El 17 de juliol de 1955, 27 presos comunistes escapaven de la presó de màxima seguretat de Vourla a Atenes. Va ser una de les fugides més impressionants de la història. Andreas Bartzokas, pare del nou entrenador del primer equip de la secció de bàsquet del FC Barcelona era el líder d’aquell grup de pròfugs que va servir d’inspiració del clàssic del cinema La gran evasió.
Per Oriol Rodríguez
El primer que van fer una vegada van aconseguir escapar de la presó de màxima seguretat de Vourla va ser entrar en un bar i demanar una cervesa ben freda. Era una idea esbojarrada. Els guardes s’adonarien ràpidament que havien fugit i iniciarien la seva captura. No els importava. Tots els seus anys de militància, lluita i resistència per una causa i unes idees quedaven reduïts a aquelles ampolles de birra gairebé congelada que els estava servint el cambrer. La llibertat era un acte tan senzill com poder beure una canya.
Els anys de la Guerra Civil
Grècia va ser ocupada per l’exèrcit nazi entre 1941 i 1944. Durant aquells anys, la resistència es va vertebrar en dos bàndols alhora enfrentats entre ells. D’un costat, el Front Nacional d’Alliberament (EAM) d’idiologia d’esquerres. A l’altra extrem, els conservadors fidels al rei Jordi II. El monarca havia format un govern a l’exili, però aquest no era reconegut pels comunistes. Va ser a la tardor de 1943 quan totes dues faccions van començar topar-se en combats esporàdics que es van allargar fins a la primavera de 1994, quan es va arribar a un acord per formar un govern nacional de concentració a l’exili radicat al Caire amb ministres tant monàrquics com comunistes. Va ser una experiència breu. Alliberats de les tropes alemanyes, monàrquics i comunistes van tornar a enfrontar-se per dominar el país. Els comunistes van fer seu el control militar de bona part de Grècia, tret de les dues ciutats principals: Atenes i Tessalònica. Tampoc van poder aconseguir subjugar cap de les illes (a Creta, alguns escamots comunistes van passar a la clandestinitat a les muntanyes i no van baixar-ne fins als anys 70, un cop finalitzada la dictadura dels coronels).
Pressionats tots dos bàndols pels governs aliats i soviètic, el febrer de 1945 se signava el pacte de Varkiza, que es va traduir en les eleccions generals de l’1 de setembre de 1946. Guanyadors dels comicis, els conservadors van formar un nou govern i a més van restaurar instantàniament la monarquia. Va ser aleshores quan va esclatar la Guerra Civil. Les tropes comunistes, que van rebre el suport del nou bloc socialista, principalment Albània, Iugoslàvia, Bulgària i l’URSS, es van fer fortes al nord de Grècia, a les regions de Macedònia i Epir, establint la capital del govern revolucionari a Konitsa. Els monàrquics van comptar amb l’ajuda econòmica, militar i logística dels britànics i els nord-americans. Dividits, en una història que no ens és estranya, entre els partidaris del model comunista rus i els adeptes a les formes socialistes de Iugoslàvia, els revolucionaris van acabar claudicant el 1949. El Partit Comunista Grec va ser prohibit immediatament i els seus afiliats van exiliar-se o passar a la clandestinitat. D’altres van caure presos, pagant per la seva idiologia a penals com el de Vourla.
Escapant del bordell
Traçat per l’arquitecte Nikolaos Bobolas i acabat d’erigir l’any 1876, Vourla va ser durant anys el més gran prostíbul del Port del Pireu d’Atenes. Gegantesc i decadent mercat sexual per a mariners acabats d’arribar a terra ferma que es va clausurar a inicis de la dècada dels 30 de segle passat quan el govern la va convertir en la presó principal d’Atenes. Edifici enorme, en una de les seves ales complien pena els delinqüents comuns. En una segona, els addictes a les drogues i altres pobres diables. En la tercera engarjolaven als presos polítics. Amb l’esclat de la Guerra Civil Grega, aquests últims van passar a ser els reclusos majoritaris. Al final del conflicte tots els penats eren militants i simpatitzants del Partit Comunista i altres grupuscles d’esquerres. Vourla era una presó de màxima seguretat en què els militars vigilaven les 24 hores del dia l’activitat dels confinats. Escapar-se semblava una missió irrealitzable, més quan el Partit Comunista, argumentant que era una mostra de feblesa i traïció a la causa, havia prohibit fugir de tota presó als seus membres. Però és impossible intentar mantenir tancat entre quatre parets a algú que tota la seva vida ha estat lluitant per la llibertat.
El pla era tan aparentment senzill com pràcticament immaterialitzable i més d’una vegada van estar a punt de ser descoberts pels seus captors, però de mica en mica 27 reclusos del Partit Comunista van començar a escarbar un túnel sota el llit d’un dels seus líders a Vourla, Andreas Bartzokas. Finalment, el diumenge 17 de juliol de 1955 el pas subterrani que els presos havien anat cavant ja donava a l’altra banda del mur. Van posar-se les seves millors gal·les i sobre aquestes, perquè no se’ls embrutés el vestit, el pijama. Ja eren fora quan van decidir anar a prendre una cervesa amb què assaborir de nou la llibertat. Només 11 d’ells van aconseguir escapar. Un dels fugitius va ser afusellat a la frontera quan intentava passar la frontera. Els 15 restants van ser capturats de nou, entre ells Bartzokas. Amb tot, la seva va ser una de les fugides més impressionats de la història. Escapada icònica recollida al magnífic documental Escape from Vourla Prison i que, en part, va servir com a font d’inspiració del clàssic del setè art protagonitzat per un descomunal Steve McQueen, La gran evasió.
El fill del fugitiu
L’11 de juny de 1965 naixia el primer fill d’Andreas Bartzokas. Quan Georgios va venir al món el seu pare estava pres a Corfú. Va trigar a conèixer-lo, ja que en els anys posteriors Andreas passaria pels presidis de les illes de Giaros i Leros. Apassionat de la cistella, Giorgios va començar a despuntar ben aviat en les categories inferiors del Maroussi, on va debutar al primer equip a només 16 anys. Una jove promesa del basquetbol que una sèrie de lesions als seus maltrets turmells van allunyar de les pistes… Com a jugador però no com a entrenador. Després d’exercir durant diverses temporades com assistent del llegendari Panagiotis Giannakis al seu club de tota la vida, l’any 2006 va acceptar una oferta de l’Olympia Larissa per fer-se càrrec de la seva banqueta. En la temporada de debut com a entrenador principal va dur a l’equip a classificar-se per als playoffs de la lliga grega per primera vegada en la seva història. El 2009 tornaria a casa seva per intentar retornar al Maroussi a l’elit del bàsquet hel·lè. Posteriorment recalaria al Panionios per després acceptar el repte d’entrenar una institució del pes de l’Olympiacos la temporada 2012. Mesos més tard guanyaria l’Eurolliga amb el club del Pireu convertint-se en el primer entrenador grec en conquerir el màxim títol continental.
Fa la dita que si no pots amb ells uneix-t’hi. La passada campanya Georgios Bartzokas entrenava el per a molts desconegut Lokomotiv Kuban que va deixar fora de la Final Four al FC Barcelona. Ara el fill de l’home que va liderar la fugida de la presó de Vourla serà l’encarregat d’intentar que el conjunt blaugrana torni a coronar-se com el millor equip d’Europa.
