24 hores al Tourmalet: A la recerca d’una resposta Crònica d'un aficionat català a la muntanya més coneguda del Tour

– Vaig al Tour aquest cap de setmana

– Ah sí? En faràs un tros? T’agrada anar en bicicleta?

– Mmm… No és ben bé això. Hi vaig per veure’l en directe.

– Però tot un cap de setmana per només veure’ls passar un moment?

– Sí, ja… És difícil d’explicar.

 

Divendres 19 de juliol

És ben d’hora al matí i els tres amics que som a la furgoneta camí del Tourmalet comentem que en els dies anteriors hem tingut converses com aquesta amb familiars, amics i coneguts. Els tres convergim en no tenir una resposta excessivament convincent al fet de passar 24 hores senceres al ras, dormint en una tenda, menjant de carmanyola i aguantant el sol d’estiu a més de 1.500 metres d’alçada. Esperem acabar el cap de setmana amb una resposta més clara a la pregunta.

18.00h Després de quasi sis hores de cotxe, hem arribat al poble de Luz-Saint Sauveur, on comença l’ascensió al Col du Tourmalet. Ja fa quilòmetres que és evident que en aquell indret hi ha de passar alguna cosa per tota la gent, vehicles i ambient que hi ha. A falta de 9 quilòmetres pel cim ens trobem una bona cua de cotxes que ens indica que la furgoneta no podrà anar més enllà.

19.00h Finalment hem pogut aparcar el cotxe i hem trobat un camp on plantar la tenda. És espaiós i amb vistes a la carretera que serpenteja fins dalt de tot del port, plena a més no poder d’autocaravanes que deu fer uns dies ja que van arribar per agafar els millors llocs.

19.05h Cap ciclista basc ha guanyat mai el Tour de França. Això sí, amb poca estona als peus del Tourmalet ja veiem que si el que es premiés fos l’afició segur que els bascos guanyarien per golejada. En són molts i es fan notar encara més, el seu domini és incontestable.

22.00h Ja hem sopat, de carmanyola i en una taula plegable de càmping. Un bon entreteniment a aquestes hores és veure els pobres que aquesta hora encara arriben i fan cua amb el cotxe. Trigaran estona a trobar un lloc per aparcar i hauran de plantar la tenda a les fosques. Però segur que creuen que val la pena.

23.45h Al costat de les nostres tendes hi ha un parell de carpes que acullen una trentena de bascos molt ‘professionals’. Han muntat una llarga renglera de taules i bancs per seure, porten dos cuiners que sembla que han fet un sopar deliciós i, amb bateria i micròfon inclòs, han organitzat un concert farcit de cançons tradicionals basques. Quasi a la mitjanit, l’entreteniment és un joc semblant a l’arrenca cebes però que està inspirat en les ‘traineras’, tant populars a la costa cantàbrica.

Dissabte 20 de juliol

08.00h El sol (i els crits dels joves francesos del costat) ens desperten després d’una nit en la que hi hagut tempesta de llamps i trons. Sort que ens ha enganxat dins la tenda…

10.30h Ja hem esmorzat i sortim a la carretera a veure l’ambient. És un no parar de ciclistes aficionats que pugen cap amunt i alguns que ja baixen després d’haver arribat, suposem, als 2.115 metres del cim del coll.

13.00h La cursa tot just ha començat a la localitat de Tarbes. Falten gairebé quatre hores perquè els ciclistes arribin però la gent ja comença a agafar posicions. Pugem cap amunt perquè volem veure als corredors a menys quilòmetres de meta. Tenim la il·lusió que com més amunt, i després d’unes quantes rampes ben dures, més cansats estaran i els podrem veure a passar una mica més a poc a poc.

14.00h Ens situem a 6 quilòmetres de l’arribada en una recta exigent, al costat d’un equip amateur de ciclistes… bascos (no podia ser d’una altra manera). Hi ha molt bon ambient tot i que el sol és implacable en un indret on els arbres i les seves ombres són inexistents.

14.30h Comença a passar la caravana del Tour. Desenes de cotxes i camionetes dels patrocinadors de la cursa, amb nois i noies joves a sobre que ballen al ritme de la música i que llencen productes de marxandatge per distreure la llarga espera fins que arribin els protagonistes de debò.

16.00h Seguim esperant distraient-nos amb el que podem. De tant en tant passa algun grup de nois disfressats i amb una evident ingesta prèvia de grans quantitats d’alcohol que sembla que celebrin un comiat de solter.

16.30h Els mòbils, que ja fa temps que han substituït els transistors, expliquen que els primers escapats ja han començat l’ascens des de Luz-Saint Sauveur. Sabem que el Movistar ha posat un ritme fort (avui serà el dia de l’equip blau?) i que hi ha grans noms que van caient del grup del líder Alaphillipe. Creix l’emoció davant l’imminent arribada.

16.55h Llegim que Nairo Quintana, líder del Movistar, no ha pogut aguantar el ritme que marcava el seu propi equip i s’ha quedat enrere. Els comentaris dels aficionats sobre el colombià no són gens compassius.

16.59h De lluny, veiem arribar unes corbes més avall el cotxe que obre la cursa seguit d’un ciclista escapat i el grup del líder, que el segueix de prop. Ja són aquí!

17.00h Els ciclistes arriben on som nosaltres. Veiem com, just davant nostre, l’escapat Warren Barguil és atrapat pel grup del líder, encapçalat pel francès David Gaudu, lloctinent de Thibaut Pinot. No hi ha temps per reconèixer gaires cares perquè els primers de la general passen volant.

17.02h Arriba Nairo Quintana, que segueix com pot a Marc Soler, que s’ha despenjat per ajudar-lo. Animem efusivament a en Marc, de qui lamentem no poder-lo veure en rols més protagonistes.

17.05h Van passant diversos ciclistes en solitari o en petits grups, entre ells el basc Pello Bilbao, aclamat pels seus compatriotes.

17.14h Una llarga corrua de ciclistes de l’equip AG2R encapçala el grup del francès Romain Bardet, que va començar el Tour com a favorit a la victòria i que avui ha patit la duresa del Tourmalet.

17.17h Ens passa per davant, ben bé a tocar, l’últim dels grans ciclistes que esperàvem. És l’eslovac Peter Sagan i se’l reconeix perfectament perquè porta el maillot verd de la regularitat.

17.21h L’alemany Marcus Burghardt és l’últim dels ciclistes en passar. L’animem encara més que als altres esperant que tingui forces per arribar a la meta.

18.00h Amb la feina feta, ja som dins la furgoneta disposats a sortir el més ràpid possible cap avall. Tot i que era fàcil de preveure que l’embús per baixar seria monumental i tardarem dues hores en fer els deu quilòmetres que hi ha de baixada fins Luz-Saint Sauveur. Immòbils sense poder avançar, reflexionem sobre la resposta a la pregunta que ens feien abans de venir.

Potser seguim sense tenir una resposta convincent però estem d’acord que el que més ens atrau és poder viure un fenomen espontani i real, per dir-ho d’alguna manera. Una ‘true experience’ que en diríem avui dia. Milers de persones que pugen a la muntanya i s’hi estan hores i hores (alguns dies fins i tot) per veure passar els seus ídols en un tres i no res. I tot això sense gens d’organització, plantant la tenda on es pot, amb tot de desconeguts al voltant i tenint els grans protagonistes literalment a tocar. És una espontaneïtat cada cop menys freqüent en un societat on tot tendeix a estar més que organitzat i és quelcom del tot infreqüent en l’esport d’elit. En fi, no sabem si hem trobat resposta a la pregunta o no, però tenim clar que hi tornarem.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!