Fa dècades, cosa de més de segle i mig, que la cita castellera de la Festa Major de Vilafranca és important. No és una dada menor. Un segle i mig és molta més vida i història que la que poden explicar els esports que coneixem com a tals. Es feien castells més o menys com els coneixem ara abans que s’inventessin moltes de les disciplines que avui ens semblen provinents de temps immemorials o, si més no, a Valls uns ja rivalitzaven en fer torres més altes que els altres del mateix Valls amb anterioritat a la majoria de dates de natalici que es consideren homologables de la major part d’esports.
Els elements que van fer originar aquesta pràctica: l’orgull, el treball en equip, la competitivitat i la recerca de ser millors –en temps en què es premiava econòmicament, també i bàsicament per subsistència– no deixen de ser encara la base de la recepta que ha bullit fins l’actualitat. Una sopa o un guisat que per Sant Fèlix, precisament, té el gust únic dels plats que sols surten amb tots els atributs un cop l’any a taula.
Les millors colles
Sant Fèlix a Vilafranca és la síntesi de la part més competitiva dels castells. Tot el que té a veure amb aquesta diada s’amara d’una transcendència sols comparable a la del Concurs de Tarragona. La cita bianual menja a banda. Pertany a una família diferent. La gràcia de Sant Fèlix és que, de totes les diades que es fan, és la millor i més distingida una mica per definició i naturalesa. Des de moltes dècades enrere l’encàrrec vinculant que tenen els administradors que organitzen la Festa Major és el de citar-hi “les millors colles” perquè el que hi passi sigui extraordinari. Una alineació completa exclusiva, en molts casos. Tots els galls compartint galliner. Tots els asos sobre la taula… perquè siguin els comodins els que acabin decidint la partida.
La diada de Sant Fèlix és la més competitiva de totes i, per tant, si s’enganxa els qui en puguin arrufar el nas, també és la més esportiva de totes les actuacions. S’hi guanya i s’hi perd. Amb els altres i amb la mateixa colla. No és casual que aixequi una expectació real i mediàtica molt per sobre de qualsevol altre. Planteja un espectacle total, de competència a quatre bandes, molt fàcil de ponderar fins i tot pel públic neòfit. S’ha guanyat un forat a l’agenda col·lectiva. I el compromís de les colles compareixents a anar a màxims es dóna per fet. Qui sintonitza o va a Sant Fèlix té garantia d’ambició màxima. I per això “compra” el producte. I aquí hi posem cometes perquè ja hi ha prou merder amb la mercantilització de segons quins elements dels castells com els drets televisius i els seus operadors com per conjugar el comprar a la lleugera…
El ritual de tot un dia
Sant Fèlix és la diada i tot un ritual previ i posterior, a l’estil de grans esdeveniments. Els pilars previs, al matí i al migdia, no deixen de ser una formalització o presentació de les colles. L’entrada a plaça s’assimila amb el moment en què equips o competidors compareixen en escena. Els aplaudiments previs a un intent són com el públic que reconeix una temptativa agosarada d’un saltador i els que intenten compensar el mal d’una caiguda recent, els mateixos que per consuetud es reconeixen sempre als valents que han caigut en l’intent. Un altre element: en algunes ocasions les pròpies colles es reconeixen el mèrit del que han fet les unes amb les altres com al rugbi de debò s’aplaudeixen els punts del rival si tenen mèrit. Encara amb el rugbi, tota la tarda de Sant Fèlix, vespre i nit inclosos, són un enorme tercer temps. Qualsevol de les coses que passen poden trobar exemple o homologació en la disciplina esportiva.
El més esportiu de tot és, però, la preparació. En les colles hi ha autèntics elements que es consagren a una mena de centres d’alt rendiment. Els assajos són entrenaments. Les temporades i els seus objectius es calculen segons pics de forma i als locals de les colles es corregeixen desviacions que no han anat bé de tàctiques anteriors o s’ha de córrer per provar recanvis. Hi ha càrrega física suplementària –el crossfit ha fet fira entre molts castellers, per exemple– i equips mèdics de cada colla. I la preparació psicològica, personal i col·lectiva. I el paper del cap de colla com a responsable únic. I la gestió dels temps. Si això no és un esport s’hi assembla per complet.
Què hem d’esperar del Sant Fèlix 2019?
Fa anys un anunci televisiu captava l’atenció dels espectadors per a Sant Fèlix presentant-lo com ‘la Champions dels castells’. Sigui encertat o exagerat, és certa una cosa i és que en certa manera aquesta diada és com si fos d’un conducte diferent a la de la resta de diades. No hi ha una lliga, però hi ha el cap de setmana a cap de setmana. Sant Fèlix marca i se singularitza com quelcom diferencial i en algunes ocasions colles que hi arribaven amb dubtes hi han marcat tots els músculs de l’organisme i altres que eren dominadores s’hi han estavellat. El saber que el mateix compromís de castells màxims i respecte a la cita és compartit hi afegeix secretismes, mirades de reüll, tàctica i guerra psicològica entre colles. Per això si hi ha una cosa que és certa de Sant Fèlix és que hi pot passar qualsevol cosa, a partir de les 12 del migdia del 30 d’agost. A la Plaça Més Castellera.
Repassem el que poden donar de sí les quatre colles
Els liles tornen a la diada després de diversos anys i ho fan esperonats per una sèrie d’arguments que els han confirmat com la colla amb més potencial jacent del món casteller. Són més castellers i més disciplinats que qualsevol de les altres colles i compten amb el ‘punch’ de tornar a la plaça i voler demostrar de la pasta que estan fets. La Jove aquest any ja ha tastat els castells de gamma extra però dissabte passat li va caure el 5 de 9 amb folre. De l’ordre dels castells i la capacitat de descarregar-los dependrà la que podria ser la seva millor actuació de la història. S’estan fent el castell de 10 a sobre.
La Vella arriba a Sant Fèlix exultant després de fer dos 2 de 8 sense folre en poques hores el cap de setmana passat, pràcticament sense haver caigut i amb més gamma que cap altra colla. Els dos castells sense folre han de formar part del seu programa sí o sí i han estat treballant també el 3 de 10 i el 2 de 9 sense manilles, un castell que no han pogut ni carregar mai. Els rosats serien el més semblant a uns favorits per endur-se la millor actuació de la diada.
La Joves és imprevisible durant 364 dies a l’any i directament una bomba de rellotgeria el 30 d’agost a Vilafranca. La colla ve de descarregar el seu segon pilar de 8 amb folre i manilles, ha treballat a consciència el 2 de 8 sense folre però el que podria ser el moment casteller del dia, l’any i la dècada és un 3 de 9 sense folre que mai abans s’ha ni tan sols carregat i que en el darrer assaig van fer –amb xarxa– fins l’aixecador. Màxima expectació amb ells.
Els Verds juguen a casa i el dia de Sant Fèlix es transformen de forma brutal. La colla que fins l’any passat va estar-se un quart de segle dominant el món casteller porta un any una mica irregular però arriba a la gran cita amb una assajos estratosfèrics amb els quals podria adjudicar-se la millor actuació de l’any i una de les millors de la història. Els Castellers de Vilafranca, el 30 d’agost, tenen més vides que un gat.
