Entre tots aquests equips destaca, evidentment, el Joventut de Badalona. Equip punter del bàsquet català, estatal i europeu, i el primer equip català que va aconseguir una Copa d’Europa de bàsquet. La Penya ha anat creant una idiosincràsia que l’ha portat a ser un referent per molts clubs. El Joventut ha vist com grans jugadors i entrenadors passaven per la seves files, cosa que ha portat a jugar a Badalona a bona part dels millors equips continentals.
Però també han destacat altres clubs com el Sant Josep o el Círcol Catòlic, que durant molts anys van competir amb el seu gran rival de la ciutat. Aquest passat gloriós del bàsquet badaloní va comportar grans moments que encara són recordats pels amants d’aquest esport de la ciutat barcelonina.
Els anys 40, els anys d’eclosió del bàsquet a Badalona
I és que el Joventut va ser el primer club de bàsquet de Badalona. Malgrat que en els seus inicis va prioritzar altres esports, el bàsquet a poc a poc es va anar imposant a la resta per acabar-se convertint en una religió. A partir de la temporada 1941/1942 el Joventut comença a disputar a la màxima categoria del bàsquet català contra equips com el Barça, Espanyol , el Laietà o Mataró. Des d’aquells moments, els verd-i-negres ja no han abandonat mai la primera fila.
El Sant Josep es funda durant aquella època, a l’entorn del Centre Parroquial. A partir de 1942 comença a disputar partits oficials.
Arran de la temporada 1944/1945 comencen els problemes entre les dues entitats quan aquell estiu el Sant Josep fitxa dos jugadors importants de la plantilla de la Penya: Compte i Llopes . Segons es comenta, aquells dos fitxatges es van fer a canvi d’unes gavardines que rebrien els nous jugadors sant josepins. Això va suposar que durant el torneig de la Festa Major de Badalona d’aquell any s’enfrontessin els dos equips, amb victòria dels verd-i-negres, en el que es pot considerar el primer partit calent entre les dues entitats. Uns anys després el Joventut fitxa la principal estrella del Sant Josep, Joan Canals, tornant el cop que havien patit anteriorment.
El duel que es va reviure a primera divisió
Durant aquell període el Sant Josep arriba a la màxima categoria del bàsquet català i els enfrontaments entre els dos clubs van ser habituals. Però els verd-i-negres sempre van estar un pas per endavant. El Joventut era capaç de guanyar diversos títols del campionat català i també del campionat d’Espanya competint directament amb el Reial Madrid.
La rivalitat es veu afectada per la creació de la lliga espanyola la temporada 1956/1957, cosa que acabarà generant la separació entre els dos clubs badalonins, que durant molts anys no es tornaran a enfrontar en la màxima categoria del bàsquet masculí.
Els camins entre els primers equips de les dues entitats no es tornen a creuar fins que els parroquians accedeixen a la Primera Divisió la temporada 1968/1969. Durant sis anys els dos equips van compartir la màxima categoria, fins que el curs 1973/1974 el Sant Josep es va veure obligat a renunciar a la categoria després de perdre el seu patrocinador. Aquella darrera temporada, l’ascens del Círcol Catòlic va fer que competissin els tres principals clubs badalonins a la màxima categoria.
Del greuge a l’acord
Aquella època va servir per incrementar la rivalitat i va comportar enfrontaments extra esportius, bàsicament per la qüestió del pavelló. El Sant Josep, que s’estava construint un pavelló propi per poder competir a la màxima categoria, va veure com la Penya li creava molts problemes per compartir instal·lacions. Això va portar a una queixa que ha durat fins a l’actualitat, el greuge de les administracions badalonines cap a les entitats esportives que no són el Joventut. Aquesta ha estat una de les principals reclamacions dels membres del Sant Josep, la diferència de tracte que ha dispensat l’Ajuntament entre el Joventut i la resta.
Però els anys curen les ferides, i davant la diferència de categoria entre els dos clubs, la cosa es va anar suavitzant.
La bona relació entre les directives va acabar desembocant amb una col·laboració que va portar al Sant Josep a ser equip vinculat de la Penya a partir de la temporada 1992/1993. Durant aquells anys el Joventut cedeix jugadors com Oliver, Mumbrú, Llorens o Alfons Albert. Això permetia al Sant Josep poder competir amb condicions a la lliga EBA i al Joventut foguejar joves promeses, podent-les utilitzar pel primer equip quan ho cregués convenient.
El trencament, via Albert Miralles
La bona relació es va acabar arran de la possible cessió d’Albert Miralles. El Joventut va procurar que Miralles, a part d’estar disponible pel primer equip, també jugués amb el júnior de la Penya quan el necessitessin. El Sant Josep veia que allò no era legal i finalment es trenca la vinculació dels dos equips el mes de maig, quan ja s’estaven tancant les plantilles per la temporada següent.
Aquest fet va provocar un greu problema pels del Centre Parroquial, que van veure com aquella temporada, amb la marxa dels cedits verd-i-negres, no podien fer una plantilla competitiva i baixaven de categoria. Malgrat tot, els seguidors del Sant Josep es van emportar una gran satisfacció quan aquell mateix any el júnior del Sant Josep es va classificar pel Campionat d’Espanya, cosa que no va aconseguir el Joventut.
Actualment els dos clubs competeixen a categories inferiors i la rivalitat ha disminuït de forma considerable. Però la Penya es continua emportant les perles del planter del Sant Josep. I és que al Joventut, a diferència de la resta de clubs badalonins, els jugadors del planter no han de pagar per jugar i tenen l’equipatge gratuït.
Malgrat les diferències i la sana rivalitat, encara avui en dia, quan la Penya perd algun partit, es pot veure algun somriure al Centre Parroquial.
