La portada més explícita de L'Equipe: o ara o mai

L’obsessió estival de tot un país La pressió per una victòria francesa al Tour es redobla: Bardet i Pinot, els grans assenyalats

A França, el país veí, hi ha molt d’orgull nacional associat a la cosa esportiva. La ‘grandeur’ de la pàtria és evident en les formes, en la pompa, en un nacionalisme exacerbat i un estat jacobí. Terra de cultura i vida, també l’esport pot ser qüestió d’estat a l’hexàgon, allà on se senten més especials que enlloc més, gelosos de cuidar el patrimoni esportiu de projecció mundial que abraça el cicle del calendari.

A França el futbol és rei indiscutible, sí. I a més resulta que en els darrers temps la victòria els somriu. Però a diferència de casa nostra, l’opinió pública francesa sap escollir diferents mudes esportives com la gent d’armari generós escull imatge per cada ocasió especial. El calendari propicia injeccions d’orgull nacional, oportunitats per al gaudi i el protagonisme i diferents disciplines com a canal de transmissió de tota aquesta herència acumulada, que fa que amb una bandera tricolor a les mans qualsevol francès es cregui que va prendre la Bastilla, va combatre a les Ardenes o va formar part de la resistència en carn pròpia. En són exemples les cites amb la frustrant selecció francesa de rugbi, triple finalista de mundials sense ceptre o la cita anual amb el tennis de Roland Garros. Però si hi ha un producte, un element, una campanya i una aposta que projecta França arreu del globus aquest és el que puntualment, des de fa més d’un segle, congrega milions de persones pendents dels millors ciclistes. El Tour és la joia de la corona d’un país que va tallar el cap al Rei.

La maledicció

El Tour, la ‘grande boucle’, el mallot groc pel líder i el de punts vermells pel més perspicaç a la muntanya. L’etapa del 14 de juliol. La sortida pels llocs que han pagat més. El passeig napoleònic pels Camps Elisis. El mapa de groc amb les etapes marcades. La realització televisiva. Tot acompanya. Tot fa de la prova ciclista més important de l’any la nineta dels ulls de tot un país que durant tres setmanes sap que té bona part de la paella mediàtica mundial ben agafada pel mànec.

El Tour, a més, creix i cada cop val més. Cada cop se segueix més. Cada cop genera més. En pocs lustres la seva empresa organitzadora ha esdevingut un pràctic monopoli del ciclisme d’alta competició, un paraigües sota el que s’aixopluguen grans marques patrocinadores i altres proves del calendari. Fins i tot el ral·li Dakar, tant extemporani en el calendari a la gran prova estival, és seu.

El Tour és una menjadora infal·lible, un farcell de gran valor. Tirant de dita popular podríem dir que és el més gran sac, molt ben lligat. Però els francesos fa temps que no diuen blat. En el seu cas, 34 anys sense poder cridar ‘le blé’.

Uns ploramiques

Des de 1985 que un francès no és el millor del Tour de França. La dada és feridora i si no ho és més –o si la ferida també sagna per una altra banda, més ben dit– és perquè en tennis i el seu Roland Garros l’estadística és encara pitjor: no alcen la Copa dels Mosqueters des del 1983 amb Yannick Noah. Tornant al ciclisme, l’afició francesa no veu un ‘maillot jeune’ propi per París des d’aquell cinquè Tour de Bernard Hinault. I això és molt de temps. I quan en parlen, esdevenen una mena de ploramiques nacionals que, a la pràctica, redoblen la pressió sobre els seus propis corredors.

Més ratxes negres. Tour de França femení –una prova sense la preponderància de la masculina sobre el calendari, una altra desigualtat en clau masclista– no té una guanyadora francesa des que el 1990 el va guanyar Catherine Marsal. I en tennis, per cert, Mary Pierce va guanyar Roland Garros el 2000, després de tres dècades de sequera local al palmarès.

La portada més explícita de L’Equipe: o ara o mai

Un ‘ara o mai’ compartit

Si tot el que estem relatant no deixa de ser una acumulació de decepcions que allunyen la glòria del Tour del país que l’organitza i el santifica, què pot passar de diferent aquest 2019? Doncs que a França ja no només s’assenyala els ciclistes més prometedors tot aspirant a un èxit. Aquest any directament la pressió mediàtica ha interpretat en els compassos previs a la sortida del Tour la casuística que s’ha concretat com un ultimàtum, una espasa afilada que apunta a una paret, davant de la qual s’hi palplanten dos noms. Els hi estan dient que és un “ara o mai” més revestit de transcendència que cap dels 30 i pico anteriors. Amb aquest paper a l’auca dissabte començaran el Tour Thibaut Pinot i Romain Bardet.

Pinot i Bardet potser no eren els favorits fa cosa d’un mes.

Pinot i Bardet potser no eren els favorits fa cosa d’un mes. Potser ni tan sols per la pròpia afició francesa, més enllà de la recalcitrant i entusiasta. Però el fet que no siguin a la línia de sortida de Chris Froome –quatre cops campió– ni Tom Dumoulin, següent aspirant a l’escalafó ha esverat la concurrència a França. I en un país que té el gall com a símbol, el galliner ja no para quiet. Tant és que el vigent campió Geraint Thomas torni a liderar un equipàs. Tant és que Egan Bernal, del mateix equip quasi invencible, faci por. Tant és que Jakob Fugslang i tot l’Astana sembla que hagin begut del Sant Grial. Tant és que Nairo Quintana lideri el Movistar, que Nibali al Giro hagi demostrat estar fi o que al Tour sempre hi hagi marge per a les sorpreses. A França s’auto-imposen que Romain Bardet i Thibaut Pinot són davant l’oportunitat de les seves vides. I massa aficionats els hi confereixen, també, aquest caràcter respecte les seves pròpies existències.

 

Romain Bardet. Foto: Wikimedia

Els arguments

S’ha de dir que quan hi ha una campanya d’estat per significar aquests dos ciclistes com a favorits hi ha més arguments que les urgències reiterades de França amb el seu Tour. De fet fins i tot el disseny del trajecte i les etapes del Tour, amb molt pocs quilòmetres contra-rellotge, semblen fets per al gaudi i lluïment d’aquesta generació de ciclistes francesos. Tots dos són reputats escaladors i també tots dos, amb estils diferents, no s’amaguen. A França asseguren que sense Froome –i tot i que l’Ineos, l’antic Sky, torni a comparèixer amb un bloc que fa por– la carrera pot ser més anàrquica, menys jerarquitzada. També que el recorregut té muntanya, però sobretot terreny de mitja muntanya, quilometratges més curts, defuig les epopeies i pot propiciar que tots dos trobin el seu moment.

Pinot, en el seu darrer Tour, prova que no disputa des de fa tres anys. Foto: Wikimedia

A França hi ha fins i tot qui diu que el fet que l’aproximació fins al Tour hagi estat més discreta que en altres anys, en resultats, pot voler dir que es guarden bales a la pistola. Bardet va ser segon el 2016 i tercer el 2017. Pinot tercer el 2014 però pràcticament ha evitat el Tour des de llavors. El de l’AG2R tindrà tot l’equip al seu servei una altra vegada i els seus 28 anys són considerats com l’edat idònia del ciclista. Pinot només té un any més i per primera vegada tindrà tot el FDJ, el seu equip, al seu servei.

Saber si les opcions de tots dos són reals o formen part del desig compartit per tota França és quelcom que se sabrà a partir de dissabte. I fins el dia 28. Aquell dia, a París, el color groc del mallot més conegut del món pot prendre cos de dues sensacions ben contràries. La de la ‘grandeur’ retornada al país que ha vençut més cops la prova o la d’un altre clau a la caixa que encapsula l’obsessió estival de tot un país.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!