La revolució de l’atletisme arriba des d’Austràlia

3 minuts de lectura

Aquests darrers dies Melbourne ha acollit un dels mítings més singulars de la història atlètica. És el Nitro Athletics i s’ha presentat al món com una revolució de l’atletisme. D’entrada, cal dir que no és només un eslògan o un titular cridaner. Han muntat tres dies de competició amb proves innovadores i davant un estadi ple. Pervertir l’atletisme o renovar-lo per a ser encara més atractiu? El debat està sobre la taula després de veure proves de tota mena classificades en modalitats que trenquen els esquemes clàssics: poder (explosivitat), resistència, tècnica i treball d’equip. Ja havíem vist rareses atlètiques en altres cites, però potser no alhora i com a motiu central de l’espectacle.

Hem de dir que si l’estadi s’ha omplert es deu principalment a la presència d’algunes estrelles internacionals liderades per Usain Bolt. El jamaicà, en l’any de la seva anunciada retirada, deu haver firmat un contracte suculent amb l’organització australiana. Les tres jornades de competició (4, 9 i 11 de febrer) comptaven amb la participació de 6 equips de 24 atletes (12 homes i 12 dones). Els equips eren nacionals clàssics: Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Anglaterra i la Xina. El sisè era completament diferent: “Bolt All Stars”, un aplec de petit format ple d’estrelles amb el lideratge de l’home més ràpid de la història. Com era previsible, Bolt i companyia han acabat guanyant.

Final-Team-Standings-768x580

La cursa d’eliminació, la prova més sonada

Probablement la prova que ha generat més debat d’entrada ha estat la milla d’eliminació. Una cursa que remet a la prova d’eliminació del ciclisme en pista. Hi participaven 6 atletes i en acabar cada volta l’últim d’ells era eliminat. En la darrera volta, és clar, ja només en quedaven tres disposats a lluitar pel triomf. El mecanisme, ben simple, capgira completament la dinàmica d’una prova atlètica clàssica. Els atletes acostumen a anar en grup i van accelerant quan s’apropa la recta final. D’aquesta manera, acaben fent un mini esprint cada cop que passen per la línia de meta per evitar ser eliminats.

L’espectador està atent en tot moment davant la imprevisibilitat de la cursa i, com és lògic, el més fort pot quedar eliminat per sorpresa si no té una bona punta d’esprint, si no es col·loca bé o no calcula l’esforç. Els canvis de ritme també influeixen en un exercici que recorda algunes sèries d’entrenament. El temps final, és clar, no és comparable amb una milla normal. És més important l’espectacle que el registre assolit. I cal dir que a la darrera volta algun dels atletes acostuma a arribar-hi completament fos pels esprints realitzats durant els primers 1.200 metres.

Bonus, relleus de tanques, curses d’equip…

Més enllà de l’èxit descomunal de la milla d’eliminació (la més comentada, amb elogis del mateix Bolt inclosos), el Nitro Athletics també ha aportat altres propostes singulars. En la perxa els saltadors havien de fer front a tres salts en distàncies ja assenyalades i cadascun d’ells escollia l’alçada que considerés òptima per a fer el seu quart i definitiu salt. En el salt de llargada també hi havia un quart salt que aportava un bonus de punts si el saltador assolia una distància decidida abans de començar la cursa. I en la javelina també aspiraven a sumar un bonus si l’enviaven en un objectiu marcat a la gespa.

Un dels encerts indiscutibles de la cita australiana ha estat l‘aposta per les proves mixtes, amb relleus de tota mena i amb alguna experiència curiosa. És el cas del repte dels 3 minuts, en què cada corredor masculí intentava arribar tan lluny com fos durant aquest temps i el relleu continuava en categoria femenina en el punt exacte on hagués els tres minuts el seu company de selecció. També hi havia un relleu que alternava homes i dones en distàncies diferents (200, 400, 600 i 800) o un relleu de tanques que s’entén ràpidament amb un vídeo:

Un èxit indiscutible

Cada equip, a més, podia distingir el “power play”. És a dir, donar a un dels seus atletes la condició d’estrella per duplicar els punts obtinguts en la seva prova. Com és lògic, l’havien de triar abans de competir. I, és clar, Bolt va ser el “power play” de l’equip de Bolt.

En qualsevol cas, una aposta d’èxit sorgida des d’Austràlia que redefineix l’atletisme des del paradigma del màxim espectacle possible. Públic entregat, resposta positiva dels participants i ampli seguiment en xarxes i a la TV. La combinació amb proves tradicionals de velocitat també ha permès que s’assolissin registres importants en aquest inici de temporada. Triomfarà la idea? Veurem el naixement de certamens similars arreu del món?

GettyImages-634695364-768x523