Però, què va passar a les rampes d’Hautacam?

…“Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Induráin i vam maleir el danès i a les rampes d’Hautacam”…

Quants cops haurem escoltat aquesta estrofa? Quants cops, gaudint de la música dels Manel, no s’haurà preguntat la gent “i que li devia passar a l’Induráin?”, “i això d’Hautacam què és?”.

Era un dimarts, 16 de juliol de 1996.

Miguel Induráin, un dels millors ciclistes de totes les èpoques, es disposava a guanyar el seu sisè Tour consecutiu. Tot estava ja preparat: després de l’etapa amb final al port de l’Hautacam, una muntanya situada als Midi-Pyrinees francesos, a prop de Lourdes (on els miracles i tal), el Tour es desplaçava cap a la Navarra natal d’Induráin, amb una etapa amb final a Iruña i que fins i tot passava per Atarrabia, el seu poble natal.

indurain hautacam

Però el bo d’en Miguelón no comptava amb aquelles maleïdes rampes d’Hautacam.

—Mira, Arri. En los dos primeros kilómetros de ascensión ya iba a más de 190 pulsaciones. Sabía que me iba a tocar sufrir como nunca. Y ese Riis, subiendo en plato….

Això li deia Induráin al seu company d’equip, Jose Luis Arrieta, en acabar l’etapa.

Anys després ha confessat que “va patir com un gos”, que una setmana abans ho havia passat molt malament pujant La Madeleine i el Cornet, on s’havia deshidratat, però que això era una altra història.

Va ser el primer dia en què un imparable Miguel Induráin va dir prou, on va veure que no donava més de si mateix. I ho va fer davant d’un hiperdopat Bjarne Riis, que pujava a plat com qui estigués fent el vermut a la platja, molt tranquil. I aquí començava l’inici del fi, un 16 de juliol, en l’etapa número 16, del 6è tour que havia de guanyar l’extraterrestre. Els que hi creuen diuen que el 616 és el número del dimoni, ja em direu.

A la mateixa cançó, no sabem si fent referència o no al propi Miguelón, els Manel diuen “I senyors, tan bo és insistir, com saber-se retirar”.  I bé que ho va fer el navarrés.

La retirada no va ser immediata però gairebé. Després del patiment a Hautacam, li esperava l’etapa amb arribada a la seva Navarra natal. Una etapa que semblava un homenatge, però que va acabar sent el seu Via Crucis. Una etapa duríssima, de 262 quilòmetres, amb quatre ports d’entrada i 100 quilòmetres finals plens d’empits (de repechos) i molt de vent lateral: una autèntica tortura. Qui millor que el propi Miguelón per saber des d’un inici que ho passaria malament i patiria, però aquell no era el dia per retirar-se. A casa seva, amb milers de seguidors als carrers i les carreteres, mereixen veure el seu darrer alè. Va patir, però va arribar; perdent més de vuit minuts, però va arribar.

riis dopat
Un parell de mesos després, amb un Induráin fos, el seu equip (Banesto) el va obligar a participar en la Volta a Espanya. Una decisió comercial que va precipitar, ara si, el saber-se retirar del millor ciclista espanyol de tots els temps. Ho va fer als Llacs de Covadonga, on de nou estava patint i maleir com a Hautacam, en un marc incomparable. Allà, amb cinc Tours i dos Giros guanyats, va decidir que no tornaria a maleir més rampes, que havia insistit molt i molt, però que tocava dir adéu.

PD. Vanessa, si sents això, una abraçada molt forta.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!