Entrevista a Sergi Mingote: “La muntanya és una gran eina d’inclusió social” Parlem amb l'alpinista abans d'iniciar un repte gegantí

A finals de maig Sergi Mingote (1971) va cedir pas a l’alcaldia de Parets del Vallès per tancar una etapa de set anys al capdavant del consistori vallesà.

L’objectiu era diàfan: reprendre la seva trajectòria com a alpinista que el va portar a pujar dos cops l’Everest entre 2001 i 2003, l’any en què va completar la primera ascensió de la història al pic més alt del món amb retransmissió televisiva en directe a través de TV3.

Encara que en els darrers anys no ha deixat de completar grans reptes (nedant, en bicicleta, escalant), Sergi Mingote planteja ara la gran aventura de la seva vida: intentar superar dos rècords Guinness amb 6 ascensions a muntanyes de més de 8.000 metres en menys de 12 mesos. Un repte que no és no s’hagi fet abans: ningú s’havia atrevit ni tan sols a imaginar-lo. Un 3x2x8000 en què té previst fer tres expedicions amb doble cim per viatge en el marc d’un projecte global marcat per la solidaritat i la inclusió.

Abans d’agafar el vol aquest dimarts per iniciar la primera expedició al Broad Peak i al K2, xerrem amb ell un dissabte a la tarda després del dinar de comiat amb família i amics.

32294447_1041454849351695_4623837769397960704_n

Com han anat els preparatius del primer viatge?

Han estat uns dies de bogeria. La intensitat no ha baixat ni un mil·límetre, amb jornades molt atapeïdes amb els mitjans de comunicació, amb els projectes socials que portem al darrere, amb elements encara per acabar de lligar amb les transmissions… és un projecte global i surten mil coses a darrere hora que et fan anar de bòlit. Però vaja, ja sabíem que seria així. La prèvia d’una expedició sempre dona molta feina.

En aquest primer doble repte faràs l’ascensió al K2, que s’ha tornat a demostrar inexpugnable en temporada hivernal malgrat els nous intents d’alpinistes experts. Què t’amoïna més d’aquest cim?

El plantejament que faig és intentar primer el Broad Peak per anar ben aclimatats al K2. El cos estarà més esgotat per l’esforç d’haver viscut prèviament una altra ascensió a una muntanya de més de 8.000 metres i ho preparem d’una manera més alpina. Intentarem muntar els camps d’alçada de manera consecutiva i intentar atacar el cim de la manera més ràpida possible. És la manera com sempre he escalat. El fet d’haver d’estar menys temps en alçada em dona més garanties.

El repte 3x2x8000 l’has plantejat amb muntanyes molt concorregudes i amb d’altres en què difícilment us topareu amb altres expedicions. És senzill aconseguir tots els permisos per fer els cims?

Cada lloc és diferent. Pakistan i el Nepal no s’assemblen en res. El Kangchenjunga, de fet, encara no el tenim lligat perquè no hi ha cap expedició més que vulgui anar-hi. A l’Everest és just el contrari. Allà sabem que cada any hi va moltíssima gent. Una altra qüestió és com hi van, amb quines condicions i amb la utilització o no d’oxigen. Hi ha muntanyes on la logística de permisos és molt senzilla i en d’altres on necessites comptar amb la voluntat d’altres persones per formar un mínim grup que t’obri les portes. Cada muntanya la plantejo de manera diferent. Al Manaslu o a l’Everest tot és més senzill, això és evident.

L'alpinista català, en una expedició recent a Lapònia / Sergi Mingote

L’alpinista català, en una expedició recent a Lapònia / Sergi Mingote

Vas anunciar el repte 3×8000, ràpidament vas doblar l’aposta amb el 3x2x8000 i l’altre dia en una entrevista a El Periódico ja deixaves entreveure que potser podries sumar un setè pic de 8.000 metres. La magnitud del repte ja la devies tenir pensada des del principi…

Sí, però no ho tenia lligat, perquè és molt complicat tenir-ho tot apamat, més encara amb la logística que provarem en alguns cims, de pujar per una banda i baixar per l’altra. No era senzill, però tenia el plantejament al cap. S’han alineat els astres, ha sorgit l’opció de lligar-ho tot i el projecte ha acabat agafant la forma que des d’un principi tenia rumiada.

En què consistirà?

Es tracta d’intentar un doble rècord Guinness. El que vaig anunciar primer és ascendir les tres muntanyes més altes del món sense l’ús d’oxigen embotellat amb menys de 3 anys i 64 dies, que és el rècord que té el Silvio Mondinelli. El segon és ser la persona que puja més muntanyes de +8.000 metres en un any. Aquí hi ha diferents llistes. A nivell estatal són tres, hi ha constància d’alpinistes amb 4 pics registrats i n’hi ha un, un coreà, que diu que en va fer cinc, però a qui diversos organismes no donen validesa.

“Intentar pujar 6 muntanyes de més de 8.000 metres en menys d’un any és un repte que no s’ha provat mai”

Ras i curt: vols fer història!

Intentar 6 muntanyes en un any és un repte que no s’ha fet mai. A partir d’aquí caldrà veure com respon el cos. La recuperació entre muntanya i muntanya serà decisiva per anar sumant cims passet a passet. És una carrera d’ultradistància i això convé tenir-ho sempre present. Intentar ser el més econòmic, desgastar-se el mínim possible i avançar amb la màxima seguretat, perquè seran molts mesos per sobre els 5.000 metres (l’alçada mínima d’un camp base). Tindrem molt de temps per plantejar maneres de pujar i d’estalviar energies.

Et preocupa el temps que fa que no has pujat una muntanya de 8.000 metres?

No, perquè sé com funciono en alçada. Aquests darrers anys he estat escalant altres muntanyes, pics més tècnics que els de 8.000 metres com el Khan Tengri, que requereixen més treball tècnic… i en alçada sempre m’he trobat bé. Evidentment quan estàs tan amunt tot és més anàrquic i ja veurem com respon el cos, però estaria més preocupat si tingués limitacions tècniques a l’hora d’afrontar algun d’aquests reptes. Em genera molta seguretat anar bé en aquesta faceta.

“El meu cos sempre ha respost bé en alçada. Estaria més preocupat si afrontés el repte amb limitacions tècniques”

Voleu analitzar a fons els efectes de l’alçada…

A l’alçada li tinc molt respecte, però n’he fet durant 20 anys i encara que pugui tenir problemes, com tothom, no seran per haver estar en més o menys expedicions durant la darrera dècada. El desgast, estar tant de temps allà dalt… tot pot passar factura al cos, i per això fem tants estudis amb el centre d’alt rendiment perquè no tenen exemples de persones que durant tant de temps seguit hagin estat en exposició en alçada.

sergimingoteCAR

Les proves al CAR de Sant Cugat del Vallès, una eina clau per entendre com funciona el cos humà en un repte de tanta envergadura / Sergi Mingote

Per fer aquest repte t’acompanyaràs de gent que coneixes molt bé. Fins a quin punt és important l’afinitat en alta muntanya?

Sempre dic que una expedició de muntanya té molts més ingredients que la part física. Hi ha un aspecte clau que és la presa de decisions i la relació amb els companys. Hi ha exemples a cabassos d’expedicions que no han funcionat per una mala entesa entre alpinistes, amb una vivència al camp base insostenible. Això ho he viscut de prop, però afortunadament no en les meves expedicions, on he fet els meus millors amics. És essencial triar bé els companys de viatge. Per exemple, ara al broadpeak i al K2 vaig amb el Pep Vega i el Lluís Cortadellas i he estat dinant amb ells i les seves famílies avui mateix (dissabte).

“És essencial triar bé els companys de viatge d’una expedició alpina. Has de tenir la certesa que també són bones persones”

Què t’aporten el Lluís i el Pep?

Són una garantia, gent amb qui ja he escalat. Amb el Pep ja vaig compartir l’experiència al camp base de l’Everest el 2003. Amb el Lluís hem escalat junts a diferents llocs com el Mont Cerví. És important anar amb gent que saps que funcionarà bé a la muntanya, però de qui tens la certesa que també són bones persones, amb una relació ferma.

Què ha canviat a l’alta muntanya en aquests darrers 15 anys des que vas pujar a l’Everest?

Hi ha una part que detesto que és la massificació a l’Everest, però també et diré que allà, i coincideixo amb en Ferran Latorre, el que fa diferent l’ascensió és el fet de fer-lo sense oxigen embotellat, que continua sent una tria de molt molt poca gent. Això sí que no ha canviat. Aquí realment caldria veure quanta gent puja cada any sense oxigen fins al cim i es podrien comptar amb els dits de les mans. Això vol dir que l’Everest continua sent un dels reptes més grans del món per a l’alpinisme si s’afronta sense oxigen artificial.

“L’Everest continua sent un dels grans reptes de l’alpinisme quan s’escala sense oxigen artificial”

Què comporta la massificació?

Hi ha riscos afegits com els embotellaments, que es poden formar en alguns moments de l’ascensió. Al final, els dies concrets en què s’intenta fer el cim són els mateixos per a tothom. La gent sempre espera el moment òptim per fer l’atac definitiu i tot això s’ha de saber gestionar. Són riscos afegits.

48. Cumbre del Tarpu Chuli

Abans feies referència al Ferran, que l’any passat va completar els 14 vuit mils (com l’Òscar Cadiach), fent bona una tradició de l’alpinisme català que ve de dècades enrere i on sempre hi sou gent amb ganes de provar noves aventures. L’any passat a l’Everest s’hi va estrenar en Kilian Jornet. Què vas pensar quan va fer una segona ascensió només sis dies després de la primera?

Sempre hi ha persones que tenen unes condicions extraordinàries. En Kilian ha portat l’alt rendiment a la muntanya i és una persona que no pot ser un reflex de la majoria dels mortals. És un prodigi. L’efecte Kilian és molt positiu pel país, però per una altra banda aquesta manera d’ascendir només la pot fer ell. La resta hem de plantejar les ascensions d’una altra manera. Jo faig un projecte molt alpinístic, de molt temps d’exposició en alçada, de molt desgast, i el seu va relacionat amb la velocitat. No és cap sorpresa per ningú que digui que el Kilian està a un altre nivell, té unes condicions físiques extraordinàries i té la capacitat de fer projectes que també són extraordinaris. De Kilian només n’hi ha un.

“És un prodigi. Ha portat l’alt rendiment a la muntanya. De Kilian, només n’hi ha un”

El repte que planteges ara també és extraordinari per molts motius, també per la vessant solidària i extraesportiva que ja has treballat en altres ocasions com l’any passat quan vas creuar nedant l’estret de Gibraltar amb el múltiple medallista paralímpic Miguel Luque. Quin paper reserves als membres d’una associació que t’estimes tant com Apindep?

Els que em coneixen saben que aquesta és la part que més m’apassiona de tot plegat. El projecte tira endavant perquè es va complir la condició sine qua non que vaig posar, que era la seva participació. Sempre he tingut la necessitat de posar el meu granet de sorra perquè projectes inclusius i solidaris tirin endavant. Ahir (divendres) vam gaudir moltíssim. Vam estar amb els nois d’Apindep per explicar-los com podrien ajudar-nos fent de periodistes inclusius, i ells, des del seu punt de vista, ens explicaran el dia a dia d’aquest projecte al broadpeak i al K2. Vam muntar una tenda de campanya, vam provar el material… participaran molt activament!

Mingote, al cosat de Miguel Luque, amb qui va compartir la travessia a l'estret de Gibraltar el 2017 / Sergi Mingote

Mingote, al cosat de Miguel Luque, amb qui va compartir la travessia a l’estret de Gibraltar el 2017 / Sergi Mingote

A l’Everest encara aniran força més lluny…

La inclusió es demostra amb el dia a dia i no vull que siguin només acompanyants. En la darrera part del repte a l’Everest és tanta la complicitat que estem trobant amb Apindep, Rodamunt i l’Associació Síndrome de Williams que estem programant un trekking a l’Everest obert a tots aquells que ens vulguin acompanyar. Serà molt maco. Abans d’intentar el Lhotse i l’Everest voldrem que vinguin a fer part del trajecte perquè coneguin de primera mà com són de màgiques aquestes muntanyes precioses que formen l’Himàlaia.

“L’esport és una gran eina d’inclusió social. Estem duent a terme una experiència apassionant”

S’estan acostumant a descobrir llocs espectaculars amb reptes molt potents. Deuen estar realment emocionats amb el nou projecte…

Els hauries de veure, la cara que fan! Són feliços fent això, però nosaltres encara més perquè aquests joves són tan agraïts i s’impliquen tant amb els projectes que és una experiència apassionat per a tots. El que vam viure a l’Estret va ser fantàstic! L’esport, i especialment la muntanya, aporta tants valors que és un element fantàstic d’inclusió social. És fantàstic que persones que estan treballant des del voluntariat amb unes ganes enormes puguin viure en primera persona un repte com aquest.

Els membres d'Apindep tindran un rol protagonista en el nou repte del vallesà / Sergi Mingote

Els membres d’Apindep tindran un rol protagonista en el nou repte del vallesà / Sergi Mingote

Què et deien a casa quan vas començar a perfilar el repte? Et volien veure de nou a més de 8.000 metres o preferien els maldecaps de l’alcadia de Parets del Vallès?

Són els meus primers supporters i qualsevol cosa que decideixi sé que comptarà amb el seu suport. La meva filla Júlia té 13 anys, i tant ella, com la meva dona i els meus pares estan neguitosos amb aquest projecte que em portarà molts mesos lluny de casa. Evidentment és tornar a l’alta muntanya, amb un projecte com no n’havia fet cap abans, de dimensions bestials. Això genera una certa preocupació a casa. Ells ja m’han conegut així, entenen que és la meva passió, que ho he fet tota la vida. Les persones hem de perseguir els nostres somnis i gaudir d’allò que fem. El dia que no ho fem, la vida deixa de tenir el seu ple sentit.

“Hem de perseguir els nostres somnis, gaudir d’allò que fem”

Acabem. Quin és el moment Fosbury de Sergi Mingote?

Buf.. probablement el més intens de tots, quan vaig poder parlar des del cim de l’Everest amb la meva dona, perquè cap televisió a la història havia aconseguit fer mai una transmissió en directe des del cim més alt del món i ho aconseguíem des de TV3. Podia parlar amb la meva dona des de 8.848 metres!! Va ser realment espectacular, un moment que sempre recordaré, perquè amb ella també hi eren molta gent, amics i familiars, que van estar donar el seu suport durant una llarga nit. Un moment realment especial.