Paul Barrière havia insistit amb la creació d’un campionat del món de seleccions de rugbi des de la finalització de la segona guerra mundial convidant als països mencionats anteriorment més Estats Units.
Finalment, els americans no van prendre part, degut a les sospites dels altres equips de la seva falta de nivell. Una sensació produïda, en part, per la derrota dels Estats Units per 31 a 0 contra França al gener del mateix any.
Un altre dels al·licients és que, a priori, qualsevol de les quatre seleccions era perfectament capaç de vèncer al campionat. Això sí, la selecció britànica, formada per Anglaterra, Gal·les i Escòcia, un combinat que duraria fins al 1975, quan ja es presentarien els tres països de manera separada.
Fase de grups
Al ser només 4 equips, es va decidir que la competició seria un sol grup de tots contra tots on els dos primers classificats es trobarien, novament, a la final de la competició.
Les seus escollides serien el Parc dels Prínceps a París, L’Stade Gerland de Lió, l’Stadium de Toulouse, el Vélodrome de Marsella, el Chaban Delmas de Bordeuax i el Marcel Saupin de Nantes.
Als partits es va mostrar superioritat dels equips europeus, que van vèncer de forma prou clara els seus enfrontaments contra els rivals d’Oceania.
L’enfrontament entre França i Gran Bretanya, a Toulouse, acabaria en empat a tretze, mentre que seria Austràlia que aconseguiria el tercer lloc de la competició derrotant als kiwis per 34 a 15.
Victòria de Gran Bretanya
La gran final, al Parc dels Prínceps, va tornar a mostrar la igualtat entre els dos equips, amb un partit extremadament igualat com el de la fase de grups que havia acabat en empat.
Finalment però, serien els britànics els que s’endurien el campionat davant dels 30000 aficionats que assistien, amb tristesa, a l’estadi parisenc.
Don Robinson, segona línia britànic, seria escollit com a millor jugador de la final del primer mundial de rugbi league de la història.
