Només pel fet que el de Berta Castells sigui un nom que soni familiar quan és especialista d’una de les proves menys mediàtiques de l’escalafó atlètic ja podem intuir que estem davant una autèntica patum de l’atletisme de casa. Natural de Torredembarra, militant de la causa del Camp de Tarragona, Berta Castells acaba d’arrodonir una xifra que per si sola ja deixa clara la importància i sobretot la longevitat del seu palmarès. La llançadora de martell ja és història viva de l’atletisme estatal després d’haver guanyat diumenge passat el seu 16è campionat d’Espanya a la localitat de La Nucía, a Alacant.
Amb corda!
Berta Castells té 35 anys. Però sembla que té o vol tenir corda. En aquesta ocasió va llençar el martell fins als 67,84 metres. que és una fita que encara queda lluny de l’abast de les seves rivals. De la tercera generació de rivals, que a la vegada són també companyes i admiradores. Era la favorita i va guanyar un altre or. Des que va aconseguir el seu primer títol l’any 2003, ha guanyat sempre amb l’única i per tant accidental excepció del Campionat d’Espanya del 2015. Mirant en perspectiva, queda com el petit poble dels gals enmig de la Gàl·lia que domina Castells. Diguem-ho amb tots els seus atributs: l’atleta més llorejada de la història de l’atletisme estatal té el nom de Berta Castells. La llegenda.
Fa dues dècades que Berta Castells viu una vida d’atleta obstinada, exigent, dedicada. Fa tres lustres que és internacional amb la selecció estatal. És una de les veteranes de l’equip, de les veus més respectades. Ha estat olímpica en tres ocasions —Atenes 2004, Pequín 2008 i Londres 2012—, i medalla de bronze als Jocs Mediterranis de Mersin 2013. Als Jocs de Tarragona 2018, tot i haver quallat una gran competició, va quedar-se a les portes del metall i va acabar la final en quarta posició.
