Nascuda a Castellseràs, un municipi aragonès proper a la Franja de Ponent, va créixer des de ben petita a Cerdanyola del Vallès i va fer carrera atlètica a Catalunya a les ordres de Josep Molins, un mite de l’esport sabadellenc que va arribar a ser olímpic a Roma 1960. A les files de la Joventut Atlètica Sabadell, Carme Valero va despuntar ràpidament en la modalitat de cros, de tal manera que ja va disputar el seu primer mundial amb només 16 anys. En aquell moment ja era doble campiona juvenil estatal del camp a través.
De seguida es va convertir en la referència de l’equip espanyol a la millor cita del món. El 1974, amb la majoria d’edat just celebrada, ja va assolir un top 10 al mudial. L’any següent, a Rabat, va pujar al podi per primera vegada. I en les cites estatals i catalanes, no parava de guanyar, assolint 15 títols en total. Però va ser el 28 de febrer de 1976 quan Carme Valero va aconseguir una fita història: endur-se l’or d’una prova atlètica mundial.
La cita de Gal·les
L’hipòdrom de Chepstow, a la Gran Bretanya, era l’escenari escollit per acollir una nova cita mundialista. Les atletes havien de recórrer dues voltes al circuit, amb un total de 4,8 quilòmetres, abans de creuar la línia de meta. Valero, després del bronze obtingut l’any anterior, partia entre el grup de favorites al triomf. I malgrat això, les mirades estaven posades en les corredores soviètiques. Tatyana Kazankina, per exemple, començaria a despuntar aquell mateix any amb un rècord del món estratosfèric als 1.500 metres (la primera dona en baixar dels 4 minuts) i amb una doble medalla d’or als Jocs Olímpics de Montreal d’aquell mateix estiu (800 i 1.500).
Al circuit de Gal·les, Kazankina va marcar un ritme alt des del principi al costat de la seva compatriota Giana Romanova, que es proclamaria campiona d’Europa dels 1.500 llisos el 1978. Amb Valero al grup capdavanter, també les acompanyava Gabriella Dorio, una jove talent italiana de 18 anys que acabaria dominant grans competicions internacionals com demostra l’or obtingut a Los Angeles 1984 als 1.500. En resum: una cita d’altíssim nivell en què Carme Valero va mantenir el ritme de Kazankina durant la primera volta al circuit.
En iniciar el tram decisiu, Valero va atacar i va deixar enrere a la soviètica. No només això: va fer els darrers metres en solitari i va aconseguir un avantatge més que considerable. Al final, victòria història amb un registre de 16 minuts, 19 segons i 4 dècimes. Kazankina va entrar segona, a 19 segons de Valero, i Dorio va completar el podi a més de mig minut de la catalana.
Valero, una corredora campiona del món que havia de pagar les vambes a terminis i que pràcticament no rebia ajudes econòmiques per competir. La mateixa que va ser capaç de revalidar el títol tot just un any després. Què hauria estat capaç de fer en aquella època si els Jocs Olímpics i els campionats del món haguessin inclòs els 5.000 metres al programa femení?
Una victòria contra el masclisme
La victòria de Valero va sorprendre als responsables de la Federació Espanyola. El director tècnic confiava plenament en les opcions de Mariano Haro, l’home que havia quedat subcampió en quatre ocasions al mundial de cros. A l’equip femení, ni cas. Abans de la prova, els va dir, literalment: “Con lo culonas y pechugonas que sois, haced lo que podáis“. Malgrat això, l’edició del dia anterior del diari Mundo Deportivo apuntava en un requadre que “Las mujeres también cuentan” i es preguntava si Valero seria capaç de millorar el tercer lloc assolit a Rabat.
El dia següent de la gesta, el mateix diari titulava l’èxit amb “Una actuación soberana y brillante” i ho reblava amb “Apoteosis de nuestra “estrella” en Chepstow“. A la següent pàgina, una gran fotografia acompanyava la notícia amb un altre titular: “Carmen, a nivel mundial“.
Ens quedem, però, amb un dels paràgrafs de la crònica: “Carmen ha realizado la mayor proeza del atletismo femenino español y su actuación abre nuevos caminos al deporte español en la comunidad europea que, hasta ahora, tenía una falsa imagen de la mujer española dentro del deporte“. L’èxit de Valero, doncs, no va ser només esportiu. Va ser una autèntica bufetada contra el masclisme dels responsables d’aquella època de l’equip espanyol. I quedava molta feina per fer en l’àmbit internacional: el seu premi, de 100.000 pessetes, era considerable, però estava a anys llum del milió de pessetes que es va endur el guanyador masculí.
