Gàlia Dvorak és la jugadora número 78 del món en una disciplina tan asianocèntrica com el tennis de taula. La mataronina ha estat durant més d’una dècada la jugadora més destacada del país, ha competit en tres Jocs Olímpics però és que a més s’ha posicionat dins el món del seu esport i l’olimpisme com a persona amb moltes coses a dir, lluitadora per allò que creu que ha de canviar i incansable tant dins com fora de la pista.
La primera pregunta és obligada: com va el confinament?
Al principi ho vaig portar molt bé perquè venia d’una època en que havia viatjat moltíssim, d’estar a molts països i mil competicions. No tenia ningú a la família que estigués malalt, no m’estava tocant de prop, i unes setmanes a casa em van anar súper bé. Però la situació és la que és i la cosa està fatal. A mesura que anaven passant les setmanes i no veies el final, ni sabies com acabarà tot plegat, els ànims van començar a decaure.
Has pogut mantenir-te activa? Tens una taula de tennis de taula a casa?
Visc en un pis que és força espaiós però no tinc cap estança prou gran per posar-hi una taula. En les primeres setmanes del confinament va ser realment difícil aconseguir-ne alguna, entre que els enviaments estaven aturats i que molts jugadors van pensar en comprar taules i robots i no en quedaven enlloc. Com deia, tampoc sé on l’hauria posat. La Federació em va enviar una bici estàtica i l’he utilitzat combinant-la amb molts exercicis, suposo que com tothom que ha estat fent esport, des de “sentadilles” a flexions. Afortunadament, també tenia unes peses i físicament m’he pogut mantenir bastant bé, però en taula no podem fer res.
Encara no pots entrar a les teves instal·lacions habituals?
Ara podria entrenar al CAR de Sant Cugat, atès que ja han obert les instal·lacions, però la situació no és senzilla perquè els meus entrenadors estan afectats per un ERTO i no podrien ser-hi, i només estem validats per anar-hi els esportistes d’alt nivell de manera que en tota la província de Barcelona en tennis de taula només complim els requisits jo i un esportista paralímpic, encara és complicat entrenar amb regularitat. En fase 1, després de passar un test del covid-19 amb la federació i fer unes proves mèdiques, ja podria començar a entrenar al CAR.
Una de les grans notícies del confinament ha sigut l’ajornament dels Jocs Olímpics. Com ho vas viure? Te’n vas assabentar per la premsa o tenies altres fonts d’informació?
Formo part de diferents associacions d’esportistes i la informació m’arriba una mica més d’hora. Ja feia temps que quan parlava amb directius o amb esportistes implicats en associacions del COI el missatge era que els Jocs no se celebrarien el 2020. Però hi havia informacions de tota mena. La decisió no em va sorprendre perquè era impensable que es tirés endavant un esdeveniment de la magnitud dels Jocs. Em va fer una mica de pena, perquè portava uns mesos on havia començat a jugar molt bé i que amb el meu lloc al rànquing ja veia la classificació molt a prop després d’un any molt molt dur. Un cop s’han posposat un any, ara tinc la incertesa de no saber què faran amb el sistema de classificació, les competicions prèvies que hi haurà… sembla que la feina que he fet durant el darrer any no ha servit de gaire.
Una altra incertesa és la celebració dels Jocs el 2021?
La meva sensació és que ara mateix hi ha un 50% d’opcions que es facin, perquè al cap i a la fi els Jocs són un esdeveniment immens i crec que ningú pot assegurar res a més d’un any vista. Seria una llàstima que no es fessin, però també és cert que jo ja he viscut tres Jocs Olímpics i estic en un moment de la meva carrera en que potser no m’afecta tant una possible cancel·lació. Una noia jove que esperi fer el seu debut olímpic a Tòquio segur que està vivint aquest incertesa amb molts més alt-i-baixos i si es cancel·len s’enduria un gerro d’aigua freda molt important.
Estàs parlant amb gent jove com la Sofia-Xuan Zhang sobre l’ajornament dels Jocs i com ho estan vivint?
Sí, cada setmana parlo amb les meves companyes per vídeo trucada i les meves joves estan una mica confoses. En un esport com el nostre, que és tan tècnic i mil·limètric, estar un mes sense entrenar quan ets jove t’afecta molt més. A mesura que et vas fent gran i tens més anys d’experiència, no notes tant una aturada com la d’aquests mesos. Jo crec que elles no pensen en els Jocs: estan més preocupades per saber com reaccionaran quan tornin a jugar, amb molts dubtes sobre quan de temps els costarà tornar a agafar el nivell que tenien abans del confinament.
L’olimpisme ha format part de tota la meva vida perquè sempre t’estàs preparant i el fet de ser olímpic és per a tota la vida
Vas debutar als Jocs Olímpics a Pequín 2008 quan tenies 20 anys. Quins records tens d’aquell moment?
Estava en un estat de xoc, tot era nou i ho vivia amb una intensitat que no és comparable amb cap altra cosa. La classificació em va arribar de cop, no havia tingut temps per preparar-me i de fet quan tenia 20 anys jo pensava que els meus Jocs serien els de Londres 2012. Va ser tot molt ràpid i increïble. Si penso en la Maria o en la Sofia, que sembla que ho tenen a tocar i et diuen que t’has d’esperar quatre anys, et sembla una eternitat. Després veus que no, que el temps passa volant i per mi ara és com si Rio hagués estat l’any passat i ja en fa quatre dels Jocs del Brasil!
Als Jocs de Rio de Janeiro també hi vas arribar a última hora. T’has acostumat a afrontar situacions inesperades?
És cert. Als que vaig anar més tranquil·la van ser als de Londres que em vaig classificar al preolímpic, al maig, d’una manera “normal”. L’any de Rio tinc la sensació que és el que he jugat a un nivell més alt, sobretot a la lliga francesa, on vaig fer uns números espectaculars. Anava als campionats internacionals i la cosa no sortia: o tenia mala sort o pecava de cercar les victòries amb massa ansietat. Tot va anar malament. I quan treure l’últim rànquing i jo sortia com a primera reserva, no m’ho volia creure. Després de tot el que havia fet aquell any, era incomprensible. I quan em van trucar cinc dies abans de començar als Jocs dient-me que hi aniria, que una noia s’havia trencat el braç, tampoc em va sorprendre molt. És com si dins al meu cap mai m’hagués cregut que em perdria aquells Jocs.
Amb quin record et quedes de les teves (fins ara) tres participacions olímpiques?
Sobretot Pequín, perquè va ser molt especial. A més hi havia el factor xinès, de jugar uns Jocs a la Xina, el país on el tennis de taula és molt important. Hi anàvem amb un equip molt fort i vam estar a punt de passar als quarts de final. Recordo que ens ho vam jugar contra el Japó, que anàvem 2 a 2 i jo jugava contra l’Ai Fukuhara, que és una estrella al Japó i era la número 6 del món en aquell moment i és més famosa al seu país que la Mireia Belmonte aquí. És una autèntica estrella asiàtica i jo estava allà, tenint opcions de guanyar-la i aconseguir diploma olímpica. Va ser una experiència única. Vaig perdre i la derrota feia mal i estava una mica trista per no haver aconseguit guanyar, però alhora era conscient d’haver jugat de tu a tu amb gent que en realitat està a un altre nivell. Un altre gran record és a Londres, durant la cerimònia inaugural. Jo era a l’estadi com a atleta i de cop i volta Sir Paul McCartney apareix amb l’Hey Jude! i és d’aquelles coses que dius: “ja ho he fet tot a la vida!”.
Cada edició dels Jocs és especial en si mateixa o són experiències similars?
Et diria que vistos uns Jocs, vistos tots. I ara que també he anat a Jocs Europeus o Jocs Mediterranis el concepte és molt similar en quant l’experiència que vius. Cadascun, però, té les seves coses i veus també com la tecnologia va avançant i cada any vius una història nova, però per als esports petits l’experiència sempre és molt especial. Estàs a la Vila Olímpica i tens una sensació de pertinença, de formar part d’un gran grup, que és poc habitual. En el tennis de taula tenim mundials o europeus, però sempre et sents una mica com un “bitxo raro”. En canvi, quan vas a uns Jocs te n’adones que formes part d’una cosa molt gran. Al mateix temps, la grandiloqüència dels Jocs m’esgota. Quan arribo a casa no puc més, perquè entre les mesures de seguretat, d’agafar un bus que trigarà una bona estona, que tot està planificat, que no pots entrenar quan vols… tot plegat és molt cansat. Conec a jugadors que odien estar als Jocs, que malgrat que es preparen tota la vida per anar-hi, quan hi són no els gaudeixen.
Has estat escollida com a esportista referent del COI per als Jocs de la Joventut de 2018. Què els vas explicar als joves talents del futur que vas conèixer a Buenos Aires?
Quan vaig estar a Buenos Aires les activitats que vaig haver de fer estaven molt centrades en els valors de l’olimpisme. Els vaig recalcar que els Jocs no són només el fet de disputar-los i l’experiència que hi vius, sinó tot el que implica. Potser he anat a tres Jocs Olímpics, però l’olimpisme ha format part de tota la meva vida professional de forma constant, perquè sempre t’estàs preparant i el fet de ser olímpic és per a tota la vida, ja sigui perquè potser t’obre portes com per la satisfacció personal d’anar-te’n a dormir sabent que has participat a uns Jocs. Per la gent que som d’esports minoritaris, que no tenim gaire ressò ni a la premsa ni entre la gent del carrer, veus com les cares canvien quan expliques que has estats als Jocs Olímpics. La història canvia de cop i la gent et pren seriosament.
Quanta corda olímpica et queda?
Ostres, dependrà de molts factors. A Tòquio, si es fan, m’agradaria dir-te que segur que hi seré. Més enllà ja dependrà de la meva vida personal o de lesions. A París 2024 tindré 36 anys i un jugador de tennis de taula ja comença a estar de baixada, però encara és possible mantenir el nivell. També és cert que jo acostumo a estar al límit per entrar-hi i potser d’aquí a quatre anys ja estaré en el grup de les jugadores que es queden sense el bitllet.
La teva trajectòria la vols vincular sempre al tennis de taula, més enllà de la faceta com a jugadora?
És la meva aposta principal, sí. No sé si em sortirà bé perquè malgrat que és un esport que està creixent molt, sobretot en l’àmbit internacional, no deixa de ser un esport petit. Les possibilitats que tinc de dedicar-me al tennis de taula no són especialment grans. Jo no vull ser entrenadora, perquè també és el que he vist amb els meus pares i estic una mica cansada d’aquest estil de vida, i m’agradaria més fer feina a nivell federatiu, sobretot a desenvolupar el tennis de taula femení. Les opcions d’aconseguir una feina d’aquest tipus són molt reduïdes. Ja estic intentant posicionar-me i conèixer les persones adequades de manera que quan surti una oportunitat la pugui agafar, però mai se sap.
Per revertir l’actual situació és fonamental que en els grups d’entrenadors com a mínim hi hagi una noia, ja no només per comunicar-se millor, sinó perquè sigui referent
Posaves l’accent en el tennis de taula femení i precisament tu t’has mullat per la igualtat de gènere en l’esport. Quines accions es poden fer per millorar la situació actual?
La consciència de gènere i el feminisme per a mi és nou. Fa cinc anys creia que el feminisme eren quatre boges i que tot anava bé, però quan obres els ulls i comences a analitzar-ho tot des d’un altre punt de vista tot canvia. Quan vaig començar la meva trajectòria anava als campionats, hi havia menys noies i m’era m’és fàcil guanyar. Pensava que era molt bona i ja està. Després te n’adones que a mi em semblava fàcil perquè era la millor, però que ningú t’ho posa fàcil ni aquí ni en clau internacional. Si ets una noia i et vols dedicar al tennis de taula és molt difícil perquè no tens entrenadors, no tens clubs, ningú inverteix en tu, no pots anar a competicions… és realment complicat. Quan vaig compartir el que passava aquí amb companyes d’altres països vaig veure que era una situació que es repetia a tot Europa. Sueques o alemanyes també em deien que la seva federació portava no-sé-quants nois a les competicions internacionals però cap noia. No pot ser que estiguem al segle XXI i que ningú faci res per solucionar-ho. Es parla molt de feminisme i d’igualtat, però si mires les federacions esportives de tennis de taula a Europa només el 15% de les directives són dones. En el cas de les entrenadores, només un 8%. És normal que en aquest context només el 20% de les llicències a Europa siguin de dones. Veient tot això a mi se m’encén la llumeta: sempre ha sigut així, però no té per què seguir sent així. Si no impulsem polítiques des de les federacions internacionals i treballem en clau local per fer créixer el tennis de taula femení, això no canviarà. Per això vull orientar el meu futur cap aquí.
La pregunta és obligada: què es pot fer millor per al tennis de taula a casa nostra?
És molt important tenir referents, i jo aquí he fallat una mica. Al CN Mataró em tenien a mi i no vam saber aprofitar la meva figura, d’ensenyar a les noies el que pots aconseguir fent esport. I no parlo només dels èxits, d’anar a Jocs i guanyar títols, sinó la confiança que guanyes quan practiques un esport, la sensació de fer-ho bé, la quantitat de portes que t’obre practicar un esport al màxim nivell. A Mataró ho hem desaprofitat, perquè em coneix tothom però no he anat mai a fer xerrades a les escoles i a motivar les nenes per començar a jugar. S’hauria de fer. A Espanya ara hi ha equips que ho estan fent molt bé amb les noies. És fonamental que en els grups d’entrenadors com a mínim hi hagi una noia, ja no només per comunicar-se millor, sinó perquè sigui referent. Si una nena entra en un club i veu que jugadors i entrenadors són nois, se sent fora de lloc. Si veuen que l’entrenadora és una noia i també sap jugar, es poden sentir més identificades. Hem d’aprendre del què s’està fent, dels models d’èxit i intentar copiar-los. S’ha de fer molt treball local i al mateix temps hi ha d’haver ajudes institucionals.
Ens consta que hi havia una aposta singular a Andorra pel tennis de taula, amb una proposta per esdevenir una seu de la federació internacional. Saps si pot tirar endavant?
La Federació Internacional volia obrir una delegació a Europa per fer tasques de recerca, tenir una sala d’entrenaments, etcètera. Hi havia diversos països que havien presentat el seu projecte i teòricament per aquestes dates havien de comunicar la decisió, però amb el tema del covid-19 la Federació Internacional està en un mal moment. A hores d’ara només ha ingressat un 20% del previst aquest any perquè ha perdut el mundial de Corea i diversos torneigs asiàtics que s’han cancel·lat. Han perdut molts diners pel camí, per exemple, en drets televisius. No sé si el projecte de les oficines i instal·lacions seguirà endavant. Ara està completament aturat.
Si el reprenguessin i es fes a Andorra, ens en podríem beneficiar?
Sí, segur que sí. Seguríssim, vaja. Hi ha exemples reals. Les oficines de la Federació Internacional actualment estan a Singapur i des que es van plantar allà el tennis de taula va créixer una barbaritat en aquest país.
Ens queda clar que realment estàs implicada en el tennis de taula i que coneixes a fons el teu esport. Quin paper hi juga la teva participació en comissions d’atletes internacionals?
Les tasques de representació que faig en aquestes comissions em va arribar sense pretendre-ho. Jo sóc una mica “freak” i sóc una persona que li agrada llegir-se bé les coses. I sóc una de les poques jugadores que s’ha llegit el reglament, que déu n’hi do. Si surt una circular nova, n’estic al corrent. Els meus companys sempre feien broma: “si no saps alguna cosa, pregunta-li a la Galia”. Després vaig passar a ser la Galia que es queixa de les coses que no funciona, perquè enviava mails a qui fos indicant que organitzaven competicions sense complir el que deien. Quan ja era la Galia la reivindicativa em van demanar que em presentés a la comissió d’atletes, i la gent em va votar i vaig sortir escollida sense fer campanya. La teva tasca és d’intermediari entre jugadors i federació, però una cosa que funciona molt és estar atenta a normatives i rànquings i sondejar els jugadors per saber si val la pena obrir batalla per canviar coses. Ja hem aconseguit moltes petites victòries per tenir un sistema més just per tothom.
En clau de reglament, el tennis de taula ha viscut una evolució important en els darrers anys?
Déu n’hi do els canvis que s’han fet! Quan jo vaig començar jugàvem amb pilota de cel·luloide de 38 mil·límetres i jugàvem els sets a 21 punts. Ara la pilota té 41 mil·límetres, és de plàstic i juguem fins a onze punts. A Europa s’està introduint un darrer set a cinc punts amb un punt d’or final i millores per agilitzar el joc per evitar que com passa ara en competicions per equips hi hagi enfrontaments que durin més de tres hores, cosa que allunya públic i televisions del nostre esport. També es busca un esport més espectacular i més fàcil d’entendre per un ull no entrenat, per exemple amb els efectes, que amb el canvi de material de la pilota no n’hi hagi tants i sigui un simple intercanvi de cops.
Després de jugar vull fer feina a nivell federatiu, sobretot per desenvolupar el tennis de taula femení
Has jugat competicions internacionals amb grans resultats en dobles mixtes i sembla que l’esport mixt és una aposta generalitzada. És així també en el tennis de taula?
En realitat no. L’aposta pels dobles mixtes ve del COI i del president Bach, que s’ha posicionat moltes vegades a favor de l’esport mixt. En el tennis de taula és una competició menor que en els dos últims anys ha guanyat pes per la cursa olímpica, especialment perquè la Xina no és tan dominant. Però per als jugadors, pel pes econòmic i per la visibilitat continua sent una disciplina minoritària. De fet, el calendari de 2021 en clau internacional no inclou la disciplina mixta.
Durant anys moltes jugadores d’alt nivell heu mantingut dualitat de lligues aquí i a França. És viable pensar en una professionalització del tennis de taula femení sense fer filigranes?
En teoria és la direcció cap a on ens movem. De fet la Federació Internacional vol que els jugadors top no disputin lligues i es concentrin en el circuit internacional, perquè com passa en el tennis o en el bàdminton els premis d’aquest circuit siguin suficients per dedicar-te exclusivament a la competició, i que les lligues siguin una qüestió menor i per a gent amateur. Jo porto 20 anys jugant a tennis de taula i sóc una mica escèptica, és un canvi lent. Crec que ho veurem, però no sé quan aquesta idea serà una realitat.
Acabem. Fa pocs dies ens ha sorprès el teu fitxatge pel Tramuntana de Figueres. Com hem d’entendre aquest fitxatge? Quin és el teu objectiu?
Tenia molt clar que no volia jugar tants partits com l’última temporada i si podia ser, no viatjar tant, ja que compaginant-ho amb els compromisos amb la selecció, al final no tenia temps per estar a casa ni entrenar. El Tramuntana té un projecte molt maco i m’agrada la idea d’ajudar-los a pujar a la màxima categoria. Em van oferir la flexibilitat de jugar només una part dels partits, així que ho puc combinar sense problemes amb el calendari internacional, que cada cop és més exigent. Jugaré alguns partits a una lliga estrangera i alhora disposaré de temps per preparar bé les competicions i seguir entrenant al CN Mataró i al CAR.
