Ser un dolentot no té res a veure amb ser dolent, que quedi clar. Dolentot tira de sufix per afegir to caricaturesc o intencionat, per indicar la voluntat de ser dolent, l’elecció del camí incorrecte. Els dolents normals i corrents només poden ser-ho mentre que hi ha elements brillants que decideixen creuar la ratlla. El dolentot no acostuma a tenir gaire bona fama perquè precisament menysprea les bondats d’una bona conducta. El dolentot busca l’adversitat per estimular-se. El dolentot necessita rival per tenir horitzó, munició per tenir sentit i risc per voler jugar.
Rodman i els Bad Boys
Sabem de The Last Dance que a partir de seguir la darrera NBA de l’equip de llegenda ens explica tot el que va passar fins llavors. Partint de la Pasqua, repassem el camí previ de Michael Jordan i els seus i en certa manera els set anys que tarda a alçar-se com a campió no deixen de ser el Via Crucis del nostre adorat. En aquests dos capítols entenem què aparta el millor jugador del resultat buscant en els intents inicials i com s’ha d’abillar l’armadura de dolentot per batre aquells que s’enorgulleixen de practicar la dolenteria.
A través de l’inoblidable i inclassificable Dennis Rodman, el dolentot necessari a la pista per la segona tanda de títols dels Bulls, entrem en la dinàmia dels Pistons coneguts com els Bad Boys. Dolentots per vocació. És impossible no esparverar-se i alhora llepar-se els dits amb les accions físicament rudes, violentes i intimidatòries que dominaven la pintura en aquells anys. Amb ulls d’ara, sorprèn mentre que amb les lents de llavors es comprèn.
El millor jugador de la història va caure dues vegades –Jesús, segons els seus seguidors, ho va fer tres cops de camí al Calvari– contra un equip intimidatori, polèmic i duríssim. En aquesta ocasió veiem com el propi Jordan i la resta de l’equip decideixen fer peses i plantar cara als dolentots, en un procés d’endurir-se en la seva pell competitiva per acabar derrotant l’equip que encara avui odien i acabar guanyant. En una narració que tendeix a la bretolada, fins i tot l’aparició final de Magic Johnson sembla que estigui fora d’època. Però assistim al triomf de la lírica enmig del soroll.
La gestió emocional de la bèstia
És reconfortant veure la reivindicació de Dennis Rodman, home polèmic i irredempt, a través de la comprensió de la seva diferència. És com si Jordan es fes seu aquell principi que un altre geni, Salvador Dalí, va comentar: que els homes hauríem de ser com els crustacis i endurir-nos la pell i estovar-nos per dins. Al doble capítol veiem la joia final però també el modelatge del millor jugador del món a mans del ‘hippie’ Phil Jackson, amb fins i tot elements místics de referència índia. Veiem més moments d’equip, frustracions i revenges i el número 23 entrant en dinàmica mental col·lectiva amb el nou plantejament de joc.
Però sobretot veiem un Rodman eixelebrat però amb una certa coherència dins la seva heterodòxia. Un anti-heroi que és dolentot i professional a la vegada, que no té res de ximple i que necessita visualitzar el que la correcció no permetria: de les nits en fa dies i mai deixa de ser el cul d’en Jaumet. Veiem com fins i tot se’l deixa anar a Las Vegas –ja en el darrer any de la dinastia– perquè s’airegi. I aprenem que Sant Hilari als Estats Units se’n diu Kamikaze. Rodman ho beu tot al primer glop i proporciona un fonament bàsic per a la floritura posterior del millor del món.
Aquests dos capítols de ‘The Last Dance’ acaben amb Jordan plorant abraçat al seu primer títol de la NBA i una evidència col·lectivitzada: que sense dolentots no hauria acabat sent el que va ser. El que encara és. Cada cop més. Esperarem el proper dilluns per seguir afegint sants i peripècies al llibre sagrat del millor bàsquet de la història.
