Un dels deutes que crec que tenim, els que correm aquest tipus de carrera, és el de tornar el caliu que es rep, en alguna altra ocasió. Animar als que comencen, als que la corren per guanyar o a qui es vol simplement superar, és una de les coses que s’han de fer de tant en tant. Et permet veure les coses amb perspectiva i valorar millor les teves fites com a corredor.
Igual que en les passades edicions, que vaig córrer sense sabatilles, enguany un grapat d’atletes es decidien a fer-la d’aquesta manera. Entre ells, hi havia l’Esteve Olivé. Després de fer la seva primera mitja marató sense sabatilles a Mataró (on va acabar 9è de la general amb un temps de 1:16:49), aquest noi prim, elèctric, enèrgic i que mai perd el somriure, volia provar amb la mítica distància. Acostumat com està a recórrer grans distàncies a la muntanya, fer la Marató li permetia tornar-se a enfrontar a una gran prova, després de sortir d’una fractura parcial dels lligaments creuats, provocada per una caiguda en bicicleta.
Quan el vaig veure córrer per primera vegada, vaig poder sentir el que m’agradaria que tots els corredors poguessin transmetre: plasticitat i alegria. Té la gran capacitat, a l’alçada de ben pocs, de gaudir de cada passa que dóna, i els seus temps, acaben sent la conseqüència d’aquesta actitud. Per descomptat que té unes qualitats extraordinàries per córrer, però hauríem de ser capaços de valorar el com s’aconsegueix córrer ràpid. És capaç de portar a terme aquella mítica frase del Johan Cruyff de “sortiu i gaudiu” a l’atletisme. Fer-ho descalç li permet augmentar aquest component de diversió, a part del que li aporta a l’hora de tenir una excel·lent tècnica de carrera.
Abans de la sortida, vàrem estar parlant una bona estona i ja em comentava lo especialment rugós que era l’asfalt de l’Avinguda Rius i Taulet. Vàrem repassar els trams més incòmodes del recorregut, únicament per tenir-los presents i que, en cas d’acumulació del cansament, aquest no l’influenciés en el ritme ni en la cursa. El fet de córrer descalç necessita d’una mica més de control mental que fer-ho amb sabatilles, per aquest sentit. I més si són tants kilòmetres. Però la morfologia i la personalitat de l’Esteve li permet evadir-se d’aquestes sensacions incòmodes, que de tant en tant apareixen quan l’asfalt no és del tot agradable amb els peus.
Corria sense expectatives i en cap moment vàrem parlar de quin temps volia fer (ni tan sols per mirar de ser allà abans de que ell arribés). Quan al quilòmetre 10 va passar per la cantonada de Diputació i el carrer Tarragona, el vaig acompanyar una estona mentre li demanava per les sensacions que tenia. No feia massa que havia passat la llebre de les 2h 45′ i el ritme que portava era meravellós, així que no esperava que em digués que anava malament. Però, mentre reia a dojo, em comentava la porqueria d’asfalt que s’havia trobat al tram de la Diagonal…coses d’anar descalç.
Al gir de Passeig de Gràcia i Rosselló, el tornava a esperar. Tenia la mateixa cara de felicitat amb la que l’havia vist al començament, al quilòmetre 10 i, de fet, amb la que sempre l’he vist córrer. Seguia igual de motivat i mantenint el ritme. La tècnica era equilibrada, plàstica i eficient. Vaig seguir una estona al seu costat animant-lo, fins que vàrem arribar a un avituallament i ens vàrem acomiadar. Allà vaig sentir les paraules de sorpresa, incredulitat i admiració que deixava el pas de l’Esteve al seu darrere…coses d’anar descalç.
Com que era impossible creuar el circuit i seguir-lo animant des d’un altre punt, vaig quedar-me allà animant a la resta de corredors i esperant veure algú conegut entre els milers de participants. Després d’una estona, tocava anar fins a Paral·lel per veure arribar els primers. Dues hores i sis minuts després d’haver sortit, els primers tornaven a aparèixer. Tots intentàvem fer una mica de xivarri, per donar-los una mica més d’alè i fer més suportable l’últim tram de cursa.
Una estona més tard el vaig veure de lluny amb la seva samarreta taronja de “Amigos del descalcismo”. Quan em va veure va aixecar els braços i va cridar fort, content de ser a pocs metres de l’arribada. El vaig seguir, intentant que la motxilla i la càmera de fotos no ballessin massa, mentre ho estava gravant amb el mòbil. Això, a 4 minuts el kilòmetre, no és gens fàcil. Al final va acabar en 2h 52′ 35″, un temps que permet tornar a pensar que les sabatilles de córrer no són imprescindibles per realitzar una molt bona marca.
És el nou rècord d’Europa de Marató descalç, encara que hauríem de parlar de que ho és d’aquesta nova era. Possiblement a la primera meitat del segle passat, on l’accés al calçat no era per tothom i era més habitual veure gent corrents sense sabatilles, podríem trobar millors marques. Podria ser el cas de l’Irlandès Jim Hogan. Però després que les sabatilles amb amortiment trobessin un lloc preferent als peus de tots els atletes europeus, és el millor temps d’un corredor sense elles, al vell continent.
Després de l’arc de meta, el vaig veure parlant amb els seus companys de cursa i mostrant la planta dels peus, orgullós de com l’havien portat. Al sortir de l’àrea exclusiva del corredors, el vaig tornar a felicitar per la carrera i ens vàrem abraçar. Estava pletòric i segurament tenia el cos ple d’endorfines.
Durant la cursa s’havia trobat molt bé, però havia patit una caiguda al carrer València que li havia deixat un bon cop al gluti esquerra. Allò l’havia sacsejat una mica i l’havia fet enfrontar-se al seu mur personal molt abans que a la resta. Però amb una mica de calma i respiració havia pogut evadir-se d’aquella molèstia per seguir endavant.
Mentre seguíem parlant de la cursa, va deixar totes les ampolles que portava a sobre a terra i em va dir: “em ve de gust tornar-te a abraçar“. És molt fàcil tenir una bona relació amb l’Esteve perquè té una personalitat meravellosa, però allò em va emocionar. Em va agrair el suport, els consells i l’assessorament. Un plaer totalment compartit.
Propera cita: Empúries
Ara, l’Esteve torna a pensar en fer una altra marató descalç. El 29 d’abril a Empúries. On es celebrarà el Campionat de Catalunya de Marató i on es concentrarà, bona part dels corredors minimalistes i descalcistes del país. Per mirar de tornar als peus part de la història que els pertoca viure.
