L’escenari de la sortida d’aquell Tour de fa dues dècades semblava escollit expressament. Le Puy de Fou és un lloc francès a més no poder. Al costat d’un castell renaixentista en ruïnes hi ha un parc temàtic gegant, el segon amb més visites a l’hexàgon després de Disneyland, que es diu aviat. De la desfeta a la diversió. Aquest era el propòsit no només de tots els estaments del ciclisme sinó també de l’aficionada anònima que descrivíem a l’inici. Feia falta un nou relat, un nou parc temàtic, per oblidar que l’antiga glòria era ara una runa. I des d’aquell pròleg va emergir una figura que responia a tot el que es buscava: una redempció ‘ad hoc’ per a la prova més important. Des d’aquell primer pròleg del 3 de juliol de fa 20 anys va irrompre amb tota la força un ciclista determinant. Ja era conegut. Ja tenia un historial de victòries. I una història personal rellevant. Es deia Lance Armstrong.
Domini imponent
Lance Armstrong va guanyar amb autoritat el pròleg. Va cedir el mallot groc l’endemà per a la típica primera setmana per a esprinters. Coses de l’arqueologia memorística que agrada a l’afició: aquells primers dies el belga Tom Steels i l’italià Mario Cipollini dominarien sense rivals. Jaan Kirsipuu –qui se’n pot recordar d’ell?– seria líder. Fins que l’onzè de juliol tocava de nou contrarrellotge. Senyora distància de 56,5 quilòmetres i altra vegada apareixia el texà Lance Armstrong. I guanyava. I a la següent etapa, després d’una jornada de descans, guanyava també en la primera gran etapa de muntanya, destí de Sestrieres, a la línia entre Itàlia i França. Cop d’autoritat. El Tour seria seu quasi sense sobresalts ni espants. Va tenir de gran rival Alex Zülle del Banesto i Fernando Escartín del Kelme.
Una victòria singular
Armstrong reblaria el clau de la la victòria final amb una altra victòria parcial, a la clàssica contra-rellotge del darrer dia, a Futuroscope. De parc temàtic a parc temàtic. Potser era premonitori que allà hi havia més muntatge efectista. El cert és que llavors ben poca gent va aixecar la cua per la irrupció d’algú que a la línia de sortida no era dels principals favorits i que havia tiranitzat la carrera amb el seu equip, el recordat US Postal.
També amb perspectiva cal dir que ja fa 20 anys alguns opinadors i periodistes van posar en dubte que el canvi físic experimentat per Armstrong no tingués en el dopatge una de les seves ajudes. A posteriori, fins i tot, s’ha arribat a dir que podria haver incorregut en dopatge mecànic, en base a la seva portentosa victòria a la muntanya. Mai se n’ha tret l’aigua clara.
El sistema infal·lible que va convertir Armstrong en una màquina de guanyar era una màquina perfecta, integrada per ciclistes, metges, dirigents. Conformaven el que l’Agència Antidopatge dels Estats Units (USADA) anomenaria en la seva sentència “el programa de dopatge més sofisticat, professionalitzat i reeixit que l’esport professional hagi vist mai”. La definició va fer fortuna. I diu molt de com funcionava l’engranatge. La cort tenia un rei clar i tots els personatges responien a una jerarquia clara.
La trampa al descobert
Es coneix, perquè fins i tot ell ho va reconèixer, que l’estructura de l’americà va competir en tots els seus Tours en base a un programa de millora de rendiment que incloïa hormones de creixement i testosterona per a augmentar la massa muscular; eritropoetina (EPO) i autotransfusions per a augmentar la quantitat d’oxigen en sang. Tal i com se sabia –i es va voler mirar cap a una altra banda– el polèmic doctor italià Michele Ferrari va tutelar tot el sistema tot i ser des de temps abans una mena de proscrit. Almenys en teoria. La pudor de la tolerància envers el sistema Armstrong també s’encomana a la pròpia UCI. Hi va haver un silenci tolerant, quasi mafiós, transversal al voltant del gran jerarca. Del símbol.
Armstrong no és una poma podrida que fa malbé la resta de la cistella. També cal fer aquest reconeixement ja que els corcs, llastimosament, semblen propis del ciclisme. L’esport arrossega un historial nefast que en mina la credibilitat quasi de forma continuada des de fa més de 30 anys. Però el de Texas, al projectar-se com a heroi invencible, és normal que sigui qui caigués amb més estrèpit quan es va veure que les seves ales eren tramposes. De fet el set vegades campió que ja no és set vegades campió no deixa de ser un estigma, encara ara, pel ciclisme i el Tour. Fa 20 anys va començar una estafa de la que mai ha demanat perdó. Fins i tot en propi món del ciclisme, en algun moment, sembla haver volgut relativitzar el seu cas de dopatge sistemàtic més conegut.
