Amb un impressionant currículum a les espatlles, Zeljko Obradovic sembla més a prop que mai de completar la seva obra mestra: l’Eurolliga turca.
Turquia és una de les grans potències continentals en l’esport de la cistella, però tot i ser-ho, fins ara cap equip del país ha disputat una final de l’Eurolliga. Més encara, en els 57 anys que fa que es disputa la màxima competició de bàsquet europeu, només en tres ocasions equips turcs han arribat a estar entre els quatre millors: l’Efes Pilsen les temporades 99-00 i 00-01, i el Fenerbahçe la passada temporada 14-15.
Si hi ha algú capaç de trencar aquesta dinàmica, aquest té noms i cognoms: Zelimir “Zeljko” Obradovic. Ningú domina aquesta competició com ell. Ningú millor capacitat que Obradovic per dur la glòria a Istanbul.
Com imaginareu, cap entrenador ha guanyat tantes Eurolligues. I de fet, fins fa uns mesos, ni tan sols cap equip n’havia guanyat tantes. Empataven a 8 Obradovic i Real Madrid. La casualitat va fer que blancs i groc-i-blaus quedessin emparellats a les semifinals de la darrera Final Four. El qui surtis en victoriós tindria més a prop superar l’altre i arribar a la novena.
Tot i que Fenerbahçe arribava després d’escombrar el potent Maccabi als quarts de final (3-0), la qualitat dels de Pablo Laso es va imposar. Abans de parlar sobre el moment actual d’aquest Fenerbahçe d’Obradovic, fem un breu repàs a la trajectòria del tècnic serbi.
Identitat forjada entre Fuenlabrada i Badalona
En el reportatge que vam fer fa poc a la Fosbury on analitzàvem la figura de Sasha Djordjevic, fèiem esment a aquella primera Eurolliga guanyada pel Partizan la temporada 91-92. Amb només 31 anys, Obradovic havia canviat la samarreta suada per l’americana en un tres i no res. En una temporada especialment dura, marcada pel conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia (que entre altres coses va obligar els equips d’aquells països a jugar la competició europea fora de casa, triant el Partizan la ciutat madrilenya de Fuenlabrada), els blanc-i-negres van anar fent i es van plantar a la final. Davant el Joventut de Badalona, els serbis s’imposarien amb un estratosfèric triple d’un joveníssim Sasha Djordjevic sota la botzina.
Dos anys més tard, Obradovic es redimiria i tornaria la glòria a la ciutat basquetbolística per excel·lència del nostre país. Badalona es va convertir l’any 1994 en capital del bàsquet europeu, la Penya era campiona d’Europa. Només hi va ser un any, però un any va servir per marcar l’equip, els seus jugadors i a ell mateix, que encara conserva una casa a Alella.
No es pot repicar campanes i donar missa a la vegada
Però el poder és el poder, i Obradovic va deixar de veure el mar del Maresme cada matí per marxar a la capital del Regne: el Madrid l’esperava. Els següents cinc anys serien cosa estranya per al tècnic. L’alternança de la banqueta de clubs (Madrid 96-97 i Benneton 97-99) amb el càrrec de seleccionador serbi no li va acabar de provar bé. Si més no pel que fa a nivell de clubs, on tot i guanyar 4 títols en 5 anys, no va acabar de complir les expectatives.
Encara rai que amb el combinat serbi les coses van anar millors: plata olímpica, campió d’Europa i campió del món en tres anys seguits. Not bad que dirien…
La supremacia verd-i-blanca
Fins que es va centrar. I deunidó si ho va fer. L’era que va marcar al capdavant de Panathinaikos va ser un autèntic escàndol: en 12 temporades, va guanyar 11 lligues (minant la moral a Olimpiakos de manera brutal) i 5 Eurolligues.
El cop final
Després d’aquesta dècada prodigiosa, molts haguessin plegat. Però mai n’hi ha prou per a Obradovic. El serbi té ara davant seu l’oportunitat de posar Turquia al lloc que es mereix. Una oportunitat única per portar el Fenerbahçe al més alt del bàsquet europeu. Hem vist com la temporada passada es va quedar a les portes de la final. De moment, el camí que porten aquest any sembla prou millor: balanç de 7-0 al Top-16 i la classificació per als quarts de final pràcticament assegurada.
Que tremoli l’enemic…
