Aquest cap de setmana s’ha disputat l’All Star de la NBA, una de les cites no competitives que atrau més afició en el món de l’esport. 3 jornades consecutives a l’Air Centre de Toronto, en terres canadenques, per acollir les estrelles del bàsquet en una borratxera d’espectacle que massa sovint es fa difícil de digerir.
El partit de les estrelles ha tingut l’encert d’homenatjar Kobe Bryant, que està fent una gira de retirada més llarga que la que ens va oferir Obrint Pas abans de deixar els escenaris. L’escorta va ser protagonista del festival anotador més gran de la història d’aquest xou, amb 196 punts i victòria per a la conferència oest amb jugadors com Westbrook (MVP), Curry, Harden, Thompson o Durant dedicant una oda al llançament de 3 punts. El màxim anotador del partit, Paul George, es va quedar a un sol punt (en va anotar 41!) d’igualar el rècord històric de Chamberlain. Pau Gasol, discret, va acabar amb 9 punts i 7 rebots.
Però aquest partit, com el que van disputar rookies i sophomores el divendres, és esgotador fins i tot per a l’espectador més predisposat: la manca del més mínim sentit de competitivitat desvirtua el bàsquet ofensiu i el conjunt de l’all star.
Afortunadament, els concursos de dissabte van lluir amb llum pròpia. Bé, no tots: el concurs d’habilitats, guanyat pel pivot Karl Anthony Towns (que s’endurà el premi al rookie de la temporada) era una prova que ajuntava bot, passada, entrada a cistella i llançament triple sense cap mena de gràcia.
En triples, la NBA ha explotat amb encert la parella de tiradors letals dels Warriors: si l’any passat la victòria va ser per a Steph Curry, aquest any Klay Thompson li ha agafat el relleu anotant 27 punts a la final. Però sens dubte, el gran moment de brillantor del cap de setmana va arribar al concurs d’esmaixades, que després d’una dècada fluixíssima, va recuperar l’esplendor l’any passat gràcies a Zach LaVine.
Aquest any l’escorta de Minnesota va topar amb un rival enginyós, brutal i espectacular: Aaron Gordon, l’ala-pivot d’Orlando. Tots dos van brillar des del primer moment i ens van oferir una final increïble, amb esmaixades mai vistes a la NBA (Gordon esmaixant pràcticament assegut, LaVine oferint rectificats en el vol des de la línia de tirs lliures) i amb dues rondes de propina per a desempatar.
Aquesta final, per la quantitat i la qualitat de les esmaixades, serà considerada com una de les millors de la història de la NBA, al nivell d’altres d’històriques com la de 1988 (Wilkins-Jordan) i la del 2000 (Carter-Francis).
Per cert, alerta amb l’amateur Jordan Kilganon, capaç de fer això en un temps mort del partit de les estrelles. Tremendo!
