Un país, una expedició i set paraules màgiques Rememorem l'expedició d'èxit a l'Everest de l'any 1985

Es compleixen 35 anys de la històrica primera ascensió catalana a l’Everest: el moment més àlgid de l’alpinisme a nivell social i mediàtic.

La muntanya i l’alpinisme conformarien una candidatura de garanties pel dia que es decideixi fer una elecció de l’esport nacional català. Les arrels venen de lluny i el present manté la vigència d’aquesta aposta. Fer muntanya, agafar alçada, culminar una expedició, cordades, escalar. Són potes robustes sobre les que s’assenta una pràctica que amb el temps ha esdevingut més apte a més gent, tècnicament més fiable, més global.

Que avui tinguem fenòmens com Kilian Jornet no deixa de ser l’excepció, però la norma és generosa i la nòmina de grans esportistes de muntanya és àmplia. I reconeguda. Però és just i fins a cert punt poètica i èticament necessari que l’esport sigui conscient de la seva història, i per això, regularment, quan s’escau un aniversari rodó és comú de tornar a 1985. Quan Catalunya va fer el cim més alt del món. Quan l’alpinisme va tocar, també, el sostre del reconeixement mediàtic i social.

És important la de notes, documents o llibres que relaten i en certa manera lleguen a la posteritat el testimoni del que van ser aquells tres mesos de l’estiu de fa 35 anys al Tibet i el Nepal. És absurd des del 2020 intentar cap temptativa original sobre el fet, però també és convenient que l’èxit de l’expedició patrocinada per Caixa de Barcelona no es quedi en les icòniques imatges del cim, la figura enyorada de Toni Sors o els noms de Carles Vallès i Òscar Cadiach (llegenda viva i en actiu del nostre esport a la que segurament no acabarem de calibrar fins que ja no hi sigui). Convé tirar si fa falta d’anècdotes o detalls perquè el record no es descoloreixi o fins i tot s’esbiaixi. Posem-hi un exemple: Cadiach no va dir quatre paraules (Hem fet el cim) sinó 7, per ràdio, al cap d’expedició per anunciar l’èxit. Van ser set paraules que encara contextualitzen més: “Catalunya ha assolit el sostre del món”.

L’èxit fa 35 anys

El 28 d’agost de 1985 tres catalans arribaven per primer cop al cim de l’Everest, a 8.848 metres d’alçada, al sostre del món. Eren Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès. Eren les 18.30 hores, els tres catalans assolien el cim de l’Everest proclamant-se així la primera expedició catalana que assolia el sostre del món, i també la primera expedició occidental que ho aconseguia per la vessant tibetana, escalant per l’aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins el 1980 havia estat reservada a les expedicions locals i japoneses. Els tres catalans van aconseguir fer cim després de sis hores d’ascens final, amb molta neu o moviments molt lents. La narració d’aquest èxit, degudament documentat o farcit fins i tot d’anècdotes com que Sors es va fumar una cigarreta al sostre del món, van formar part de l’aurèola única que va envoltar l’èxit, viscut des dels Països Catalans. Un èxit que sempre, tots els seus autors, han considerat coral de tota l’expedició.

Antoni Sors, un dels alpinistes que va fer el cim

L’expedició estava formada pel cap, Conrad Blanc, i Joan Massons, Jordi Canals, Lluís Gómez, Xavier Pérez, Jordi Magriñà, Antoni Ricart, Nil Bohigas, Miquel Sànchez, Enric Lucas, Jordi Camprubí, Òscar Cadiach, Carles Vallès i Toni Sors. Cadiach, Vallès i Sors van fer cim juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Narayan Shresta i Ang Karma.

El que va passar aquell dia d’agost de 1985 era un èxit que va posar a prova la dita que resa que a la tercera va la vençuda. L’assalt al cim era la tercera del grup d’aquesta expedició i, al mateix temps, aquest era el tercer projecte català que s’ho proposava en aquella dècada. Pura història.

Vist amb perspectiva hi ha tot d’eleccions que afegeixen èpica a tot plegat. Es va escollir la perillosa època monsònica per intentar-ho i hi ha detalls de totes les narracions d’aquella aventura que glacen el cor només de pensar-hi: des de com una mica més i un riu que creuaven en camions tot terreny quan s’apropaven a la base d’operacions se’ls endú d’una crescuda o les imatges –comparades amb el que darrerament s’ha fet conegut i reiterat de l’Everest- en què estaven totalment sols al camp base. Com la comunicació era per codi morse o com, per exemple, van sumar unes 1600 hores de preparació abans de l’èxit. Un altre detall explicat molts cops: qui intentaria el cim no estava pensat de bones a primeres:. Va ser una selecció sobre el paper.

Van poder arribar a dalt, van fer història, van dir les set paraules. I des del camp a Catalunya es va comunicar que:

“Amb l’emoció desbordada i amb gran goig i satisfacció us comuniquem que Catalunya ha assolit avui el sostre del món a les 18 hores 20 minuts hora de Pequín. Després de 15 hores d’escalada els catalans Òscar Cadiach de Tarragona, Antoni Sors de Sant Vicenç de Montalt i Carles Vallès de Barcelona amb els nepalesos Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra han trepitjat el cim de l’Everest on han romàs durant una hora. Dalt del cim onegen ja les banderes de Catalunya, Caixa de Barcelona i la de la Barcelona Olímpica de 1992. Òscar Cadiach ha llegit íntegrament el poema d’en Joan Brossa que ha colpit la muntanya i els nostres cors. Des del Camp Base s’ha tramès per ràdio l’himne de Catalunya que ha ressonat dalt del cim als vents del Tibet i del Nepal. L’ascensió s’ha realitzat íntegrament sense oxigen, aquest s’ha utilitzat només per pernoctar al Camp 6 a 8.450 m. Després del gegantí esforç la cordada d’atac es troba bé i en aquests moments ja està baixant cap al Camp 6. Malgrat que el temps no ha acompanyat s’ha aconseguit l’èxit. Aquesta és la tercera ascensió mundial de l’aresta nord-est i la primera europea. També és la segona ascensió absoluta de l’Everest en la seva història en plena època monsònica. Dediquem l’èxit a Catalunya, a Caixa de Barcelona, a totes les nostres famílies i amics i a aquells qui han confiat en nosaltres. Ens va faltar poc en 1983 i ara hem arribat on assenyala la fletxa. Gràcies a tots. Visca Catalunya! Visca el muntanyisme català! Amunt, amunt, amunt!”

Descens problemàtic

L’expedició d’aquell dia era com un últim intent desesperat, amb la finestra de bon temps que es va obrir, quan el desànim era a punt d’apoderar-se del grup de 17. El van fer sense oxigen, l’ascens, i val a dir que el descens va ser més que problemàtic. Des del camp base van patir de valent per la vida de l’expedició, a les alçades on estava.

És en baixar dels cims que es produeixen la majoria d’accidents a la muntanya, especialment quan –com en aquesta ocasió– es fa de nit poc després d’iniciar el descens. La foscor, el fred i sobretot el cansament dificulten l’objectiu. Quan l’avançada del grup –Shambu i Ang– estava baixant el «segon esglaó», es va produir un despreniment seguit d’una allau de placa que va arrossegar Ang Karma setanta metres més avall, sortosament sense mes conseqüències que la pèrdua de la seva motxilla, però tanmateix això implicava no disposar de la roba d’abric necessària en aquella altitud. Prosseguiren el descens i arribaren al Camp VI a les tres de la matinada.

Per la seva banda, quan els tres catalans i Narayan es trobaven al mateix punt, Toni Sors va patir una caiguda quedant aturat per dues roques. Aquest ensurt, sumat a l’esgotament físic, que havia tornat a posar-se a nevar i que encara quedaven per superar alguns trams perillosos, els va fer decidir-se a fer bivac a 8.600 m, engrandint i arraulint-se a l’interior d’una cavitat entre el gel i la roca, on van fregar-se mútuament per mantenir la calor corporal. Des del Camp III els responsables de l’expedició van seguir els esdeveniments amb una gran preocupació perquè hi havia pocs precedents de bivacs a aquella altitud dels quals els alpinistes n’haguessin sortit vius. Durant la matinada, en què les comunicacions per ràdio van ser constants, Carles Vallès i Òscar Cadiach van mostrar símptomes d’estar al límit i no poder-se ni moure, i immediatament Pérez 15 Gil i Gómez van iniciar l’ascens des del Camp V per anar a ajudar-los, però dues allaus que van estar a punt d’emportar-se’ls muntanya avall van fer que els donessin l’ordre de tornar a baixar.

Imatge històrica de Cadiach, Sors i Vallès celebrant amb cava la consecució del sostre del món

A primera hora Sors i Narayan van reprendre el seu descens. Sors va anar obrint traça cap al Camp VI i el nepalès va baixar a trobar els dipòsits d’oxigen que havia deixat la cordada que va atacar el cim 12 d’agost. Va carregar una ampolla a la seva motxilla i va tornar a enfilar amunt. A les onze del matí es va trobar amb Cadiach i Vallès, que havien començat a baixar pel seu propi peu després de la insistència dels interlocutors per ràdio que els animaven des del campament. Els va donar l’oxigen, que anirien respirant per torns, i van continuar junts el descens enmig de la boira i d’una nevada cada cop més intensa. En aquest punt es van esgotar les bateries de la ràdio i es va tallar la comunicació, que no es va reprendre fins a les sis de la tarda, quan Sors va informar que es trobaven tots sis al Camp VI sans i estalvis.

Un dels tres alpinistes que va tocar el punt més alt del planeta (i que va encendre una cigarreta per celebrar-ho), Toni Sors, va morir dos anys més tard al Lhotse Shar juntament amb els alpinistes Francesc Porras, Sergi Escalera i Antonio Quiñones, afectats per una allau en plena ascensió. Aquesta és l’altra cara de la moneda de l’Himàlaia.

Com arribar a la lluna

Per entendre com es va viure l’assoliment de l’Everest a nivell de país, n’hi ha prou de recordar imatges com les de la recepció de l’expedició a l’Aeroport del Prat, amb unes 2.000 persones o com van anar a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, a Ajuntament i Generalitat, fent seu el ritual de les grans celebracions esportives. Aquell va ser el moment de màxim interès i esplendor de l’alpinisme, una insuflada d’orgull en clau de país, una mena de versió catalana de l’arribada americana a la Lluna. Una gesta de pa sucat amb tomàquet i oli, però una gesta absoluta.

Cada aniversari rodó d’aquella expedició, de les set paraules que la posteritat va convertir en quatre o qualsevol dels èxits posteriors és normal que acabi remetent a 1985. Al 28 d’agost. A Cadiach, Vallès, Sors i els altres. Qui perd els orígens perd identitat, que deia Espriu. L’alpinisme català fins ara s’ho ha aplicat de forma deguda.

Reportatge publicat a la revista digital del mes de setembre. Podeu llegir-la sencera en aquest enllaç.