Un nou sultà fet de granit, que ha lluitat contra vent i marea per arribar fins aquí. Un llarg viatge ple de contrarietat que va desembocar a l’Apex Center de Las Vegas el passat dissabte, recapitulant-se en un cinturó d’or que Francis Ngannou vendrà car a tots aquells que gosin intentar arrencar-li de les mans.
El campió més tenaç. Stipe Miocic vs Francis Ngannou.
El dia vint de gener del dos mil divuit en Francis va desorientar-se. Després d’una ratxa incommensurable de deu victòries consecutives, havia perdut. Aquell dia va entrar a l’octàgon convençut que en sortiria vencedor i en va sortir frustrat, derrotat i dominat. El campió, Stipe Miocic, va mostrar-li una diferència de nivells insalvable. Tota la seguretat, coratge i potència es van esvair aquella nit.
Una desorientació que es va manifestar fins a l’oblidable combat contra Derrick Lewis. Després d’aquesta segona derrota tocava recapitular. Refer un camí no era nou per en Francis. Quan l’exèrcit marroquí el portava a la frontera amb Algèria, enmig del desert, havia de caminar altra vegada cap a Melilla, una tortura que va repetir diverses vegades. Canviar l’estratègia tampoc era una novetat. Quan va marxar de Batié, va desestimar la tanca per la pastera o va dedicar-se al MMA en comptes de la boxa (arribarien diners més aviat), va prendre decisions que variaven profundament la seva aproximació a l’objectiu. Aquesta vegada era menys dramàtic. Necessitava renovar les seves fonts esportives i el seu entorn immediat per centrar-se completament en la consecució del repte i quin lloc podia ser millor que el centre neuràlgic de les arts marcials mixtes.
Va mudar-se de París a Las Vegas. A la ciutat del vici, encara que sembli una paradoxa, hi tenia tot el que necessitava per augmentar el seu rendiment i els seus coneixements. Habitual del Performance Center de la UFC (un centre d’alt rendiment a disposició de totes les lluitadores de la companyia), va treballar amb constància per millorar el seu càrdio. Amb nous entrenadors específics de l’equip Xtreme Couture, va amplificar els seus coneixements marcials. La seva dieta va canviar per incrementar les seves aptituds. Tota una estratègia general perfectament compassada per seguir avançant cap a l’objectiu final.
Els resultats van tornar. Blaydes, Velasquez, JDS i Jairzinho Rozenstruik van ser esmicolats pel nou Francis. En total, va necessitar 162 segons per acabar amb tots ells, menys de tres minuts per esbandir la categoria més perillosa de les arts marcials mixtes. Aquestes actuacions el van portar de nou a la pantalla final, on esperava com l’altra vegada, un Stipe Miocic que venia de vèncer la trilogia contra DC Cormier. Davant la bèstia negra que havia fet que es replantegés les seves capacitats, el gran públic seguia amb dubtes. La mostra que ens havia deixat els últims quatre enfrontaments era massa petita per valorar-ne el progrés i el combat de l’esdeveniment 220 havia sigut tan desnivellat, que moltes apostaven per una segona victòria del campió d’Ohio. En aquell moment, Ngannou només portava quatre anys a l’esport. Ara, es presentava un nou Francis que havia seguit un pla, una llarga preparació coral on el físic, els coneixements i la mentalitat tenien la mateixa importància. En Miocic assegurava que la història es tornaria a repetir. En Francis es mostrava tranquil i convençut. Des del mateix moment que va sonar la campana vam esbrinar per què.
El combat, al detall
El combat va començar amb un Ngannou annexionat, tranquil i pacient. Una novetat notable si la comparem amb les tempestes que desencadenava prèviament. Sabedors que el combat era a cinc assalts i amb el record fresc a la memòria de la seva derrota contra Miocic, la seva cantonada no parava de cridar-li que estigués calmat. Aquesta no va ser la novetat principal del primer assalt. Tampoc ho van ser uns poderosos leg kicks, un head kick terrorífic o la incapacitat de Miocic per trobar un forat. La gran (i grata) sorpresa va arribar als dos minuts de combat quan Miocic, tocat pel primer cop de poder de Ngannou, va intentar un single leg takedown (el que havia blindat la seva victòria anterior). Ngannou el va defensar amb facilitat, rebotint el campió de més de cent quilos com si es tractés d’un ninot de drap, dominant-lo des del wrestling i castigant-lo amb un ground and pound ferotge.
El bomber és brau, resistent i té una mandíbula envejable, però sense l’opció de portar Ngannou a la lona i desgastar-lo físicament, les seves opcions es veien dràsticament reduïdes. Vam arribar al segon assalt. El defensor negava amb el cap. No havia vist cap obertura, cap manera d’entrar-li a l’aspirant. Vam començar el segon i les coses començaven a declinar-se. Miocic intentava aferrar-se a la seva glòria. Avançava cap al monstre sense por. Cor de campió. Però davant hi tenia la calma del que ha esperat, del que ha lluitat, del que ha patit i li ha costat arribar fins aquest precís moment. Un moment que ha projectat, que ha previst, que ha pensat i que ha dibuixat fins a l’últim angle. Als cinquanta-dos segons del segon assalt del combat de passat dissabte, Francis Ngannou va rematar Stipe Miocic.
Un cop de puny que per moltes serà innecessari. Però una última agressió que portava implícites moltíssimes coses. Les burles dels companys d’escola de Batié quan li feien escarni per la seva classe social. Els quilòmetres per creuar el Sàhara fins al Marroc. Tots els dolorosos intents de creuar la tanca de Melilla. El dolor de les ferides del filferro arrebossades amb la sorra del desert. Els retorns des de la frontera amb Algèria. Agafar la pastera i posar-la a l’aigua i enfrontar-te al mar. Aconseguir arribar a Espanya i passar dos penosos mesos a un centre d’internament. Sortir de l’empresonament, arribar a París i ser un sense sostre. Entrenar, vèncer, creure que ets un Déu i tastar el regust amarg de la derrota absoluta. Aixecar-te, tornar a entrenar, aprendre, canviar el teu entorn radicalment, sintetitzar i enfrontar-te als teus monstres. Tornar a entrar a la gàbia, mantenir-te en calma i finalment, quan ja no queda cap més obstacle, rematar aquest llarg viatge de superació. Si algú més creu que aquest últim cop de puny era innecesari, que revisi la seva escala de valors.
Francis Ngannou és el campió. S’ho ha guanyat d’una manera tan llarga, penosa i tenaç que es fa difícil pensar que algú ho pot desitjar d’una manera més dolorosa que ell. A l’horitzó es presenta Jon Jones, el millor lluitador de tots els temps. Si fa una setmana em preguntes qui guanya, no dubtaria en assegurar que en “Bones” s’ho fa fàcil. Ara mateix, després de l’exhibició de progrés de dissabte, no ho tinc gens clar. De moment, llarga vida al campió Francis Ngannou, un lluitador de la vida que ha aconseguit un objectiu que sempre semblarà impossible als ulls d’un nen pobre de Batié, Camerun, Àfrica.
