil esglaonat d’un 40% o més, amb sorra, troncs i pedres que sembla que baixa durant 40 metres de forma lineal. Al fons, allí on cal girar, hi veig unes herbetes i el fons de la vall. Jo veig factible, però en el precís moment que toca posar el seient a l’alçada de la panxa, opto per baixar el primer tram a peu. Amb prou feines ho aconsegueixo.
A mesura que vaig arribant al final, veig que les herbetes són uns matolls força grans que donen certa seguretat. Quan arribo a la part en què cal girar 90 graus, toco els matolls i comprovo que cedeixen fàcilment descobrint-me un precipici, del que no en veig el fons perquè fa panxa endins, d’aproximadament 400 m. Estan bojos aquests paios!!! Queda clar que el risc de quedar-nos-hi és implícit a cada racó del traçat. El descens dels primers 700 m és absolutament aeri, amb espai per la roda, paret a l’esquerra i precipici a la dreta o a l’inrevés quan es fa el canvi de sentit. Ningú que tingués vertigen podria estar-s’hi dret! Jo alterno trams damunt la bici amb trams que he de despenjar la bici pel daltabaix perquè no hi cabem tots dos… Se’m fa interminable. A la part del final, que no perd dificultat, però en la que si més no el precipici ha quedat enrera, em comencen a passar uns quants ciclistes.
Quan arriba el canvi de pendent, comença un dels descensos ràpids més bonics que he fet mai. Creuem petites poblacions, avetoses, un llac enorme i, imagino que víctima de la mala sensació que m’ha deixat aquest descens terrorífic, apreto dents i m’hi deixo anar, sense prendre riscos. Literalment volo. Durant una estona ben llarga ens associem amb el David Picanyol, qui també té cuques perquè diu que som en risc de quedar fora pel temps de tall i trenem una baixada increïble, fent els dos millors parcials en aquest llarg tram de gairebé 20 quilòmetres, segons l’Strava. Això no ho sabrem fins arribar a casa però… com si ho sabéssim.
Quan arribem a Sampeyre a tota velocitat, agafem un telecadira que ens enfila fins els 1800 metres i encara remuntarem 400 metres més pedalant, per arribar a la cota 2235 m. Ostres, recordo que ara toca baixar 1400 metres seguits, però no tinc present si la baixada era gaire ciclable o no. Per descomptat, el descens és terrible i només en puc gaudir a estonetes. Només us diré que la velocitat mitjana de pujada acaba doblant la d’aquesta darrera baixada… Arribo a Sempeyre i acabo l’etapa amb força marge. En David també.
Avui el càstig per les bicis ha estat de campionat, especialment pels frens. Les baixades amb tant desnivell i tan perllongades fan que les pastilles treballin a tan altes temperatures que literalment són devorades pels discos. Som al 3r dia de competició i molta gent ja s’ha quedat sense pastilles, havent començat la cursa amb pastilles noves de trinca… Bo i així, qui només s’hi ha deixat les pastilles pot estar ben content perquè n’hi ha que, com el Joseba Albizu -el 2n classificat en la general-, s’hi han deixat la bicicleta sencera, partint el quadre per la meitat.
El sopar -excel·lent- el fem en un envelat al poble. La gent, tal i com va avançar en Joan Pons, ja va baixant el cap. Cada dia una mica més, el pes del cansament és una llosa que ens fa doblegar el clatell endavant. Cansament físic i psicològic.
* Agraïment especial a Bart Van Hauteghem, qui ha cedit fotografies indispensables per poder complementar aquesta crònica.
