Un filòleg va imaginar a finals del segle XIX una carrera que no deixa de créixer.
El filòleg francès Michel Bréal (1832-1915) esgotava els darrers dies d’estiu de 1894 a la petita localitat suïssa de Glion, a la riba del llac Leman, quan va decidir contestar una carta que li havia escrit Pierre de Coubertin, que per aquelles dates estava entestat a fundar el moviment olímpic.
En la missiva manuscrita, datada el 15 de setembre de 1894, Bréal agraïa la carta que li havia remès Coubertin i al mateix temps declinava l’oferta que aquest li havia traslladat per a participar en una conferència titulada “Els Jocs Olímpics i la pau”. Jutjava el filòleg més oportú que aquesta intervenció anés a càrrec d’un conferenciant estranger.
Les línies de Bréal van ser escrites a l’habitació d’un alberg, tal i com pot llegir-se en el comiat, i haurien quedat com un intercanvi intranscendent si no fos per un paràgraf, una il·luminació, una suggerència: “Atès que vostè va a Atenes, miri per tant si pot organitzar una cursa de Marató a Pnyx (a Atenes). Això tindrà un gust antic. Si sabéssim el temps que va invertir el guerrer grec, podríem establir el rècord. Jo, per la meva banda, reclamaria l’honor d’oferir la Copa de Marató”.
La carta de Bréal figura a la correspondència de Pierre de Coubertin que consta als arxius de la Fundació del Comitè Olímpic Internacional (Museu Olímpic, Lausana). La versió del text a què fem referència aquí -i pel qual proposem una traducció- és la recollida per Marc Décimo i Pierre Fiala al seu article “Michel Bréal, le marathon, l’olympisme et la paix” (Mots. Les langages du politique, 2004).
Mite
“Un gust antic”. La suggerència va fer fortuna i la carrera imaginada va dur-se a terme en el transcurs dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna. El 10 d’abril de 1896, nou corredors van completar la distància de 40 quilòmetres entre Marató i Atenes. El grec Spiridon Louis va ser el primer en creuar la línia de meta de l’estadi Panathinaikó. Va invertir gairebé tres hores. Com a homenatge a la seva proesa, va rebre la Copa Bréal… i no va tornar a competir mai més.
Després d’aquella primera marató olímpica moderna, la literatura sobre la carrera ha procurat matisar el mite fundacional. En realitat, sembla ser que el guerrer Filípides a qui feia referència Bréal no va anar de Marató a Atenes per anunciar la victòria dels atenencs sobre els perses, sinó d’Atenes fins a Esparta per reclamar reforços -una distància de 246 quilòmetres-. Les recargolades disquisicions al respecte incorporen referències d’Heròdot, Plutarc i Llucià, entre d’altres.
En tot cas, la narració que conta que un guerrer de l’Antiga Grècia va córrer sense descansar per traslladar una notícia, fos la que fos, és la que van reprendre a finals del segle XIX un grup d’intel·lectuals convençuts que l’esport havia de formar part d’un moviment regenerador.
Durant aquell tram final de segle, el mar havia deixar de ser un lloc immund per a convertir-se en un territori saludable. Els trens circulaven a velocitats que el ser humà només havia imaginat. Les fotografies capturaven el present des d’angles heterodoxes. I els cossos mereixien una atenció renovada. La reivindicació de l’esperit esportiu va quallar llavors com un element més dels ideals del civisme republicà que lluitava per evitar els desastres que havien assolat Europa.
I, durant aquell canvi de paradigma, Michel Bréal, que va contribuir a fundar la semàntica moderna, va inaugurar, potser sense saber-ho, un mode de córrer: grups nombrosos afrontant grans distàncies, atletes de llarg recorregut que se sumen a una tradició antiga.
Bréal, aquell estiu moderníssim de 1894 que va acabar a Suïssa, va firmar unes línies de conseqüències imprevisibles. Va gargotejar el principi d’alguna cosa en que costa intuir el final.
Javier de Frutos / Diagonal Periódico
