Però el dia tenia una altre protagonista, que no era altre que el malaurat Chicho Sibilio, traspassat aquest estiu, a qui el club blaugrana volia retre homenatge coincidint amb la visita del Baskonia, l’altre club de la seva vida.
Podríem discutir llarga estona sobre si aquest arriba tard –o molt tard-, condicionat per la pròpia mort del jugador, per una de les figures més importants de la secció de bàsquet blaugrana. Fins i tot, de si és mereixedor de tenir la samarreta penjada al sostre del Palau Blaugrana.
En tot cas, el que sí que és segur és l’estima de tota la parròquia culer al jugador dominicà, enduent-se una gran ovació en un acte sobri i ràpid.
El partit, per la seva banda, deixava mostres del que poden oferir, per bé, els de Pesic. Ah, i que Davies i Mirotic ho tenen tot per convertir-se en els preferits dels locals, ja sigui per la intensitat i versatilitat del primer com per la qualitat del segon.
L’altra cara de la moneda, que encara queda molt per treballar. Un cop arribat els canvis, l’equip se’n va ressentir i el Baskonia es va poder apropar, fins a portar el partit a l’empat quan s’arribava el descans.
Una altra circumstància que no podia faltar eren el crits de llibertat, als 17:14 segons de la primera part. En un moment especialment sensible per molts motius, el Palau va respondre amb més intensitat de la que lluïa al final del curs passat.
Molt per treballar
La segona part va demostrar que els engranatges encara s’han de polir molt, amb iniciativa visitant tota l’estona. Admirable el treball del Baskonia, d’altra banda, capaç de competir amb canvis constants de plantilla d’un curs a un altre.
La lectura més positiva seguia sent el joc de Davies qui, jugant a aquest nivell, se’l pot considerar sense gaires problemes, el millor pivot del continent. De fet, la seva intensitat va ser clau perquè el Barça no es despengés al marcador.
I quan les coses semblaven a punt de torçar-se, va aparèixer l’encert exterior de Malcolm Delaney que, amb dos triples consecutius va igualar el partit, convertint-lo en un cara o creu els últims minuts.
I no va sortir ni cara nicreu, perquè amb l’igualada, Higgins va ser incapaç d’anotar en l’última possessió, així que el partit se n’anava cap a la pròrroga.
Temps d’estrelles
O això és el que s’acostuma a dir de la pròrroga. En aquest cas, l’estrella de Davies encara es va fer més grossa, convertint-se en un jugador omnipresent i absolutament indefensable pel conjunt basc.
I entre Delaney i Mirotic van acabar de fer la diferència suficient perquè, no sense patiment, el Barça arrenqués a casa amb victòria el seu projecte faraònic.
Això sí, hi ha coses que no canvien, i és que el Palau continua sent una autèntica sauna.
