Pel que es comentava ahir al sopar, a l’edició de l’any passat de la Iron Bike va haver-hi sis finishers per cada deu inscrits i això, sembla que des del punt de vista del Cesare Giraudo –il grande capo de la Iron Bike–, no ajuda gens a l’hora de retenir el cartell de prova per etapes més dura del món.
De la meva participació del 2004 recordo perfectament com la direcció de la prova es debatia dia a dia, etapa darrera etapa, per assolir el compromís perfecte entre tibar la corda al màxim, endurint les condicions de les etapes fins a extrems inhumans, i tenir relativament sota control el grau d’indignació que aquestes decisions sembraven i feien créixer entre els participants. Més enllà de l’altimetria terrible i les distàncies centenàries, que ja s’han comentat, la pressió damunt del participant s’establia i s’estableix a partir de la ciclabilitat del recorregut i, especialment, mitjançant els temps límit de pas i arribada imposats. Amb això no vull dir que no es tingui cura de la seguretat i de la integritat de qui participa, ans tot el contrari com ja constatava al darrer comentari d’ahir, però el rigor amb el que van succeint-se els fets és aclaparador, sense temps per recuperar l’alè.
Tot just hem deixat l’etapa pròleg enrere i ja hi ha hagut abandonaments. Entre poc i massa! Sigui per això, sigui perquè la primera etapa comporta un repte tan majúscul que la responsabilitat pesa, sigui perquè tots els inicis costen, l’organització no barrina bé i a darrera hora se’ns avisa que enlloc de sortir cada dos minuts en ordre invers d’allò que marca la classificació general, tal i com el reglament de competició estableix, tornarem a sortir tots alhora des d’Acceglio amb els primers quilòmetres centralitzats. Se’ns fa patent que hi ha molts nervis i que els organitzadors van ben atabalats.
Ja amb tots els participants darrera l’arc de sortida, esperant que siguin les vuit, un company basc em fa veure una nova mostra del desencert organitzatiu que l’adrenalina del moment m’estava fent obviar: ningú fa les comprovacions del material obligatori, tal i com se’ns havia dit la nit anterior que es faria. Tot i que arrossegar durant tants quilòmetres tant pes és una llauna, personalment ho carrego ben de gust; m’agrada competir protegit i no em compensa gens alleugerir el sarró sacrificant la seguretat. Hi ha gent que opta per penjar-ho tot de la bici –incrementant el pes de la màquina– i així deslliurar l’esquena d’aquesta molèstia i n’hi ha, com jo, que preferim augmentar el pes corporal, carregant-nos-ho a l’esquena. Cada opció té els seus pros i contres que, per no allargar-me, obviaré.
Avui vaig ben carregat. Aproximadament la motxilla pesa uns 5 quilograms que tenen el seu origen en un parell de litres de beguda isotònica energètica amb reposició de sals, una multieina, les palanques desmunta-cobertes, una càmara de recanvi, un potet d’oli, el kit de reparació tubeless, la manxa, l’impermeable, una braga, uns maniguets, el frontal, el xiulet, el mòbil, la manta isotèrmica i un parell de links de cadena. Com veieu, opto per no carregar amb menjar sòlid de cap tipus. Res de barretes ni gels. Els avituallaments del pròleg d’ahir van refrescar-me la memòria d’allò viscut a l’edició del 2004: els abastaments són tan complets que, si hom s’hi atura l’estona que cal, no és necessari carretejar amunt i avall pes extra. Entre les vitualles sòlides acostumem a trobar-hi formatges, speck, salami, galetes (dolces i salades), fruites (sobretot taronja, plàtan i síndria), fruits secs, pastís de melmelada, pa amb crema d’avellanes o bé melmelada i un llarg etcètera de sorpreses en funció dels productes de la zona. Entre les líquides, Coca-Cola, llimonada, suc de pomelo, aigua (natural i amb gas), isotònic, te…
En referència a l’etapa, el primer aperitiu que ens trobem després de fer un descens per carretera centralitzat a tota velocitat és un ascens boscós per superar el coll de Prarosso amb un desnivell positiu d’uns 600 metres i alguna rampa del 20% que comença a filtrar el grup en funció de les virtuts de cadascú per l’escalada. Tot ciclable, cap problema que no sigui el previsible en tal empresa. Baixem per corriols i pistes ràpides i quan som als 720 m.s.n.m., entomem el primer ascens dur de la jornada: aproximadament 1800 metres fins el coll de Valscura. Queda tant per endavant, que vaig pujant sense forçar el més mínim. Em reservo per les dues baixades que hem de fer avui que, segons se’ns havia dit al breefing de la nit anterior, eren pedregals amb molta dificultat tècnica i jo ja veig a venir que els patiré molt. Efectivament, després de superar el coll amb penes i treballs, creuem el canvi de rasant i comencem un descens per un GR complicat, amb roca fragmentada arreu i inclinacions que no em conviden a fer gaires experiments. Al llarg d’aquest descens, s’esdevé el que serà una constant al llarg de tota la Iron Bike: tot allò que guanyi pujant, crec que ho perdré amb escreix a les baixades d’aquesta mena. La majoria dels que em van passant al descens, a trossos damunt la bici, a trossos triscant amb ella a collibè, son beneficiaris d’una tija telescòpica. També n’hi ha que em passen perquè corren amb la bici a l’esquena i alguns perquè tècnicament hi estan avesats… Jo, conscient de les meves limitacions físiques (condromalàcia rotuliana als dos genolls, operat dels LCA dret i amb només mig menisc al mateix genoll) m’ho prenc amb la màxima filosofia de què sóc capaç. Quan ja albirem el llac de Riofreddo, em passa com un coet l’Aurélie Grosse, embaixadora francesa de la marca LIV (Giant dona). De sobte, la roda del davant de la seva BTT queda atrapada en una escletxa, se li aixeca la bici, ella surt per davant, cau entre el rocam, s’aixeca, em mira, somriu, agafa la bici i… la perdo de vista. D’ara en endavant, aquesta situació també la viuré cada dia que en l’etapa hi hagi algun descens picat i trencat llarg.
Tornem a iniciar un segon ascens d’aproximadament 1500 metres de desnivell fins el coll de Salsas Blancias (2454 m.n.n.m). El paisatge, típicament alpí, va succeint-se lenta però inexorablement. Ens trobem amb l’altre YonkiBiker de Mataró que hi participa, en Salva Quiñones. Comentem que el que ens queda per endavant és una salvatjada, tensem quàdriceps, ens refugiem en el silenci i ens anem recolzant mútuament en la mesura que ens és possible per anar entomant els pendents. Mentre la tracció a fer no és excessiva, intentem no baixar de la màquina, però quan la inclinació o bé la fractura del terreny ho aconsellen, caminem i diversifiquem les energies que queden. Com era d’esperar i estava anunciat, quan arribem a dalt del coll, el descens que ens trobem torna a ser un traçat tècnic pedregós que fem a estones damunt la bici i a estones al costat d’ella.
És un autèntic pal anímic arribar a dalt cansat per l’esforç de l’escalada i no poder gaudir del descens, seguint instal·lat en el desgast per la cruesa del descens. A banda del risc per la integritat física del ciclista que intenta superar-los sobre les dues rodes, aquests descensos comporten un autèntic desgast per la màquina, Així doncs, es van succeint els impactes amb rocs al quadre, els cops de tota mena a les llantes, les branques que s’aixequen de forma erràtica i amenacen contínuament amb clavar-te la roda i trencar radis, la pols que es va barrejant amb els lubricants, l’aigua que s’endú l’oli de la cadena… En Salva i jo anem baixant com podem i a darrera instància, quan ja n’estem fins el barret, ens passa un dimoni pelut –en David Picanyol– amb l’argument: “Escola Joan Pons” i un somriure trencat. Finalment, albirem el refugi Vivieri, on finalitza l’etapa. Ens felicitem d’haver acabat vius una etapa tan dura i comencem a endrapar l’increïble banquet que ens hi trobem: planxa de pissarra (variant alpina de la barbacoa) de salsitxes i verdures, pizzes, cerveses de qualitat, begudes refrescants. Ens estirem en unes hamaques i fins mitja hora després no ens n’adonem que encara ens queden aproximadament 10 quilòmetres de descens fins Acceglio, on hi trobarem el camp base per passar la nit.
Encara queda baixar, muntar tendes, dutxar-se, recuperar cos, ànima i bicicleta, sopar… Mare meva!!!! Ja fora de cronòmetre i sens saber ben bé el perquè, per una estreta carretera amb pas per a un únic vehicle, fem un descens vertiginós com si ens hi anés la vida. Arribem al poble. Riem per la bajanada que acabem de fer i arribem al camp base.
Les darreres cremalleres de les tendes ja fa una bona estona que s’han tancat al camp de futbol d’Acceglio. Jo estic en mans (electrodes) del meu fisioterapeuta de butxaca –Mr Compex– i aprofito mentre ell fa la feina per anar redactant aquesta crònica amb el mòbil. Com acostuma a passar en competicions per etapes d’aquesta mena, els gels, les barretes, les píndoles salines, els recuperadors i demés productes miraculosos patrocinen una esperpèntica simfonia de pets i llufes que fa que les clàssiques roncades o estossecs s’hagin de conformar amb el rol de ser simples teloners.
* Agraïment especial a Bart Van Hauteghem, qui ha cedit fotografies indispensables per poder complementar aquesta crònica.
