La pugna va començar tan trepidant com esperàvem. Sterling va sortir amb ganes de donar-ho tot i va imposar un ritme frenètic que va culminar amb un genoll volador que va fer tremolar les cames del campió per uns instants. Però la fredor del siberià va començar a fer acte de presència i a la seva defensa infranquejable, s’hi va unir una sorprenent sèrie de take downs.
A partir del tercer assalt, el d’orígens jamaicans va començar a perdre pistonada i la seva frustració va començar a créixer exponencialment al mateix ritme que el domini de l’atleta rus. Petr Yan esperava pacient, escollint les millors opcions per aplicar el seu contundent joc de cops. L’Aljamain veia com se li esmunyia el títol d’entre les mans i cada vegada prenia més riscos intentant moviments poc ortodoxos, sigui per sorprendre el campió o perquè la seva desesperació començava a restar-li estratègia. Yan semblava preparat per etzibar la jugada definitiva i confirmar-se com el gran campió… quan de cop tot va baixar pel pedregar.
L’Aljamain, en la seva lluita desesperada va tornar a caure arran de lona. En Petr li agafava les mans i el seu instint li demanava rematar la posició sotmesa i vençuda que tenia davant. L’àrbitre va llançar un senyal intel·ligible per la seva limitada comprensió de la llengua anglesa. Dubtós i batent-se contra la seva predisposició assassina, va preguntar a la seva cantonada en rus si podia atacar al nord americà. Resposta afirmativa, llum verda, violència desencadenada, cop de genoll brutal a un home caigut, consternació i minuts d’incertesa.
Sterling no era capaç de tornar a aixecar-se. Petr Yan esperava la resolució mèdica sense entendre massa bé que havia passat. A la cantonada del rus, conscients de la gravetat de la situació, es posaven les mans al cap. L’Aljamain, al centre d’un huracà d’emocions, intentava reprendre la verticalitat, però el cap no parava de donar-li voltes. Finalment, entre el metge i l’àrbitre, van decidir acabar el combat. El metge havia establert que Sterling era un home a terra, de manera que Petr Yan quedava desqualificat automàticament per cop il·legal. Un coitus interruptus absolut a un combat que estava sent magnífic.
Sterling va rebre el cinturó entre plors. No volia guanyar-lo així i se’l va treure sortint de l’octàgon, deixant-lo a terra en senyal de desaprovació. Petr Yan va perdre el títol per un error d’amateur. Un campió no pot cometre aquestes equivocacions quan ho té tot de cara. Un final inesperat (primera vegada que un cinturó canvia de mans per desqualificació a la companyia), absurd i anticlimàtic que necessitem sigui corregit en un rematch com més aviat possible.
Com cada dia, en Jan es va llevar disposat a fer el seu passeig matinal pels freds boscos de Polònia. Com sempre, l’acompanyaven els seus inseparables gossos. Tot anava bé, quan de sobte va veure entre els arbres una silueta.
Estava dempeus a la llunyania, palplantada i donant-li l’esquena. No en va fer massa cas, però quan va cridar als seus gossos el va sorprendre que aquella persona, l’única a molta distància, no reaccionés de cap manera. Alguna cosa no encaixava. Quan es acostar va descobrir la truculenta veritat. Aquell home havia decidit posar fi a la seva vida.
En Jan va trucar les autoritats. Es van presentar i li van prendre declaració. Quan en Jan, després de complir amb tots els seus deures legals i ciutadans començava a desfer el camí cap a casa, un policia li va fer una estranya proposta: “Segur que no vols un tall de la soga? Es veu que porta bona sort”.
L’agent no anava errat. Des de llavores, l’amulet (decorat amb uns caps de llop i engalanat amb un cordatge exterior) ha acompanyat a Błachowicz durant tota la sèrie de combats que l’han portat fins al títol. Aquell dia un home es va llevar la vida, però un altre va capgirar la seva. Fins aquell moment, en Jan no havia tingut massa fortuna a la UFC. Ja havia rebut un mail on el feien fora de la companyia. Però entre la nova benastrugança brindada pel penjat i les desenes de mails de súplica que va enviar la seva esposa Dorota, li va caure una nova oportunitat. La va aprofitar amb escreix.
Marxant de la superstició, tant amiga de la literatura esportiva, l’ascens del polonès ha sigut llarg i suat esglaó a esglaó. Ningú li ha regalat res i aquesta contrarietat ha construït una experiència que el passat cap de setmana va lluir com mai. Israel Adesanya és una de les grans estrelles de l’esport (i ho seguirà sent) per mèrits propis. Evidentment és un producte gairebé perfecte de màrqueting, però també un virtuós del combat. Ell era el repte més gran que mai havia enfrontat en Jan i es va preparar a consciència.
L’estratègia va ser impecable. Durant els tres primers assalts va focalitzar bona part de la seva ofensiva en el jab. Frenava els moviments d’Adesanya, el castigava i l’obligava a mantenir una distància prudencial a la vegada que es mantenia disciplinat defensivament davant les mil-i-una fintes del nigerià. Quan les forces van començar a minvar al quart i cinquè assalt i semblava que arribava el moment de l’estrella africana, en Jan va tirar de veterania i el va projectar contra el terra. Un cop allà, el pes que tantes línies havia omplert durant la prèvia i que Adesanya havia menystingut com un factor diferencial, va esdevenir definitiu.
Adesanya no va poder escapar i el títol va romandre a les mans del “Príncep de Cieszyn” a la seva primera defensa. Błachowicz va demostrar al món que és un campió legítim i s’ha guanyat el dret d’esprémer els seus últims anys a l’esport des d’una posició de privilegi. La seva següent pugna serà contra Glover Teixeira, un altre vell rocker que també gaudeix de les seves últimes oportunitats dins l’octàgon.
Adesanya, que va encaixar la derrota amb una elegància admirable, fins i tot declarant “si havia de perdre amb algú, estic content que sigui contra un gran paio com en Jan”, tornarà al seu pes. Per desgràcia, amb aquest resultat, s’esvaeix la possibilitat propera de veure l’enfrontament somiat entre Jon Jones i el nigerià. Haurem de veure com es desenvolupen els fets durant els pròxims esdeveniments, encreuar els dits i esperar una nova alineació astral.
En Jan Błachowicz ja és una estrella de les arts marcials mixtes. Anys després de creuar-se amb la desgràcia, la fortuna li segueix somrient. Encara ara, abans de cada combat visita aquells boscos buscant l’estranya energia que l’ha propulsat a l’èxit. Una peregrinació obscura, provocada per la poderosa fe en l’estrella que va abandonar un matí d’hivern aquella silueta per passar a exercir de guia del seu brillant camí cap al triomf.
De la mateixa manera que la UFC es va quedant sense presses per llençar a la lleona, nosaltres ens estem quedant sense apel·latius que facin justícia a la seva grandesa. Amanda Nunes és indiscutiblement una de les millors artistes marcials de la història moderna, i no us equivoqueu, contant ambdós sexes.
El combat va sostenir una narrativa limitada. Va durar el que va voler la campiona, que va ser ben poc. Uns quants atacats per fer enrere l’australiana, un parell de cops poderosos i precisos, caiguda desorientada a la lona de l’aspirant, aplicació del jiu jitsu brasiler i clau de braç per finalitzar. Un passeig per la sabana.
https://www.youtube.com/watch?v=mQVz6JbBccU&ab_channel=TOPCOMBATE
Ens hem acostumat a aquestes actuacions fulgurants de Nunes, però no ens hem de pensar que la seva grandesa és gratuïta. El seu compromís amb l’esport i la seva competitivitat són ferotges. Durant la prèvia del combat, es va estendre la idea que potser s’hauria distret amb el naixement de la seva filla (molt present durant tota la promoció de l’esdeveniment, juntament amb la seva companya). Ni de bon tros es va complir el pronòstic i fins i tot la mateixa Nunes va aclarar a la roda de premsa post combat que “La lleona és sempre perillosa, però quan té un nadó, és imparable”.
Gaudim d’una llegenda cada vegada que entra a la gàbia. La companyia haurà d’afanar-se a buscar noves fórmules per reptar-la, ja que pràcticament (més enllà d’alguna lluitadora amb qui no s’ha enfrontat) ha netejat les dues divisions que encapçala. Cap dona sembla capaç de plantar-se davant d’aquesta tirania. Totes hauran de millorar substancialment per poder arribar al seu nivell. Ella ja ha declarat que té la intenció de retirar-se amb els dos cinturons, un a cada espatlla. La lleona segueix amb fam i necessita que el menú augmenti la qualitat per calmar-li la gula, una voracitat només reservada a les més grans llegendes de l’esport.
