El mundial d’atletisme ha acabat amb un grapat de moments curiosos, un munt de sorpreses i el final d’alguns mites de l’esport d’elit de la darrera dècada. Els atletes han competit a Londres en el seu millor moment de forma de la temporada i als Alps han decidit aprofitar-ho organitzant una “competició” insòlita a més de 3.000 metres d’altitud. Si a Austràlia van capgirar un míting i a Figueres van inventar-se el quilòmetre llançat, ara arriba el torn de Tignes.
Perseguint dos rècords mundials
Els organitzadors del “Salt dels Gegants” han apostat fort per aprofitar el pic de forma d’alguns dels millors saltadors del món i fer-los volar més lluny que mai al peu de la famosa glacera de Tignes. Un míting atlètic que se celebra al punt més elevat sobre el nivell del mar que es recorda (a 3.032 metres) i que està dissenyat com un repte per a batre el rècord del món del salt de llargada i del triple salt. Aquestes són les dues úniques especialitats que formen part del programa, amb una pista singular muntada específicament per a l’ocasió i que compta únicament amb el carril i la sorra d’aquestes disciplines.
És ben sabut que l’altitud sobre el nivell del mar té un efecte directe en el rendiment dels esportistes. Acostumats a veure com estrelles de totes les disciplines es preparen per a les grans competicions a alta muntanya, els responsables de Tignes han decidit crear un format que titllen de meravellós amb tots els adjectius possibles (“innovador, inèdit, increïble..”) i que, sobre el paper, pot registrar unes marques impensables, per exemple, a l’estadi olímpic de Londres. L’objectiu del míting és que algun dels participants bati el rècord del món i compten amb els millors elements per aconseguir-ho.
Taylor i Manyonga, candidats
Els grans especialistes d’aquestes dues disciplines han acceptat el repte. Christian Taylor, Will Claye o Alexis Copello seran protagonistes en el triple salt i el mateix Claye, Luvo Manyonga o Jeff Henderson competiran en llargada. Campions del món i olímpics en el seu millor moment de la temporada i a més de 3.000 metres. Què pot fallar? El cert és que la gran dificultat del repte és l’imponent llistó dels dos rècords del món, vigents des de 1995 (Jonathan Edwards, 18.29) i des de 1991 (Mike Powell, 8.95).
Taylor és el que ho té més a l’abast. Amb diversos salts per sobre els 18 metres, acredita un millor registre de 18.21 metres i està plenament convençut de les seves possibilitats. A Londres, per exemple, competia amb una polsera en què hi havia inscrit “18.30”, la marca que necessita per batre el rècord del món. El sud-africà Manyonga, de la seva banda, assegura que pot anar molt més enllà dels 8.65 assolits aquest 2017. Si Powell va passar del 8.70 fins al 8.95 per què no pot arribar als 9 metres tenint en compte els 3.000 metres d’altitud?
Una marca vàlida a alta muntanya
Si els organitzadors han pogut reunir aquesta nòmina d’estrelles, obviant i excloent les millores saltadores del món en una cita de testosterona purament masculina, és per la certesa que el resultat tindrà validesa oficial. Com un míting més, si algun d’ells bat el rècord del món s’endurà un premi suculent de 100.000 euros. La IAAF acceptarà la marca en la taula històrica de salts i l’acompanyarà amb una “A” al costat, com ja passa, per exemple, amb el segon millor salt de la història de Bob Beamon (8.90) assolit a Ciutat de Mèxic.
Molts al·licients per a uns atletes pendent del final de la lliga de diamants per posar punt i final a la temporada. Per primera vegada, arribaran a la competició en helicòpter o bé en funicular, el mètode de transport que utilitzaran turistes i aficionats a l’atletisme a preu de ganga (1€!) per ser testimonis d’excepció d’uns atletes que volen saltar més lluny que mai i que ningú.
Aquest dimecres 16 d’agost és el dia assenyalat d’una competició que es podria endarrerir fins dijous o divendres cercant les millors condicions possibles per als salts. Ho aconseguiran?
