Avui ens posem seriosos a l’emmarcat, i és que avui no serà una secció normal. Avui portem uns d’aquells casos de precocitat sorprenent sols comparables a 2 altres emmarcats: un és Egan Bernal, que en el seu primer any al World Tour ja està deixant clar que serà un dels referents en la propera dècada ciclista. L’altre, és Adrien Costa, un corredor que de junior es va menjar el món i, a hores d’ara, es troba retirat, esperem que no de marea definitiva, degut a l’excés de pressió. Desitgem que la carrera de l’emmarcat d’avui s’assimili més a la del colombià que no pas a la del nord-americà. L’objectiu d’avui és sorprendre a l’audiència i apropar els oients i lectors del nostre programa aquest talent desmesurat que ha aparegut del no res en terres belgues, i és que la seva història, us ben asseguro, no te cap mena de semblança a qualsevol progressió ciclista lògica. L’emmarcat d’avui és Remco Evenepoel!
En Remco Evenepoel és un jove corredor nascut el 25 de gener del 2000, per tant té 18 anys i està corrent el seu 2n any de junior, fins aquí tot normal, però i si us dic que fins el mes d’abril de l’any passat, el 2017, no havia agafat mai una bicicleta més que per anar a buscar el pa a la fleca del poble? De fet, la seva carrera esportiva prometia… però com a futbolista! Era el capità de l’equip cadet del PSV Eindhoven holandès i assidu a la selecció belga de la seva edat. Però un dia, després d’estar una temporada a la banqueta i perdre protagonisme, va decidir deixar el futbol, de cop. I com qui es canvia de roba, va decidir provar-se en la bicicleta i mirar de dedicar-s’hi, com va fer el seu pare Patrick, ex professional als 90.
Doncs el bo den Remco, amb 17 anys i sense haver-se entrenat mai amb la bicicleta, es decideix enrolar en un club formatiu belga: el Forte Young Cycling Team. Tan sols 3 mesos després de començar a entrenar-se, disputa el que serà la seva 1a carrera: La Bizkaiako Itzulia, una prova de prestigi internacional. Amb una carrera de menys a més, va acabar 2n a la general enduent-se una etapa. A l’agost una caiguda el va evitar endur-se la general l’Aubel Gleize, una altra prestigiosa prova belga en guanyar una etapa. EL que si es va endur van ser dues clàssiques més que va disputar el setembre de 1r nivell. I ho va fer en solitari, que és com sempre guanya.
La bogeria esclata el 2018. Atenció la dada que és demolidora: 24 victòries nacionals i internacionals!. Ha guanyat tot el que ha corregut de la Copa de Bèlgica junior, i quan parlem de tot, no és cap eufemisme de “molt”. A més, totes les carreres les ha guanyat de la mateixa manera. Demostrant una superioritat insultant respecte els rivals de la seva edat: atacant des de pràcticament l’inici de la prova i rodant en solitari el centenar de quilòmetres que acostumen a tenir aquestes proves i guanyant amb avantatges que, algunes vegades han arribat als 10 minuts. Com a exemple la superioritat insultant que ha exhibit, en una de les darreres victòries al seu país, van haver d’escurçar la prova perquè no podien garantir la seguretat dels corredors respecte el tràfic al rodar tan distanciat del pilot principal.
Però es que en Remco Evenepoel també ha corregut les grans proves internacionals amb la selecció o amb el seu equip. I excepte en les clàssiques de Llambordes: “sols” va guanyar la Kuurne en solitari, abandonant a la Nokere i Roubaix per caiguda i 11è a la Gent Wevelgem, a la resta de proves ha guanyat! Clàssiques d’un dia, etapes de muntanya, etapes planes… gairebé sempre en solitari i deixant enrere qualsevol rival que li intentés seguir el ritme! La seva darrera victòria: els campionats europeus: superant en 24” al seu compatriota Van Wilder a la crono i en 9’44” en ruta al suís Balmer i el granadí Rodríguez Cano en ruta.
És fascinant com, en qüestió de mesos, en Remco Evenepoel ja acumula anècdotes diverses: el seu temps de campió nacional contrarellotge va ser més ràpid que el del campió nacional sub23 (el recorregut era el mateix), tot i que els juniors porten un desenvolupament més limitat per igualar nivells. O per exemple, que en recents testos, ha sigut capaç de moure una ràtio de watts/hora superiors als de Chris Froome o que ha registrat temps d’ascensió a ports alpins similars als dels grans escaladors del World Tour.
El seu futur es comença a definir. Fa mesos ja, des de l’any passat, que Axel Merckx li va darrere. En aquesta equació li afegim dos personatges més molt rellevants: un es el propi Eddy Merckx, que s’ha designat com a fan de Remco i ha dit que mai havia vist res semblant entre un junior. L’altre personatge en la història és Patrick Lefèvre, el director del Quick Step, que està patrocinant amb equipament tot l’any d’en Remco i farà un seguiment exhaustiu d’ell a l’Axxeon per incorporar-lo de cara el 2020.
Si mireu el seu perfil de pàgines com First Cycling o ProCycling Stats és absolutament espectacular. Jo no havia vist mai res similar.
La categoria junior se li queda curta, molt curta. Ell mateix ho diu, no té res a aprendre-hi. És per això que, si la UCI ho permet, passarà a professionals amb l’Axxeon aquest agost i podrà entrar ja en la disciplina d’un equip professional i participar en proves més acords al seu nivell. El gener del 2019 participarà en un stage amb el Quick Step, i la seva temporada serà monitoritzava per l’equip belga de manera que, molt probablement, l’any 2020 faci el salt a l’estructura de Lefèvre. Els mundials els correrà però amb l’estructura junior de Bèlgica. La decisió no és trivial, doncs la UCI no permet un junior passar a professionals fins l’any on farà els 19 anys (2019). Van fer una excepció amb Pidcock, veurem si també la fan amb Evenepoel o haurem d’esperar al 2019 per veure’l en carreres on, com a mínim, algú li pugui fer ombra.
La superioritat d’aquest jove corredor és insultant. Té una resistència fora del comú. Però totes les seves victòries són en solitari: no sap córrer en grup i reservar energies: és cert que com a junior no li ha calgut fer-ho, però si vol arribar lluny, n’ha d’aprendre, i molt de córrer en grup, manejar bicicleta, córrer amb el cap i fent servir l’estratègia, etc. És per això que a l’equip li han prohibit escapar-se la 1a meitat de prova i sols l’inscriuen en etapes planes, per forçar el seu aprenentatge.
Personalment, després de presentar aquest noi, em quedo sense paraules. Tot plegat converteix aquesta història en un fet molt èpic. Les esperances posades en aquest noi són enormes i tothom el compara ja amb Eddy Merckx. En Remco Evenepoel té el cap al seu lloc i una ambició fora de límits. En entrevistes ell és clar: és conscient que està molt per sobre que qualsevol altre corredor de la seva edat, i te molt clar on vol arribar perquè sap que pot. Però en els seves paraules no es troba cap gest de fatxenderia o precipitació. Aquestes virtuts, tenint en compte l’edat que té i la progressió meteòrica que ha sofert, no fan sinó que augmentar les expectatives de futur que se li atorguen.
