Una pista d’atletisme al bell mig d’un camp de pagès. El que a priori sembla una bogeria ja és una realitat palpable i ben visible a Casserres, el poble que acaba d’estrenar una de les instal·lacions esportives més curioses i atractives del país. Una demostració d’enginy brillant per aprofitar els elements que ofereix el territori a l’hora de resoldre una necessitat col·lectiva. Si les administracions no es posen les piles, hi ha gent que troba solucions ben originals.
Els esportistes del Berguedà no tenen una pista d’atletisme amb tots els ets i uts a la seva comarca. Per aquest motiu han de completar els entrenaments sense disposar dels mateixos recursos que atletes i corredors d’altres zones del país, en espais plans com el de Pedret, a Cal Rosal, o bé desplaçar-se a Manresa i fer ús de les seves instal·lacions atlètiques. És el cas de Pau Llorens i Carles Cort, dos esportistes que han compartit molts trajectes de baixada i pujada a la capital del Bages. Ara han unit forces per trobar una solució on ningú més la veia: una pista d’atletisme de 400 metres d’accés obert a tothom construïda en un camp agrícola després que l’Anna Niubò, de Cal Bernadàs, acceptés de bon grat la seva proposta.
D’aquesta manera, i en un vist i no vist, aquesta localitat de poc més de 1.500 habitants ha passat a tenir una pista d’atletisme totalment integrada a l’entorn. Pau Llorens, alma mater de la iniciativa, posa en valor aquest vincle en declaracions a La Fosbury: “Una de les coses que m’agrada més del projecte és la unió entre la part agrícola, molt evident i absolutament bàsica al nostre poble, i la part esportiva, que és la que a mi m’agrada potenciar“. Com és lògic, el camp té el seu cicle anual de cultius i la pista només serà transitable durant uns mesos: “És cert que no és una instal·lació permanent, però no ens tanquem a dibuixar-la de nou l’any vinent. Si veiem que és una proposta interessant, que funciona i que la gent ho fa servir amb respecte, cuidant el camp del voltant, i el pagès està content amb nosaltres… es podria tornar a fer l’any que ve. Si és útil i pràctic per a tothom, per què no?“.
Llorens, un dels grans referents del nostre país en les curses d’orientació, assegura que van estudiar el terreny abans de fer arribar la proposta als responsables del camp: “Hem estat fent un petit estudi, buscant tots els camps de Casserres per veure quin era el més pla. De fet, vam fer un mapa amb totes les corbes de nivell, que és el que fem per fer curses d’orientació, però aplicat als camps del poble per comprovar quin tenia menys desnivell i podia encabir la pista. L’hem preparada al lloc més pla de tots, però té un desnivell de dos metres per volta. Per cada 400 metres, en puges dos i en baixes dos. Pels que són atletes puristes, possiblement trobaran que és un desnivell excessiu, però per entrenar és interessant i més que suficient“.
Per preparar aquesta pista tan original, l’actual director tècnic de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya va comptar amb l’ajuda inestimable del seu pare, en Pere Llorens, que és pagès a Casserres i va ajudar a posar a punt la pista amb el seu tractor. Ho van fer sense conèixer pistes fetes en un terreny com aquest: “Potser el referent més interessant que teníem és la pista d’Olot, que està al mig del bosc i és xulíssima, amb arbres a la part central de la pista, una idea engrescadora. Però una pista feta al mig d’un camp, de forma no permanent, jo no en coneixia cap. Estic convençut que no ens estem inventant res i que hi ha altres llocs que ja ho han fet abans, però nosaltres hi hem anat a parar quan hem provat d’adaptar la idea que teníem a la realitat del nostre entorn més proper“.
Des d’ara en endavant, tothom qui ho vulgui està convidat a provar la pista d’atletisme de Casserres: “És un espai d’accés lliure. A la pràctica, nosaltres no hem fet cap gran instal·lació, simplement hem marcat els 400 metres d’una pista al mig d’un camp. Creiem que tothom ha de ser responsable i és important que tinguin la informació a l’abast. Hem fet un plànol del lloc d’accés al camp, ja que s’ha de rodejar per fora per no malmetre el cereal que està plantat a les altres zones. Simplement és això: que s’entri amb respecte, que cadascú faci servir la pista com vulgui i que se la faci seva“.
