Un altre episodi en directe demostra que el rugbi menja a part en valors
No hauria ni de ser notícia, però és que compares amb la resta i et venen ganes de plorar. Va passar als minuts finals del partit de semi-finals de la Copa d’Europa de clubs de rugbi que es jugava al camp del Nottingham Forest –el doble guanyador de Copa d’Europa de futbol més sorprenent del palmarès, per cert– i amb el partit a la màxima efervescència. S’enfrontaven els Leicester Tigers –l’equip més popular, més seguit, el bo d’aquesta ciutat que està a punt de guanyar la Premier de l’esport maldit Rei– i el Racing de París. Alguns dels millors jugadors del món eren a la gespa, amb els anglesos intentant igualar l’avantatge que els parisencs havien aconseguit. Avançaven la línia amb ferocitat i els francesos bregaven per defensa. I en aquestes que el nervi argentí Juan Imhoff recupera la pilota per sentenciar el partit però l’àrbitre diu que ha estat “avant”.
L’àrbitre en rugbi és sagrat però Nigel Owens, que era qui pitava, té una santedat encara més singular. És el col·legiat més conegut i mediàtic, molt conegut des que va sortir de l’armari i va voler quedar en persona amb un aficionat que l’havia insultat perquè es disculpés per l’atac homòfob. Owens parla, és didàctic. No sempre l’encerta, però representa la institució de l’arbitratge amb mestria. “Va, que això no és futbol nois!” és una de les seves frases més cèlebres.
Owens diumenge passat es va equivocar perquè la repetició televisiva, a la que va voler recórrer, demostrava que Imhoff no havia tocat la pilota endavant. I al ser-ne conscient, després de fer repetir la jugada, va cridar als dos capitans dels equips i s’hi va expressar amb un “les meves més sinceres disculpes, m’he equivocat i els ho he de reconèixer”.
Enmig d’un cap de setmana d’alta intensitat esportiva, des de les motos i els seus tripijocs al futbol de la desídia, d’handbol, d’una mica de tot, l’escena quasi que em va corprendre. Després de més d’una hora d’homenots lluitant, exhausts i jugant-se la classificació per la final més important de l’Hemisferi Nord els jugadors una jugada es rearbitrava per repetició televisiva, l’àrbitre reconeixia l’error amb honestedat i els jugadors respectaven l’error. Canviar de canal, acte seguit, era baixar molts graons en l’escala de l’ètica esportiva.
