Hi ha dos candidats en aquesta elecció: per una banda l’anglès de 68 anys Bill Beaumont, l’actual president de la World Rugby que aspira a un segon mandat consecutiu. Per l’altra, l’argentí de 45 anys Agustín Pichot, qui després de ser vicepresident de Beaumont ha decidit fer un pas endavant i apuntar a la cadira més alta de la jerarquia.
Al taulell s’hi presenten dues propostes diferents, o més ben dit, una proposta continuista i una que vol trencar amb la visió i gestió que s’ha fet del rugby al llarg de la seva història. La segona, la que vol sacsejar-ho tot, és la de Pichot. El que fou 73 vegades internacional amb l’Argentina i capità dels Pumas en el Mundial de França del 2007 entén que l’esport de l’ovalada ha arribat a un col·lapse. La visió conservadora que gira al voltant del Sis Nacions ha d’evolucionar segons Pichot i obrir-se a noves nacions que truquen desesperadament des de fa anys a unes portes tancades a pany i forrellat pel pes de la tradició i els diners.
La desigualtat entre Tiers
La negativa del vell continent a donar oportunitats a les nacions del Tier 2 (Geòrgia, Japó, Uruguai, Fiji, Samoa, els Estats Units, Canadà…) ha portat aquestes a un punt d’estancament, en el qual derroten amb certa facilitat els rivals petits però són incapaces de competir amb certes garanties contra els gegants (Japó ha estat una bella excepció en els darrers mundials). Uns calendaris tancats a les finestres d’estiu i hivern i unes competicions hermètiques com són el Sis Nacions o el Rugby Championship impossibiliten les seleccions del Tier2 a jugar periòdicament contra els països del Tier 1 (Sis Nacions més el SANZAAR: Sud-Àfrica, Nova Zelanda, Austràlia i Argentina), prolongant així un statu quo que beneficia a uns pocs i obvia a la resta.
Sumat a un model econòmic que ha volgut emular el futbol sense tenir les masses ni els ingressos televisius d’aquest i que amb la crisi del coronavirus ha fet trontollar les federacions, el rugby com a esport i producte global es troba davant un encreuament. O més aviat davant un desviament. Bill Beaumont vol seguir pel mateix camí, el d’enfortir i reforçar els pilars històrics del rugby mentre reparteix les molles amb la resta, i Agustín Pichot vol agafar un desviament. Canviar de rumb no per perjudicar els grans països, assegura, sinó per donar oportunitats de progressar als humils i globalitzar el rugby.
Unes eleccions difícils i incertes
Aconseguir-ho, però, no serà fàcil, doncs com totes les estructures de poder, la World Rugby té un sistema que es protegeix davant els canvis. Així, dels 51 vots que decidiran la nova presidència els països del Sis Nacions i del SANZAAR en tenen tres cada un (30 dels 51). Les unions continentals (Europa, Sud-Amèrica, Nord-Amèrica, Oceania, Àfrica i Àsia en tenen dos cada una, com el Japó, i els països del Tier 2 (Geòrgia, Romania, Fiji, Samoa, Canadà, Estats Units i Uruguai) en tenen un cada un.
Bill Beaumont compta amb el suport dels països del Sis Nacions, d’Europa i el Canadà (21 vots), mentre Pichot sap que el SANZAAR, Oceania, Àsia, Àfrica, Sud-Amèrica i Uruguai (21 també) li donaran suport. Així doncs, la responsabilitat i el dubte recauen en els vots de Geòrgia, Romania, Fiji, Samoa, els Estats Units, el Japó i Nord-Amèrica. La pressió sobre aquests països serà molt gran, ja que s’hi barrejaran factors esportius, econòmics, històrics i lamentablement polítics (“sóc amic de i per tant voto a…”).
